L'últim any de la vida de la Maite Alberdi (Santiago, 1983) ha estat intens, esgotador. Es cobra la factura de la inesgotable campanya de promoció que l'ha acabat portant fins a la short list de quinze títols, dels quals sortiran les cinc nominades a Millor Documental en els pròxims Oscar. També és el preu del gran èxit que el seu últim film, La memoria infinita, cinta que aquest divendres 12 de gener arriba a les sales de cinema, ha viscut al seu Xile natal, però també en qualsevol dels festivals i països que l'han projectat. I és que la seva és una d'aquestes pel·lícules tocades per una vareta màgica, capaç d'omplir els ulls del públic de llàgrimes sense apagar en cap moment una lluminositat insòlita. Perquè, amenaçada per l'Alzheimer, l'envejable història d'amor d'Augusto Góngora i Paulina Urrutia perviu sempre davant dels efectes d'una malaltia terrible, immisericordiosa, que destrueix cervells però que no pot amb l'empremta dels sentiments.
És una d'aquestes pel·lícules tocades per una vareta màgica, capaç d'omplir els ulls del públic de llàgrimes sense apagar en cap moment una lluminositat insòlita
Un dels elements que permeten entendre l'impacte que La memòria infinita ha tingut a Xile és que la seva parella protagonista és coneguda i admirada per mig país, el més progressista. En els entorns d'esquerres, ambdós són celebritats molt estimades: ella és actriu i va ser ministra de Cultura en el govern de Michelle Bachelet. Mort el maig de l'any passat, ell va ser un periodista d'enorme rellevància, que va exercir la seva professió en la clandestinitat durant la dictadura de Pinochet, donant veu a les famílies dels assassinats i desapareguts. I que, ja en democràcia, va dirigir l'àrea cultural de la Televisión Nacional xilena. Es van enamorar a meitat dels 90, i a ell li van diagnosticar l'Alzheimer el 2014. El film penetra en la intimitat del matrimoni quatre anys després.
Avançada la pel·lícula, i avançats també els estralls de la malaltia, una escena dona la clau de l'assumpte: Paulina seu al costat de l'Augusto amb un exemplar a les mans de Chile, la memoria prohibida (el llibre sobre la dictadura que ell va coescriure juntament amb altres intel·lectuals, com Eugenio Ahumada, Rodrigo Atria o Carmen Quesner), i que li va regalar en el primer aniversari que passaven junts. L'obre i llegeix la dedicatòria manuscrita: “Paulina, hacer este libro tomó seis años de mi vida, entre 1983 y 1988. Para mí es muy importante y por eso te lo quiero regalar hoy. Aquí hay dolor, está denunciado el espanto, pero también hay mucha nobleza. La memoria sigue prohibida pero este libro es porfiado. Los que tienen memoria tienen coraje y son sembradores. Como tú, que sabes de la memoria, tienes coraje y eres sembradora. Con todo mi amor. Augusto”.
Un documental nascut com a testimoni d'una preciosa història d'amor
Les reflexions de Góngora, i la seva incansable lluita per fer de la memòria històrica una necessitat per gestionar el dol i el dolor infringit per anys de repressió, realcen la paradoxa de què, temps després, ell mateix sigui víctima d'una malaltia que esbocina, precisament, els seus records. L'efecte mirall és poderosíssim, i enriqueix un documental nascut com a testimoni d'una preciosa història d'amor. En parlem amb la directora, amb una sòlida trajectòria com a documentalista i que aquí vam conèixer gràcies al seu anterior El Agente Topo (2020), que ja va ser nominada als Oscar.
Comencem parlant de l'impacte de la pel·lícula al teu país, i allà on s'ha projectat.
Ha estat completament inesperat, sobretot perquè és cert que El Agente Topo ja va ser un èxit, però va arribar amb la pandèmia i en streaming, i no entenia bé els números per la manera de comunicar-los de les plataformes. Ara m'adono de la quantitat de gent que la va veure, encara que sense passar per sales. I realment ja no pensava que pogués projectar La memòria infinita en els cinemes. Però la distribuïdora va apostar per ella, i ara és el documental més vist de la història al meu país. I va superar a moltes ficcions en taquilla i es va vendre a més de 40 països. És veritat que és una pel·lícula que està convocant a molts espectadors, i crec que s'explica perquè la gent vol emocionar-se en companyia. És que a Xile, amb aquesta experiència col·lectiva de l'emoció han passat coses molt boges...
