El Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, és la major fossa de represaliats franquistes de Catalunya. Ningú no sap quants afusellats hi ha entre els cadàvers colgats a la fossa, que podrien assolir una profunditat de 15 metres (diuen que hi llançaven els cadàvers amb una mena de tobogan). Es té constància que bona part dels afusellats al Camp de la Bota van acabar en aquesta fossa, ja que no es solia retornar els cadàvers als seus parents per por a que rebessin homenatges fúnebres. Així, al costat d'indigents, cadàvers no identificats i gent sense recursos per un enterrament més digne, centenars d'executats són al Fossar de la Pedrera, convertida ara en un monument als executats pel franquisme. Ha investigat amb profunditat aquest espai l'historiador Ricard Conesa, investigador adscrit a l'EUROM, l'Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Conesa, que en ocasions guia algunes rutes per la memòria històrica de Barcelona amb l'equip de l'EUROM, ha mostrat els memorials del cementiri de Montjuïc a El Nacional.

La pau després de la guerra

El Fossar de la Pedrera als anys seixanta havia estat un autèntic femer, explica Conesa, que mostra algunes fotos del lloc. Era la part més oculta del cementiri, la més deixada, i des de les barraques que l'envoltaven, a la muntanya de Montjuïc, hi llançaven deixalles i runes. Als anys setanta, l'Associació Pro-Memòria dels Immolats per les Llibertats de Catalunya (APMILC) va demanar que allà s'hi construís un memorial, on s'hi dipositessin també les restes del president Companys (que eren a un nínxol familiar). El projecte es va fer realitat el 1985. Tot i que no hi havia experiència a Catalunya en monuments d'aquest tipus, l'arquitecta Beth Galí va intentar integrar el memorial a la natura, deixat intactes els murs de la Pedrera i preservant algunes característiques del lloc, però transformant-lo en un espai laic de repòs. Va aconseguir fer un espai imponent, però alhora agradable, al que s'accedeix a través d'unes escales de pedra que, després d'una corba, deixen pas de sobte a unes columnes amb els noms dels represaliats. Al darrera les columnes ja s'hi entreveu l'explanada on hi ha la fossa, coberta parcialment de ciment i parcialment d'herba, una mena de "jardí secret". El visitant camina sobre els cossos de tots aquells que van ser executats. A un costat, en un espai d'ombra dulcificat per un petit llac artificial rodejat de vegetació, hi ha la tomba de Companys. L'espai es tanca en una petita plaça on es va col·locar el Monument als Immolats per la Llibertat de Catalunya, encarregat mitjançant subscripció popular; més tard, quan aquest va ser desplaçat a l'entrada del Memorial, va ser substituït a la placeta pel monument anarquista en record de les víctimes de la revolució (una al·legoria d'un xiprer feta en acer).

Qui incloure?

Però aquest espai funerari no ha estat exempt de conflicte. Conesa explica que a les columnes de l'entrada del Fossar s'hi havien d'incloure, inicialment, els noms de tots els presos polítics executats pel règim franquista a Barcelona (perquè és impossible de saber quins van ser enterrats aquí i quins a d'altres llocs). Però en la pràctica no es va respectar aquest principi. Entre els inscrits hi ha Manuel Carrasco i Formiguera, el líder democristià, executat a Burgos el 1938 i no enterrat a la fossa (tot i que el 2001 les seves restes van ser traslladades a Montjuïc, on hi té una tomba i un petit monument commemoratiu fora del Fossar de la Pedrera). A les columnes també hi són inscrits els noms d'alguns morts després de la fi del franquisme, com Gustau Muñoz, militant del PCE (i) mort per la policia espanyola en la manifestació de l'11 de setembre de 1978 quan tan sols tenia 16 anys, o Martí Marcó, militant del grup armat independentista Exèrcit d'Alliberament Català, mort en un tiroteig amb la policia el 1979. Els seus noms van ser afegits a les columnes a petició dels seus familiars, però no va despertar consens la seva inclusió. També va ser molt controvertit el gravat a les columnes del nom del pistoler cenetista Justo Bueno. Aquest havia estat un dels assassins dels germans Badia (polèmics líders d'Estat Català) i més tard, durant la guerra, va participar en les patrulles de control durant la guerra civil, essent acusat de diversos crims per les autoritats republicanes. Va fugir a França i en retornar a Espanya va ser alliberat pels franquistes. Més tard va ser empresonat i executat. La presència del seu nom a les columnes del Fossar va despertar molta controvèrsia i en diverses ocasions van ser esborrades per simpatitzants d'Estat Català (essent reposades per l'Ajuntament). Conesa recorda que la memòria no és inamovible, sinó que ens interroga, i apunta que l'exemple de Bueno ens obliga a reflexionar sobre qui és una víctima i com s'ha de tractar, un problema que continua essent de la màxima vigència en uns temps d'ebullició de la memòria històrica. "La memòria és conflictiva", conclou.

