L'escriptora i periodista Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) acaba d'aplegar en un nou volum, Tríptic de la terra (Anagrama), la crònica autobiogràfica La terra retirada i la novel·la La palmera de blat, publicades els anys 1993 i 1995 respectivament, amb un epíleg en forma de nou llibre titulat Labor inacabada, amb la qual formen un conjunt coherent sobre el món rural, la família i els canvis esdevinguts durant el segle XX al seu poble. Assagista i narradora, ha publicat els reculls de contes A la ciutat en obres i Febre de carrer, les novel·les No parlis de mi quan me'n vagi i Vine com estàs, l'assaig L'amic de la Finca Roja i la biografia Rodoreda: exili i desig, a més d'estudis sobre Luis Buñuel, a qui va dedicar la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat Pompeu Fabra l'any 1997. Llicenciada en periodisme a la UAB, Ibarz ha estat professora a la Universitat Pompeu Fabra i treballat com periodista cultural a l''Avui', 'Diari de Barcelona' o 'La Vanguardia', actualment col·labora a 'Vilaweb' i 'El País'.
L'escriptora Mercè Ibarz/Sergi Alcàzar
A la presentació de Tríptic de la terra es defineix com una "llauradora, de les lletres en el meu cas, una pagesa de l'escriptura, propietària del terreny: això compta".
Ho veig al cap de trenta anys d'escriure. Què vol dir llaurar quan escrius? Pertanyo als escriptors pels quals cada paraula pot ser un roc a la frase. I, a l'igual que quan llaures, el primer és despedregar la frase de paraules inútils que l'entrebanquen i no et deixen dir el que vols dir. Després hi ha d'altres derivades. Escric al llibre sobre els canvis provocats per l'agricultura industrial per dir, també, que no sóc una escriptora industrial. Ni tan sols professionalment penso que el periodisme sigui una forma d'escriptura industrial.
De fet, el seu periodisme no té res d'industrial.
Treballo com a periodista des de l'any 76 i he fet de tot. Una cosa és que hi hagi una empresa al darrere, però una altra és la forma de treballar i el sentit del periodisme. Almenys el periodisme tal com l'entenc.
La terra retirada i La palmera de blat parlen d'un moment de transformació d'una pagesia ancestral a l'agricultura mecanitzada i al canvi en els cultius. El pas del llaurador a l'agricultor i d'aquí a l'empresari.
Surto de Saidí l'any 1968, un any carregat de simbolisme i canvis a tot arreu. Tenia 14 anys i s'estava fent el canvi del cereal a la fruita. I què vol dir la mecanització? Moltes coses, també grans inversions que algunes famílies no van poder fer.
Als dos textos es veu el xoc entre una generació que ha llaurat amb cavalleries i una nova generació que ja és la del tractor.
No ho vaig viure com un xoc ni ho presento així. És senzillament un fet. Un fet que no és pas tan lluny en la memòria. Tinc seixanta-sis anys i recordo perfectament de viure amb animals a casa. Potser ho recordo més perquè ho he escrit. Però no és un xoc, sinó que m'ha interessat veure com canvien les coses i com aquests canvis afecten la vida de les persones.
No té la sensació que els canvis van ser vertiginosos al segle XX?
Converses sobre això n'he sentit tantes a la meva família! He tingut a la meva disposició bons narradors orals, com la mare i el tio Julio, o gairebé assagistes, com el pare. El tio deia que la nostra vida havia canviat, però res en comparació amb la de la seva generació. No parlo de la terra des del punt de vista atàvic i tel·lúric, sinó d'una terra completament viva. Aquests canvis tan forts també han passat al món industrial: les reconversions de la mineria, del tèxtil, en tots els sectors que gairebé han desaparegut. Canvis enormes en cinquanta anys.
Per contra, hi ha coses que ens semblen eternes, però, de fet, són molt recents. Com la fruita a la zona del Segrià i el Baix Cinca.
