Quan s’han complert quaranta anys de la mort de Mercè Rodoreda, el ritme de publicació d’estudis sobre la seva figura sembla que, en lloc d’amainar, repunti. L’any passat ja va aparèixer el notable Retrat de Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz. I aquest any, ha estat el torn de fins a tres volums més. Destaquen Ells no saben res (Club Editor), que reuneix les cartes de l’escriptora a Carles Riba en els anys més complicats de l’exili francès i Al mig de la vida, jo (Bruguera), un retrat de Rodoreda a través de les cartes i entrevistes de l’autora, escrit per la crítica Marina Porras i il·lustrat per Elisa Munsó.
Se sumen a d’altres com Anys de barbàrie (Edicions 62), de la investigadora Carme Arnau i les publicacions que es troben en procés i veuran la llum pròximament. Entre aquestes últimes, la biografia de Carme Manrubia —amb qui Rodoreda va compartir els últims anys de vida a Romanyà de la Selva— que preparen l’exconsellera Mariàngela Vilallonga i Juan Manuel de Prada, o una nova reedició de Jardí vora el mar amb un postfaci de Toni Sala, que Club Editor publicarà el pròxim juny. Són proves del magnetisme imperible no només de la literatura de l’escriptora, sinó també de les arestes d’una vida i trajectòria amb racons i detalls encara per explorar.
Un “prodigi” davant del nas
“Rodoreda provoca una fascinació als lectors que no la provoca cap altre escriptor”, assevera Marina Porras, que destaca la capacitat de l’autora per “retratar un món que no és el nostre i que el lector s’hi senti reconegut o trobi alguna cosa en la qual es pot enganxar”. Coincideix amb aquesta lectura Maria Bohigas, editora de Club Editor, que assenyala que l’autora “no deixa de ser un prodigi artístic” i que “és sense cap mena de dubte una de les grans”, també més enllà de les fronteres de la literatura catalana.
Rodoreda provoca una fascinació als lectors que no la provoca cap altre escriptor
És així que no és difícil d’entendre que Rodoreda s’hagi convertit en l’escriptora del país més estudiada del segle XX. Creadora d’una obra amb “tantes facetes com sensibilitats molt diferents s’hi reconeixen i s’hi retroben”, fins i tot ha aconseguit sobreviure al fet d’haver estat durant molts anys lectura obligatòria, sense perdre interès en l’intent. Però l’etiqueta d’autora que concentra el focus acadèmic suscita la pregunta de què queda per reinterpretar.
No és difícil d’entendre que Rodoreda s’hagi convertit en l’escriptora del país més estudiada del segle XX
“Com a historiadors podem enriquir amb detalls”, afirma Porras en resposta a l’interrogant. Tot i creure que hi ha poc marge per al descobriment pròpiament dit, defensa que Rodoreda “és un personatge tan interessant com a escriptora i persona que sempre es poden anar donant noves interpretacions”, també per superar la imatge tòpica i icònica que a vegades l’ha envoltat. Per a Bohigas, sobretot, es tracta de “l’art de descobrir el que tens davant del nas”, en un personatge que, pel fet de viure més anys a l’estranger que a Catalunya, va provocar que, quan es va convertir en figura pública, “cadascú hi pogués projectar una mica el que volia”.
La “zona grisa” de l’exili francès
Són precisament els anys a l’estranger els que protagonitzen Ells no saben res, que va publicar Club Editor el passat mes de març. En concret, el llibre tracta el període entre 1941 i 1942, segurament un dels més complicats del seu exili. Rodoreda viu a Bordeus sota l’ocupació nazi, i el també escriptor Armand Obiols, la seva parella, és reclutat forçosament, com molts altres republicans exiliats, per a treballar contribuint a l’esforç de la guerra. La incertesa, els perills als quals s’exposaven els exiliats i el patiment pel destí d’Obiols, impregnen les cartes que l’autora envia a Carles Riba, missives d’algú que demana ajuda, a vegades desesperadament, i sense avergonyir-se’n.
Ells no saben res no només pretén posar llum sobre l’autora de La plaça del Diamant, sinó sobretot sobre la figura d’Obiols
Al volum, les acompanyen tres contes de Rodoreda, amb històries d’homes encalçats per la guerra i l’estudi sobre Otto Warncke, personatge clau per a la parella durant aquest període. I és que Ells no saben res no només pretén posar llum sobre l’autora de La plaça del Diamant, sinó sobretot sobre la figura d’Obiols, pseudònim de Joan Prat (1904-1971), i el seu paper dins de l'organització Todt, dedicada a construir les infraestructures de guerra nazis en la França ocupada.
Otto, personatge no identificat, escrit a vuit mans pels historiadors Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido, posa el focus en aquest ciutadà alemany, que va ser un personatge clau per a milers de republicans espanyols marxats a França i forçats a treballar al país gal. I també sobre “què va veure i què va fer” Obiols com a administrador del camp alemany de Lindemann a partir del 1943, una qüestió que Bohigas afirma que “els preocupava” des de la reedició, el 2017, de La mort i la primavera.