Per exemple?
Que les sales s'omplissin d'adolescents. Es va viure una tendència de tik tok, com un challenge de qui en plorava més veient la pel·lícula. Havien altres que feien una competició de quants mocadors de paper compraven al supermercat, com omplien els carros... Veia els vídeos i era molt boig. Esperes aquest efecte en els nois amb el documental de Taylor Swift, però no amb La memoria infinita, i es torna boig perquè al final ha de veure amb què és l'universal. Com què passa amb aquestes pel·lícules que acaben omplint les sales. I jo crec que és, d'una banda, la voluntat de veure realitat, i, per l'altre, la necessitat d'emocionar-se en comunitat. És l'única explicació possible.
No és la malaltia la que determina l'emoció de la pel·lícula, és l'amor
I que a tots ens agrada una bona història d'amor. I no és fàcil creuar-se amb una com la d'Augusto i Paulina...
Totalment. És molt difícil trobar històries d'amor real, amb tot el que s'explica, sense edulcorar. La mateixa Paulina ho diu molt: sento que la pel·lícula té un bon equilibri, perquè no amaga el dolor, no amaga els moments dolents, però al final és lluminosa. I vas veient tot i vas veient el pas del temps, i l'envelliment d'una parella, i el desig després dels anys. Crec que la gent s'emociona per això. No és la malaltia la que determina l'emoció de la pel·lícula, és l'amor.
Els estralls més terribles de la malaltia tarden una estona a aparèixer. L'espectador es confia i, de sobte, pren consciència d'una realitat duríssima.
És que estem parlant la vida, al final. I la vida de vegades és molt fotuda. I totes les històries d'amor tenen dolor, no hi ha res que sigui feliç del tot. L'estat de felicitat permanent igual està intervingut per dies dolorosos, per situacions difícils. La felicitat no és l'eufòria. La felicitat profunda ha de veure amb com portes el dolor. I en aquest cas, estem davant d'una parella que assumeix aquest dolor i que l'enfronta. L'enfronten junts, i això és l'especial. Jo he llegit mil llibres sobre l'Alzheimer, i he tingut diverses persones amb Alzheimer a les meves pel·lícules. I el que sempre diuen els llibres és que hi ha estats de violència en els malalts. I aquí jo mai no vaig veure violència. Llavors la pregunta és: la personalitat d'Augusto explica que mai no va ser violent? Sí, jo crec que, efectivament, això ha de veure, la seva identitat és pacífica. Però d'altra banda, on és l'amor? Aquí hi ha una cuidadora que l'estima, i no és una cuidadora desconeguda. I això ajuda en el sentit que cada vegada que ell no recorda alguna cosa, té algú que no li diu "ai, però com no ho recordes?". Penso en la primera escena de la pel·lícula, quan Augusto es desperta en la meitat de la nit sense saber on és. I potser una altra persona li diria "com no saps qui soc?".
Totes les històries d'amor tenen dolor, no hi ha res que sigui feliç del tot
Ella no ho fa...
No, ella riu i li diu que porten 20 anys junts i que és actriu i... Amb una bona voluntat i una capacitat de tornar a repetir vint vegades el mateix i de dir-li que ella és testimoni de la seva història i que, per tant, pot ser la seva memòria. Ella repara les fantasies d'absència. Crec que aquesta és la gràcia de l'amor en la vida, al final estan batallant junts. L'amor se sobreposa a la pena, al dolor. A mi em passa molt amb la pel·lícula que, abans que res, em fa enveja.
Al film s'estableix un diàleg entre la memòria que perd algú per culpa de la malaltia i la memòria històrica que aquesta mateixa persona s'ha dedicat a reivindicar durant tota la seva vida.
Sí totalment. La gràcia de la pel·lícula és que acaba regalant aquesta lectura sobre la memòria infinita: veus un home que recorda fins al final els seus amors i els seus dolors, i que recorda clarament el dolor de la història i el dolor del país. I ell mateix ho va dir: els xilens hem de reconstituir la nostra memòria emocional. Augusto ho oblida tot, els números, les dates, no et podia dir quan va passar el cop d'estat de Pinochet. Però si et podia anomenar a tots els amics que va perdre en aquell moment, i tots els dolors que va veure fins a l'últim dia. Allà és on et preguntes què cal narrar respecte a la història de la memòria. Hem de narrar els fets, però l'herència són les emocions. És el rol de l'art i del cinema: estic explicant un dolor que no es pot esborrar, fins i tot quan perds la memòria. I estic explicant un amor que no es pot esborrar, fins i tot quan perds la memòria. I aquesta és, finalment, la lliço més important de com funciona el cap que està totalment connectat amb la resta del cos.