Sembla que el Paradís ja es va fer així, però no. Com a narradora m'he centrat en el micromón de Saidí. I a Saidí no faig periodisme. No vaig preguntant a la gent. Moltes transformacions dels darrers temps no les he conegut perquè els meus, una vegada abandonat el cereal, s'han dedicat sempre als mateixos conreus de fruita. Però la fruita ha canviat. El préssec de vinya fa anys que no existeix. Ara es cultiven altres varietats i d'altres pagesos han provat les maduixes o els kiwis. Una vegada t'adaptes al que el mercat mana, doncs el mercat mana, efectivament. És un fil del llibre que es podria seguir, perquè parlem de l'alimentació, parlem de la terra, del planeta... Saidí és una comunitat petita on passa el món. Tot el que pot passar en una societat passa en un poble. L'arribada de la immigració, posem-hi. Si ens n'hem adonat ara fa quatre dies, és el nostre problema, però el món rural frutícola fa temps que ho sap, fa trenta anys ja ho vaig tractar a La terra retirada. O les drogues.
Pertanyo als escriptors pels quals cada paraula pot ser un roc a la frase
Foto: Sergi Alcàzar
Fa gairebé trenta anys va escriure sobre aquesta transformació de la vida col·lectiva a través d'un gènere molt semblant a la crònica de no-ficció, a La terra retirada, i des de la ficció estricta, a La palmera de blat. Posats ara de costat veus els diàlegs entre tots dos textos.
Estic contenta d'aquest llibre i agraïda a la Isabel Obiols que em fes la proposta perquè efectivament en resulta un llibre nou. Per la tercera part, escrita al cap de trenta anys, Labor inacabada, i perquè el fet de poder llegir La terra retirada, continuar amb La palmera de blat i acabar amb La labor inacabada, canvia els llibres previs.
Trobo que és un diàleg molt enriquidor poder llegir-los seguits, veient les relacions i els mecanismes de cadascun. Una crònica i una obra de ficció, que sovint no cal llegir pensant què és veritat i què no. A totes dues hi ha accidents amb tractors, hi ha relacions familiars, personatges potents. Fins i tot, a Labor inacabada dona algunes claus, com qui li va inspirar un personatge determinat.
En la lectura mana el lector!
D'on surt la idea?
Quan la Isabel Obiols estava a La Magrana ja n'havíem parlat de rescatar aquests llibres d'una altra manera, però va passar el temps i no ho vam fer. Les coses sovint passen quan han de passar. Ara li vaig dir que voldria acompanyar aquests dos llibres d'una tercera part. I escric Labor inacabada. La vaig avisar que si no em sortia ho deixaria estar, perquè creia que havia escrit molt sobre Saidí –tant en aquests llibres com en d'altres– i potser ja n'hi havia prou. Per tant, tornar-hi, com pensava que valia la pena pensant en el llibre que podia resultar, no era tan senzill. La podíem encertar o no. I n'estic contenta.
L'àvia diu que de la guerra no se'n sabrà mai res. Quina presència té la guerra en els seus llibres?
De la guerra en parlo, sobretot, a 'La guerra vista des del mas' de Vine com estàs. A Saidí la guerra va ser molt dura, està entre el Front de Lleida i el Front d'Aragó... El món que vols explicar sovint està contingut en un sol lloc, també en aquest punt.
Hi ha un moment que diu que la televisió va uniformitzar el món rural a la manera del món urbà. Com va afectar això a la llengua?
Fins fa quatre dies, la Franja era el lloc del domini lingüístic on més es parlava l'idioma. A casa, a la feina, al carrer, a les botigues... Com a territori de frontera hi ha hagut sempre matrimonis mixtos i relacions de feina, de festes majors, i en aquests casos durant dècades cadascú parlava en la llengua pròpia sense problemes. Tot això ha anat variant, perquè al món rural passa el mateix que a tot arreu. Saidí duplica població a l'estiu amb els temporers i alguns d'aquests migrants s'hi han quedat, i sí, la tele, com el mercat, fa la seva feina...