Són situacions en què segons la decisió que prenguis tot pot ser irreversible; tot pot ser molt inclement
El volum explora la condició dels “homes de la zona grisa”, que ha fet ballar la categoria de ‘col·laboracionista’, aplicada a Obiols, en alguns dels articles que s’han escrit sobre el tema. Una categoria, però, que, des de Club Editor, no dubten a assenyalar com a “errònia” i “maniquea”. També s’aparta del terme l’estudi sobre Otto Warncke: malgrat que els historiadors admeten que, amb la feina d’Obiols sota l’organització Todt construint les bases pels submarins nazis, les baixes aliades augmentarien en cas d’atac, es remeten a la falta d’opcions dels republicans exiliats a la França ocupada. “Són situacions en què segons la decisió que prenguis tot pot ser irreversible; tot pot ser molt inclement”, afirma Bohigas.
Al mig de la vida, la guerra
No és gens sorprenent, però, l’interès pels anys a Bordeus de Rodoreda. La marxa forçosa de Catalunya és fonamental per explicar tant la seva trajectòria personal com la seva obra. “La guerra i l’exili fan un tall insalvable”, explica Marina Porras, que afirma que marquen dues èpoques pel país i per a ella mateixa. “Hi ha un moment que ella s’adona que el món de la seva joventut ja no existeix”, assegura la crítica i professora de literatura catalana a la UPF, i aquest serà un fet clau que la conduirà cap a una nova i exacerbada vocació d’escriptora. Cal recordar que les novel·les cèlebres de l’autora, les escriurà a partir de la dècada dels seixanta, amb l’excepció d’Aloma (1936).
Hi ha un moment que ella s’adona que el món de la seva joventut ja no existeix
Porras també recorda que, paradoxalment, “la visió que tenim del total de la Rodoreda com a persona pública és una cosa molt pensada per ella quan ja era autora reconeguda”. Al mig de la vida, jo explica molt bé com la màscara de misteri que l’autora exhibia arran del seu retorn a Catalunya, a principis dels setanta, té poc a veure amb la jove periodista i novel·lista, una mica frívola, entestada a fer-se notar en els cercles literaris de la Barcelona dels anys vint.
La visió que tenim del total de la Rodoreda com a persona pública és una cosa molt pensada per ella quan ja era autora reconeguda
Aquest “retrat, més que no biografia a l’ús”, com el descriu Porras, repassa també aquests anys amb el focus posat en la mateixa veu de Rodoreda, a través de les seves cartes i de les entrevistes que va donar al llarg dels anys. El llibre és ple de cites punyents i en ocasions memorables, que en construeixen un retrat complet i viu, que té la virtut de desafiar la imatge senyorial i ensucrada que a vegades l’ha acompanyat. “Potser acabarem amb un duel a l’americana perseguint-nos per un bosc amb un revòlver a la mà” escriu, per exemple, de la seva relació amb Obiols.
La Rodoreda és com el Barça
Una altra dels temes que envolta l’autora de Mirall trencat és la seva connexió amb les generacions joves i el seu èxit a les xarxes, difícilment comparable amb cap altre autor històric català. Com a mostra, el compte de Twitter @RodoredaMerce, operat per l’exconsellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, que acumula més de 36.000, seguidors. “És una escriptora que salta de generació en generació”, afirma Porras, que relaciona la popularitat perenne de l’autora amb el fet que s’hagi convertit en una icona. “Com que ha assolit aquest nivell, tothom té la sensació que ha de tenir una opinió sobre ella”, afirma.
És una escriptora que salta de generació en generació
Hi ha cert consens en el món literari que la reedició de La mort i la primavera, l’any 2017, va permetre que una generació de lectors joves hi accedís a una Rodoreda diferent de la que havien conegut com a lectura obligatòria. Però Bohigas també relaciona l’èxit de l’autora entre les generacions joves amb el context polític a Catalunya: “A partir del 2010, han passat coses que tenen a veure amb una generació de lectors joves que tenen curiositat per la seva tradició literària”, explica, “això és un fenomen que no existia per exemple durant els noranta”. L’editora apunta que aquest fet té a veure amb la “brega política” a Catalunya que s’ha produït en l’última dècada i que ha fet buscar referents culturals propis per a identificar-s’hi i reivindicar. “La Rodoreda és com el Barça quan el Barça era absolutament brillant”, afirma.
A partir del 2010, han passat coses que tenen a veure amb una generació de lectors joves que tenen curiositat per la seva tradició literària
En qualsevol cas, els nous títols sobre l’autora proposen camins per endinsar-se en una escriptora amb una obra i personalitat tan magnètiques que quedar-se amb la imatge icònica que s’hi ha construït a sobre sembla poc menys que una ofensa. I que testimonien la trajectòria d’una d’algú que, com deia en una carta a Joan Sales a finals dels setanta, “sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure: perillosament”.