Ahir li deia a una amiga que venia a entrevistar-te i li recomanava la pel·lícula. Va veure el tràiler i em va dir que no pensava fer-ho perquè ho passaria molt malament. Convenç-la tu.
Sí, clar, la gent es fixa en la malaltia, però al final, crec que la pel·lícula és un regal i és una invitació a viure el bon amor. Amb tot el que el bon amor implica. I el balanç és lluminós i la gent surt molt agraïda d'haver-la vist. Entenc la por, però la por se'n va quan un veu la pel·lícula, està comprovat.
Estic explicant un dolor que no es pot esborrar, fins i tot quan perds la memòria. I estic explicant un amor que no es pot esborrar, fins i tot quan perds la memòria
La memoria infinita està en la short list i amb serioses possibilitats de ser nominada al Oscar a Millor Documental.
Estar en la short list ja és un premi. Gairebé es compleix un any de campanya promocional focalitzada en l'Oscar. I, sent el nord-americà un mercat tan centrat en si mateix, em passa que no deixa de sorprendre'm que hi hagi espai per a una pel·lícula en espanyol en una categoria que no és internacional. Per a mi estar en una short list ja és excepcional, en un context de 160 documentals competint, amb un 90 per cent de pel·lícules en anglès, i moltes de produïdes pels pesos pesants ianquis. Sí, és emocionant. I més enllà de tot el que hem fet, igual és sorprenent però un ha de començar a deixar d'assumir-ho com una excepció.
En aquest sentit, ja vas estar nominada amb la formidable El Agente Topo, una pel·lícula que també et va donar moltes alegries i que parlava de la tercera edat, i de com la societat aparta les persones grans, els deixa de banda.
Sí, moltes. Amb ella vaig aprendre a com tractar els temes que m'interessen. Perquè si vols que arribi a la gent una història sobre uns senyors abandonats en una llar d'avis, ningú no la veurà. Però la cosa canvia si els convides a veure una pel·lícula sobre un detectiu que infiltra un senyor en una residència... per adonar-te'n després que el film tracta sobre l'abandonament de les persones grans. Va ser interessant per a mi aprendre com abordar narrativament els temes que vull treballar, perquè si els convides directament no anirà ningú. El agente topo ha estat una pel·lícula que, amb els premis i els reconeixements, m'ha regalat la possibilitat de continuar filmant i triar els projectes que vull fer lliurement.
Projectes que demanen processos llargs i paciència, de ser molt permeable, ser sempre en funció del que et vas trobant. Has de ser algú molt abandonada a la sorpresa, una persona zero controladora.
Sí, es tracta d'assumir que una no té el control. I això necessita el seu temps perquè jo no puc estar demanant res, ni plantejant determinades escenes. Estàs sempre subordinada a la realitat. I la realitat, en general, és bastant desordenada, encara que pugui tenir un ordre dins del desordre. Crec que sé bregar amb la incertesa en els meus rodatges. Intento defensar tenir molt temps. Si no em donen temps, no puc crear. Ara acabo d'acabar una ficció... i clar, és més fàcil.
Crec que sé bregar amb la incertesa en els meus rodatges. I tracte de defensar tenir molt temps. Si no em donen temps, no puc crear
I menys motivador?
Bé, són desafiaments diferents, però sí, el cor com que un el té en un altre lloc. Clarament.
Què em pots explicar d'aquesta ficció?
Res (rialles).
Acabo preguntant-te pel cinema que esteu fent a Xile. Noms com els de Pablo Larraín, Sebastián Lelio, Felipe Gálvez, Matías Bize... Com veus el moment del cinema xilè?
M'encanta sentir-me part d'ell, perquè sento que és una indústria en la qual hem crescut tots junts. A mi em passa que, quan a un xilè li va bé, m'assec súper orgullosa perquè és com si ens estigués anant bé a tots. I crec que la gràcia és que tenim una cinematografia que ha sabut respectar les veus individuals i la diversitat d'estils, temàtiques i punts de vista sense caure en una manera de fer massiva, comuna. Crec que el cinema xilè és molt eclèctic i hi ha una versatilitat que el torna singular, i que respecta a totes les veus, i això ho agraeixo.