El cinema va tenir una importància cabdal per la seva generació.
Per a mi, com a narradora, sens dubte. Tot sovint penso que el meu sentit narrador prové de dues fonts: de la narració oral que he sentit des de petita i fins que es van morir la mare i el tio, i del cine. A casa tothom llegia de petita, ho explico a La terra retirada. I abans de marxar a estudiar a Lleida ja hi havia biblioteca al poble. Tot i així, crec sincerament que el sentit de la narració em ve de les històries orals i el cine. El cine, a més, inclou la fotografia, el muntatge, la música, el moviment, el teatre... És l'art total, un llenguatge universal.
Les noves formes de treballar provocades per les màquines, també van canviar la manera de relacionar-se entre els joves.
En discoteques com la Florida de Fraga, en un lloc de confluència entre dues comarques treballadores i riques, els joves feien el que han fet sempre: parlar i trobar-se. Els homes joves necessitaven saber com van les màquines i els adobs. Ni els pagesos ni ningú no naixem amb un manual d'instruccions, i els canvis cap a una agricultura industrial comportaven que la terra no es podia deixar en guaret i recuperar així la seva pròpia saó, sinó que se li havien de posar fertilitzants, adobs industrials, etc. Productes que venien en anglès! Per tant, calia compartir la pràctica, que és el que ha fet sempre el pagès. I les noies s'intercanviaven informació sobre qüestions tan claus com els anticonceptius. Ara no hi ha macrodiscoteques, ara hi ha grans festivals, com el Monegros Desert Festival.
A La palmera de blat, la mare d'Irene compara l'avi amb un arbre. Un avi que havia vist arrancar els arbres i que en arribar als 100 anys decideix que ja en tenia prou i es mor de manera natural.
El iaio Agustinet, Andreu al llibre, va morir així, va decidir plegar. Retirar-se, com la terra.
Als llibres hi ha morts tràgiques dins la família que provoquen reaccions molt doloroses, al seu torn.
Conec la mort voltant la família des dels cinc anys, quan va morir caçant el germà del pare. Les més dramàtiques i dures, les morts amb el tractor, que se'n parla molt poc i són moltes.
Conec la mort voltant la família des dels cinc anys
El que va donar possibilitats de prosperar, els mata.
És general. Cada avenç que hi ha, comporta unes responsabilitats i unes conseqüències sovint dramàtiques. El pare va observar que hi ha més morts en accidents de trànsit a les carreteres europees que morts a la Segona Guerra Mundial.
El paper de les dones en el món del qual parles configura gairebé un matriarcat.
El món rural està basat en un patriarcat que està sostingut pel matriarcat. Un matriarcat a la disposició de mantenir el patriarcat. És una manera de dir que no se les ha reconegut prou, ni gaire, ni gens. Els patriarques que he conegut n'eren plenament conscients. Si encara és així arreu en la nostra cultura, que a la dona li toca ser l'eix de l'estructura emocional de la casa, imagina't en les organitzacions familiars prèvies que a cada casa hi vivia tanta gent. Ser la responsable de l'estructura emocional de la família és molt pesat.
A Labor inacabada ret homenatge a figures femenines inspiradores, com la mare, donya Pepita i la tia Carmeta.
Amb el pas dels anys he vist que són un cert pal de paller. En el cas de la mare, com el pare, una ho sap de sempre, en el de donya Pepita i la tia en part també i ara els reconec el mestratge. A la tia encara m'agradaria més assemblar-m'hi. Ser més pacient i discreta, com era ella. Totes tres són dones que em venen al cap en situacions concretes. Què faria la mare? Què faria la tia? Què faria donya Pepita?
De quina manera va influir ser de Saidí perquè fes la tesi sobre Tierra sin pan, de Luis Buñuel?
