Fa uns quants dies La Vanguardia havia de disculpar-se per haver falsejat les declaracions de Bruce Springsteen al primer concert de Barcelona. El més sorprenent, per mi, és que no reparés en el fet que es tractaria d’una manipulació de recorregut francament curt (amb 55.000 espectadors com a testimonis). Una altra: fa una setmana saltava la notícia d’un periodista que havia aconseguit donacions de centenars de milers d’euros del programa d’esports on treballava fingint un tumor al cervell.

Em direu que no és fascinant la misèria que ens recorre. La mentida sempre com una opció a mida, tan valents i tan covards. La llàstima com una droga. El verí de preparar, de mantenir les mentides més intolerables. Penso en la primera vegada en què les paraules, lentes i fermes, et surten de la boca. Potser ni està tan decidit, potser ni ho has pensat gaire. I ni imagines com aquelles paraules, de les moltes, de les moltíssimes que diem al llarg del dia, et subjugaran com un dogal. No em direu que no és meravellós veure com ens cavem la pròpia tomba amb cada reiteració, amb cada amplificació d’una mentida que se t’arrapa i et domina. Perquè només pots anar endavant, quan has mentit així. Com corrent per un bosc amb els ulls tancats sabent que és només qüestió d’atzar que t’esclafis tots els ossos de la cara contra un arbre. 

Tots mentim, poc o molt. I has de ser bo per mentir bé. Pobres, els que no saben fingir en cap situació, transparents i obvis. És un mecanisme social, també. Però qui no ha sentit, algun cop, que la mentida se’l menja. Qui no ha desitjat que s’esdevingui alguna tragèdia, trencar-se les dues cames, una pandèmia mundial, alguna cosa que passi per sobre teu i de la teva mentida. Abans, però, hi ha un plaer estrany en les mentides inofensives i no descobertes. La tensió de fregar el límit amb cada informació poc concreta que dones, amb cada dia que passa, fent-la més poderosa, més intocable. I també, és clar, hi ha una decepció dolorosíssima en les mentides que desemmascares als altres. Hi navega tot, quan la veritat triomfa sobre la perfídia: autocompassió, ràbia i una sensació de justícia que és trista i que pesa com una tona d’aigua.  

Tots mentim, poc o molt. I has de ser bo per mentir bé. Pobres, els que no saben fingir en cap situació, transparents i obvis

Ja sé que tots deveu pensar que hi ha mentides i mentides. I, de fet, podríem sistematitzar-les. No està al mateix nivell de maldat inventar que obviar certa informació, no acabar-la de donar tota. Això segon ens fa sentir menys mentiders. Sobretot si responem preguntes d’altri (no t’he explicat que ens hem enrotllat perquè no m’ho has preguntat). Diuen que en els nens petits és símptoma d’intel·ligència i de perspicàcia. De fet, hi ha una edat bonica en què la mentida no existeix. És igual què els expliquis. Encara són lluny, doncs, de perpetrar-les ells. En els adolescents el tema es vicia i són capaços de dir-les de l’alçada d’un campanar. En tinc tota una col·lecció dels meus alumnes. Que si la pluja (quan plovia sovint) ha fet que s’esvaís tota la tinta de la redacció que duia escrita. Que si les mascotes moren repetidament. Els més sibil·lins poden marejar mesos la perdiu dient que t’ho he enviat al correu, que estrany que no ho hagis rebut, que potser el tinc malament, torna-me’l a donar (i així arribem al juny). La més prèmium: falsejar la mort d’un professor grandet i dir a casa que s’ha declarat dol general durant uns quants dies i per això no hi ha classe. 

Jo, potser de mirar tants true crime abans d’anar a dormir, tinc un somni recurrent. Enterro algú al pati de casa els pares. I el patiment no em deixa viure. Perquè sé que els veïns han vist alguna cosa, que la terra no està com estava. Que és qüestió de dies. És el mateix patiment del càstig de Raskolnikov. No sé pas què dec tenir por que em descobreixin. O potser sí. Espero que a vosaltres us deixin dormir tranquils, les vostres mentides.