Mems. Hauries de convertir-te en un d’aquells misantrops que viuen entre avets, gallines i parets de pedra seca a les muntanyes més gèlides del país per poder-ne escapar. El fenomen ha crescut tant que emmarcar-lo únicament dins dels marges dels seus orígens —fòrums com 4chan o Reddit— resultaria estúpid.
L’humor que desprèn un mem, tal com passa amb les idees polítiques o els moviments socials, no interpel·la els boomers, els millennials i els integrants de la Gen Z de la mateixa manera. De fet, quan els seus creadors en difonen un, el que estan fent, conscientment o no, és transmetre els valors de la seva generació al món. Com que aquests valors no són els mateixos per tothom, l’humor intrínsec en el mem falla irremeiablement per una qüestió intergeneracional.
Evidentment, però, tot plegat no es pot atribuir al factor edat. Cada grup generacional té les seves pròpies guerres —amb la disputa entre dreta i esquerra com a eix central i amb els seus corresponents nius de creadors clarament identificats—, si bé és cert que aquesta és una qüestió en constant evolució sobre la qual es podrien omplir moltes més pàgines.
Una imatge que exemplifica la bretxa generacional en la qüestió dels mems.
Els mems són mems. No són mamífers, músculs o aliments, de manera que classificar-los pot resultar un punt fútil. El que sí que es pot fer és intentar dilucidar com és el tipus de contingut que cada generació crea i comparteix.
Un exèrcit de Minions
És una situació més o menys recurrent. Obres el Facebook —per error o negligència, sí— i comproves com l’oncle, la mestra de primària que fa quinze anys que no veus o el l’exprofessor d’autoescola ha compartit un mem. Un mem que més tard el teu pare t’envia per WhatsApp. Un mem que, enlloc de fer-te gràcia, acaba provocant que deixis anar un esbufec, senyal inequívoca que hauries rigut més veient com un camió atropella el teu gat. És oficial, acabes de patir els efectes d’un mem alliçonador.
El típic mem que et podria enviar el teu pare.
Els boomers, nascuts entre la dècada dels 40 i la dels 60, construeixen la retòrica dels seus mems cenyint-se a una premissa: la seva quinta és la bona i el jovent està perdut. Així, és habitual veure com comparteixen imatges en les que es ridiculitzen els dots digitals de la Gen Z, se’n foten de la precarietat dels millennials —culpant de la falta d’oportunitats als qui busquen oportunitats— i se’n riuen d’aspectes com la moda o els tatuatges. Quan no assenyalen, fan broma sobre el matrimoni, la immigració o el col·lectiu LGTBI. Tot, amanit amb tones de paternalisme retrògrad i centenars d’imatges predissenyades de Word, de Minions i, en la seva variant cent per cent espanyola, de Julio Iglesias.
Per què es comporten així? Probablement es tracta d’una qüestió social. Ells, descobridors de l’estat de benestar i part menys afectada per la precarietat, aprofiten les xarxes per fer-se valer amb nostàlgia. Les xarxes, però, són l’únic espai on la Generació Tap, retratada per Josep Sala i Cullell, ja no mana.
Del pessimisme a la broma
I de l’humor boomer, a l’humor millennial. Com parlar de neveres o chihuahues. Si els mems del primer grup són utilitzats com a arma per atacar a tota una generació, els del segon es poden qualificar d'autodestructius.
Els millennials fan mems sobre la seva pròpia tragèdia: atur, crisi econòmica, poques expectatives de futur. Etcètera, etcètera, etcètera, no cal que us expliqui tots els components de la desgràcia. Per tal d’haver d’afrontar el fet d’haver nascut en una època corrompuda, els millennials —i em permeto el luxe de parlar-ne amb coneixement de causa perquè en soc un— han generat un univers inacabable de mems que gairebé podríem etiquetar com a nihilistes. Això, encara que no agradi en determinats sectors, ha provocat que el nostre grup frivolitzi sobre assumptes seriosos com la depressió, el suïcidi i, en general, la desafecció per la vida. També que creï mems sobre situacions relatables —amb les quals et pots sentir identificat— i, per sobre de tot, que busqui l’absurditat constantment, una tònica que més tard la Gen Z ha dut a l’extrem.
Un exemple dels memes millennials: humor sobre la pròpia desgràcia i absurditat.
La història de Harambe, un goril·la abatut per arma de foc al zoo de Cincinnati, serveix per exemplificar aquesta manera de fer dels millennials. Els fets es remunten al 28 de maig del 2016, quan un nen de 3 anys va caure dins de la gàbia d’aquest simi, un mascle amb 200 quilos de múscul i molt d’amor per repartir. Mentre els visitants del zoo enregistraven el moment, Harambe es va dedicar a arrossegar l’infant pel sòl del recinte talment com si fos una compresa usada llançada al bell mig d’una carrera comarcal, motiu pel qual els responsables del zoo van prendre la decisió dràstica de matar-lo amb un tret de rifle. De matar al goril·la, no al nen.
Tot i que la decisió de disparar a matar es pot catalogar de lògica, ben aviat els millennials, fent gala d’una barreja de sensibilitat i ironia, van inundar la xarxa de mems exigint justícia pel simi. La premissa la va resumir a la perfecció el Washington Post: “Com més intensa i sincera sona l’expressió de dol, més graciosa és la broma”.
Reducció a l’absurd
Tot i així, si hi ha una generació que ha portat a l’extrem l’art de generar mems absurds, aquesta és la Z. Nascuts en un context tant o més il·lusori que el dels millennials —i amb un component com la pandèmia per acabar de rematar les seves expectatives—, els representants de la Gen Z s’han encarregat de transformar el seu neguit en mems. Aquesta és una de les tesis.
Un autèntic shitpost: mem de baixa qualitat, situació amb la qual ens podem identificar, absurditat dels elements que el conformen. (@bocalaberinto)
L’altra —que defenso personalment— apunta que, a base de posar capes d’ironia als seus mems, els Z han aconseguit crear un espai segur on s’autodefineixen i es retroalimenten. Un espai amb massa estrats per als boomers, sempre incapaços de superar el primer mantell irònic d’una publicació. Enmig d’aquest cosmos, neix el shitposting (publicar merda), un art consistent en compartir mems d’humor negre, absurd i sarcàstic i sempre de molt baixa qualitat. La idea, i potser serveix per entendre la mentalitat de la generació que arriba, és la següent: com més dolent, millor.
Un mem de la Gen Z que se'n riu dels valors dels boomers. (@_veoanime)
Si hi ha quelcom que hem d’agrair a la Gen Z, però, és haver plantat cara als boomers. Potser per la seva desimboltura —característica contraria a les que ostenten els millennials— els Z s’han burlat sense complexes dels adults i del seu contingut, fins al punt que ara els mems boomers són utilitzats per aquesta generació de manera irònica.