Els morts que hi són i els noms que no hi són

Ricard Conesa explica que Pasqual Maragall, essent president de la Generalitat, va declarar que algun dia caldria afegir a les columnes del memorial del Fossar de la Pedrera els noms dels morts a la reraguarda republicana, executats per les patrulles de control o per les autoritats legítimes, unes declaracions que van provocar malestar entre els que volien que aquest fos un espai dedicat a la memòria de l'antifranquisme i d'homenatge a la democràcia. És probable que al Fossar de la Pedrera hi hagi executats per la República o per les patrulles de control, ja que molts dels cadàvers de represaliats eren llançats a alguna de les diverses fosses comunes del cementiri (també hi deuen haver-hi víctimes dels bombardejos de la ciutat). De la mateixa forma que és probable que hi hagi republicans executats, i feixistes represaliats, barrejats, a d'altres fosses on no hi ha cap monument commemoratiu (als registres del cementiri no hi consta a quina fossa es llancen els morts, tan sols es registra que són destinats a una fossa). Conesa, mal grat tot, es decanta per no barrejar les memòries dels diferents bàndols de la guerra civil, i recorda que els qui van morir per la república defensaven les llibertats de les que ens considerem hereus. Prefereix que els morts del bàndol rebel tinguin els seus propis espais de memòria, separats dels dels seus adversaris. I apunta que a ningú se li acudiria de barrejar en un memorial els terroristes kamikaze de l'11-S i les seves víctimes. Conesa vol recordar que en reduir la gent a simples "víctimes" els descarreguem de tot el seu bagatge polític i social, i que això també és anorrear-les pòstumament.

Companys a part

Sens dubte, una de les parts més boniques del memorial republicà és la tomba de Companys. Beth Galí la va situar enmig d'un petit estany... L'aigua del lloc contrasta amb la sequedat de la resta de l'espai, i les granotes, els arbres i les algues donen frescor al visitant. Però també hi ha qui es pregunta perquè aquesta visió tan elitista... Perquè es va separar el president dels ciutadans que, com ell, van ser afusellats pels mateixos executors.

Tots al Fossar

Conesa explica, amb documentació, que quan es va començar a plantejar la remodelació del Fossar de la Pedrera (conegut, fins aleshores, senzillament com "la fossa del cementiri"), a l'espai hi havia algunes làpides aïllades (ficades per parents dels allà enterrats) i també nombroses creus de fusta (col·locades per parents de la gent que no tenia recursos). N'hi havia dedicades a represaliats polítics, però també a d'altres morts. Les làpides en pedra es van conservar i es van situar en un racó de la pedrera, en record de tots els morts allà enterrats. Més tard, amb posterioritat a la inauguració del Fossar, van ploure les làpides commemoratives: als brigadistes internacionals, als brigadistes jueus caiguts en combat, als guerrillers antifranquistes... La Gran Lògia de Catalunya va incloure-hi un monument "a tots els éssers humans que acusats de ser maçons van ser perseguits o assassinats" (incloïa, doncs, als represaliats per Franco, però no només a ells). També van afegir-hi làpides a particulars, com el brigadista alemany Hans Beimler (que fins i tot va ser visitada, el 1988, per Erich Honecker, el president de la República Democràtica Alemanya). N'hi ha una dedicada al conseller comunista Joan Comorera, tot i que Comorera va morir a la presó de Burgos i no va ser enterrat a Montjuïc.  La proliferació de plaques va fer que l'Ajuntament, a la fi, decidís no permetre'n de noves, perquè considerava que desvirtuaven la finalitat d'oferir un memorial conjunt a totes les víctimes del franquisme.