En principi no. Volia estudiar el cine documental i vaig fer cas als estudiosos nord-americans que recomanaven estudiar el que pots veure. Ara potser és més fàcil, però quan vaig començar a interessar-me per aquest cine històric, es tractava bàsicament d'un cine llegit, moltes obres fonamentals no les podies veure o només les havies vist un cop. Els vaig fer cas i em vaig centrar en Buñuel, que és una referència per a mi des de molts punts de vista, i de qui la Filmoteca de Catalunya conservava una còpia del seu film de 1933. Després t'adones que parlant de Tierra sin pan estàs parlant, de nou, d'aquest concepte de terra que travessa el meu treball literari. La vida és una muntadora cinematogràfica i narrativa que va fent sola. No sempre és necessari, almenys en la meva forma de treballar i en la de molts altres escriptors, partir de coses prèvies, sinó veure què trobes en el mateix procés de treball. Quan vaig publicar la tesi, vaig incloure el pare en les notes, perquè aprofitant el centenari de Buñuel vaig portar la pel·lícula a Saidí, i em va dir, 'filla, això també es feia aquí'. Això em va refermar la meva hipòtesi que Tierra sin pan no parla només de les Hurdes, sinó que és una metàfora de l'Espanya de l'any 1933 i de l'Europa del moment. Tornant a la pregunta, efectivament t'adones que has anat a parar a diverses coses que tenen a veure amb el teu propi món originari i creatiu.
Quan el meu pare va veure Tierra sin pan, de Buñuel, em va dir que allò també es feia a Saidí
S'ha dedicat molts anys al periodisme cultural i ara escriu articles a 'Vilaweb' i 'El País'. Com es relaciona en la seva obra el periodisme i la literatura? Creu que el periodisme també és literatura?
Faig de periodista cultural des de 1981 i d'articulista, fa menys. No tinc gaire tirada en periodisme a l'opinió, crec, com el poeta, que no en tinc, d'opinió, que només tinc nervis... que reaccionen i em fan escriure. És un espai interessant perquè és fix d'espai i de publicació, tries el tema i el titular, però per mi és l'espai d'auscultar la vida en tant que crítica cultural, i en aquest sentit sovint els meus articles són cròniques i fins reportatges. No trobo que el periodisme i la literatura siguin la mateixa cosa, i potser ara menys que mai, a parer meu hi ha massa opinió i poca informació, sobretot informació fiable. El periodisme ha d'estar ben escrit i tenir voluntat d'estil, és clar que sí, però això no el converteix en literatura ni al meu entendre li cal, el periodisme té autonomia pròpia. La gran diferència que hi veig, almenys tal com miro de practicar una cosa i l'altra, és la jerarquia del gènere en què escrius: tots els gèneres de l'escriptura es poden combinar i, avui, fins s'han de combinar, en tot; però has de respectar el gènere primer d'allò que escrius: periodisme, ficció, assaig, prosa poètica i poesia, investigació acadèmica, teatre... En periodisme, escriure per al lector, que és un lector educat i interessat, molt més del que ens pensem, és la guia primera.
M'agradaria parlar, per acabar, dels seus projectes. Sabem que està enllestint un llibre sobre Mercè Rodoreda, una escriptora sobre la qual ha escrit des de fa dècades.
Rodoreda paisatges, amb la fotògrafa Carme Esteve i disseny d'Edicions de l'Eixample, editat per l'IEC i la Fundació Mercè Rodoreda, entrarà aviat a impremta. Un treball de dos anys llargs, un viatge pels llocs i paisatges vitals de Mercè Rodoreda, alguns inèdits en imatges fins ara. Una bona ocasió de conèixer una mica més l'autora i, també, d'interpretar millor algunes obres rodoredianes quan la rellegeixo.
El periodisme ha d'estar ben escrit i tenir voluntat d'estil, és clar que sí, però això no el converteix en literatura
Foto: Sergi Alcàzar