Fosses comunes que encara guarden les restes de soldats republicans repressaliats, tàpies de cementiri on van executar-se presos sentenciats, vores de camins on van ser enterrats aquells que van ser enduts a fer un "paseo", camps de concentració on van morir centenars de persones d'inanició i malalties... El fotògraf Miquel Gonzalez va voler visitar els escenaris de la repressió franquista de tot l'Estat espanyol per esbrinar fins a quin punt aquests llocs guarden la memòria del passat. El resultat és Memòria perduda, una exposició de fotografies, que es pot veure al Castell de Montjuïc fins a l'11 de setembre, i el llibre de mateix nom. L'exposició es composa d'unes 50 imatges, sovint fredes, asèptiques, com ho són els espais que il·lustren, a desgrat de la tremenda càrrega emocional que acumulen.
Camp de la Bota I. Barcelona. Els dies 9 i 10 d’octubre de 1936, les autoritats republicanes van afusellar aquí 44 soldats que havien participat en el cop militar. Entre 1939 i 1952, el règim de Franco va afusellar 1.717 persones davant del que una vegada va ser un ampit de 40 metres de llargària a la platja. El Camp de la Bota va desaparèixer quan es va rehabilitar i se li va canviar el nom per construir-hi el Parc del Fòrum (descripció del propi fotògraf, Miquel Gonzalez).
Històries de dolor
L'exposició documenta breument cadascun dels llocs que presenta. En alguns es fa referència a episodis de violència col·lectiva: execucions a la tàpia d'un cementiri, fosses que contenen presos republicans no identificats... Però, a més a més, en alguns casos el fotògraf relata històries particulars de persones represaliades. Els afusellats prenen cara: tenen nom, família, professió. I deixen de ser simples números. La barbàrie deixa de ser abstracta. I el paisatge on van passar els fets pren tota una altra fisonomia.
Barranco del Carrizal, Órgiva, Granada. El 2003 s’hi va construir un dic, oficialment per evitar que els residus baixessin pel barranc cap a l’embassament. Durant les obres van aparèixer restes humanes a la superfície i en continuen apareixent quan hi ha períodes de pluges fortes. L’11 d’agost de 1936, Manuel López López, tinent d’alcalde de Lanjarón, i els seus fills Antonio i Félix, van morir afusellats per la Guàrdia Civil i els falangistes, i van desaparèixer en aquest barranc. Un tercer fill, Miguel, va ser assassinat més avall, a la vall, dues setmanes després. En aquest barranc, unes 4.000 persones van ser assassinades i enterrades en calç viva (descripció del propi fotògraf, Miquel Gonzalez).
Soterrades sota el ciment
És molt interessant veure quina conservació tenen aquests llocs. L'excepció són els llocs com el Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc o el Campo de la Rata de la Corunya, que han fet constar algun recordatori a les víctimes de la brutalitat. La majoria d'espais no tenen cap recordatori especial. Hi ha alguns escenaris de la repressió que es mantenen intactes: alguna tàpia de cementiri encara conserva els forats dels trets de l'escamot d'afusellament. Però molts han quedat sepultats sota el ciment, amb la construcció d'infraestructures: carreteres, AVE... Moltes d'elles són infraestructures recents. Ningú no va considerar que valia la pena aturar-les per enterrar dignament els morts... El fotògraf explica que a un terreny de Las Regueras, a Astúries, on també hi havia fosses comunes, els pagesos van deixar de llaurar-hi, perquè quan ho feien sortien els ossos dels morts. Van decidir consagrar les terres a pastures... La plaça de braus de Badajoz, escenari de la salvatge repressió de la columna de l'exèrcit de l'Àfrica del general Yagüe, ha estat convertida en un centre de convencions; de la mateixa forma, el Camp de la Bota, on es van executar més de 1.700 persones, va ser escombrat per donar pas a la plaça del Fòrum. Aquí, és gairebé invisible la placa commemorativa en record de tots els afusellats, que inclou un vers de Màrius Torres que acaba amb "Jo vull la pau però no vull l'oblit". I el més escandalós de tot: continua en peu, i consagrat a homenatjar el dictador, el Valle de los Caídos, on hi van ficar els cossos de més de 12.000 persones, moltes sense el consentiment de les seves famílies.
114.000 ferides obertes
Diuen que encara hi ha 114.000 víctimes del franquisme enterrades a fosses comunes a tot l'Estat espanyol. Fins i tot l'ONU ha criticat els pocs esforços fets pels successius governs en aquest àmbit, a gairebé 43 anys de la mort del dictador. Durant tot el temps de govern del PP es va bloquejar l'obertura de fosses mitjançant el bloqueig del finançament d'aquestes activitats. La Generalitat, en canvi, va potenciar l'excavació de fosses i un banc de dades d'ADN per identificar els cadàvers trobats. L'exposició de les fotografies de Miquel Gonzalez ajuda a denunciar la ignomínia. I a recordar que queda una assignatura pendent. Fins que els morts republicans no estiguin dignament enterrats, no podrem considerar enterrada la dictadura.
Foto de portada: Valle de los Caídos III (Cuelgamuros). Madrid. El Valle de los Caídos és la fossa comuna més gran d’Espanya. Va ser construït amb el treball forçat dels presos polítics i inaugurat l’1 d’abril de 1959, i conté les restes de 33.833 persones, provinents d’arreu d’Espanya. Els cossos de 12.410 persones no identificades van ser traslladades aquí sense que ho sabessin les seves famílies (descripció del propi fotògraf, Miquel Gonzalez).