La batalla dels jueus

El 1995 la comunitat israeliana de Barcelona va demanar que a la ciutat s'hi instal·lés un memorial en record dels jueus exterminats als camps nazis. L'Ajuntament van donar-hi el vist-i-plau, i van instal·lar-lo, també al Fossar de la Pedrera. El monument, dissenyat per Leonard Glasser, de gran bellesa, està integrat per dues grans esteles, i 10 roques que representen els 10 camps d'extermini nazis, i al damunt d'aquestes roques, els que volen recordar algun mort, hi col·loquen una pedra, tot seguint la tradició jueva. Ricard Conesa explica que als familiars dels represaliats del franquisme, malgrat tot, no els va agradar que aquest monument es situés al Memorial de la Pedrera, i menys en un lloc preeminent. Consideraven que així es diluïa la significació antifranquista del lloc. Per reforçar-la van exigir, i van aconseguir, de situar el monument pro immolats, que era mig ocult, en primer terme, al costat de les columnes.

Punt de peregrinació anarquista

A no gaire distància del Fossar de la Pedrera, s'hi troben, juntes, les tombes del líder de la FAI Buenaventura Durruti (mort en circumstàncies no aclarides a la guerra civil), del militant anarquista Francisco Ascaso (que va morir el 18 de juliol de 1936 en l'assalt a la caserna de les Drassanes, on s'havien fet forts els militars revoltats) i del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (executat el 1909, acusat de promoure la Setmana Tràgica). Hi ha, malgrat tot, alguns dubtes sobre si el cos de Durruti és a la seva tomba; Conesa explica que segons Abel Paz va ser desenterrat per evitar-li profanacions dels franquistes. En qualsevol cas, les tres tombes són lloc de peregrinació de molts anarquistes, que els volen retre homenatge d'una forma especial: posant enganxines anarquistes a sobre la làpida i al damunt dels panells explicatius.

Alguns dies les enganxines anarquistes també es colen sobre la làpida de l'advocat laboralista Francesc Layret, col·locada per la UGT: sembla ser que els anarquistes no duen gaire bé que la central sindical socialista vulgui monopolitzar el record d'un advocat que no semblava estar ni amb els uns ni amb els altres.

Les altres memòries de Montjuïc

A Montjuïc hi ha d'altres tombes que són freqüentades per a homenatges polítics. La més famosa és la de Macià, ara completa (se li va extreure el seu cor a la seva mort i el 1979 es va retornar a la tomba). Però Montjuïc és també un lloc clau de la memòria dels nostàlgics del franquisme. De fet, alguns partidaris de la sublevació militar i membres de la quinta columna van ser executats al castell. Després de la demolició completa, el 2005, del Monument als caiguts de la Diagonal (situat enfront del Palau Reial), en l'actualitat es conserva, amb alguns retocs, el monument als caiguts del Fossat de Santa Helena, al castell de Montjuïc. Fins el 2015 encara s'hi celebraven misses de clar regust franquista, que l'Ajuntament va bloquejar en virtut de la Llei de la Memòria Històrica . Però també al mateix cementiri de Montjuïc hi ha records per als rebels morts. Ricard Conesa ha localitzat, bastant discretes, algunes plaques franquistes al Jardí de la Mediterrània, on va haver-hi una altra de les fosses comunes del cementiri.

Els oblidats

El Fossar de la Pedrera és un dels principals espais commemoratius del país, però no és gens popular (potser perquè està ben lluny de les zones turístiques, com el Fossar de les Moreres). L'espai en record dels assassinats pel franquisme és al racó més amagat del cementiri de Montjuïc, un cementiri invisible des de bona part de la ciutat, perquè la nostra societat oculta els morts. Si bé el monument commemoratiu és visitat per les autoritats el 15 d'octubre, en l'aniversari de la mort de Companys, i pels familiars dels represaliats en la seva trobada anual (que també es celebra a la tardor), generalment és buit. Gairebé ningú el coneix (res a veure amb els memorials alemanys que són visitats per escoles i instituts). Ricard Conesa creu que caldria reflexionar sobre què fer amb el memorial i si aquest ha tingut una utilitat social que hauria de tenir. Pensa que avui en dia podria ser un element educatiu de gran potencial. "No n'hi ha prou amb construir un memorial, s'ha de saber que fer amb ell i donar-li el màxim potencial", explica l'investigador de l'EUROM.