"A 180 quilòmetres de Barcelona, a 77 de Calaf i a 33 de la Seu, es dreça, acimbellat dalt d'un pujol, el poblet d'un miler d'habitants, Coll de Nargó". Així començava el reportatge que Mercè Rodoreda i Gurguí (1908-1983) va publicar a Clarisme l'1 de novembre de 1933. L'article és el testimoni de l'estada d'aquella jove escriptora i periodista de Sant Gervasi al poble de Coll de Nargó, a l'Alt Urgell.

Segons explica Roser Porta a Mercè Rodoreda a Coll de Nargó. Romànic i dones d'aigua, el director de Clarisme, Delfí Dalmau, mestre de català i mentor de Rodoreda, va enviar l'escriptora –que ja havia publicat la seva primera novel·la Sóc una dona honrada?– a fer reportatge en aquell "poble pobre, dintre una vall circumdada de muntanyes". L'excusa per fer aquell viatge a un poble que Rodoreda compara amb un pessebre de cases de suro, on "la gent hi té un aire cansat, i les cases hi són tristes quan els núvols s'ajeuen dalt dels cims, quan cau la tarda, i quan, a les nits, hi xiscla el duc", era la restauració per part dels Amics de l'Art Vell de l'església romànica de Sant Climent.

.

Un poble gens turístic però amb visitants il·lustres

Rodoreda, una dona autodidacta i ja casada que maldava per introduir-se en l'ambient literari dels anys de la República, no era encara l'escriptora consagrada que anys a venir seria i no va deixar al poble la memòria que altres visitants il·lustres com l'escriptor basc Pío Baroja, que hi va anar per escriure les novel·les La senda dolorosa i Humano enigma i va recórrer els escenaris de la truculenta mort del sanguinari comte d'Espanya, el capitost carlí d'origen francès assassinat pels seus propis homes a la població. O el folklorista Joan Amades i el pintor Joaquim Mir, que es va enamorar dels seus paisatges mentre anava a pintar a Andorra.

De tota manera, Rodoreda va captar l'aire ferèstec d'un poblet de carrers costeruts, que havien ocupat com a raiers la majoria dels seus homes –quan Rodoreda hi arriba, l'antic ofici de transport de fusta riu avall s'havia substituït per camions–, i especialment, les seves llegendes. Com la de l'hostal dels Espluvins, ensorrat per una esllavissada i on, segons la memòria popular, els amos es dedicaven a matar els hostes que venien amb la bossa plena per robar-los i n'amagaven els cossos al soterrani.

Merce Rodoreda jove / Arxiu Mercè Rodoreda de l'lEC

Nargó, escenari literari

Però, el vincle literari amb Coll de Nargó no es va esgotar amb aquest reportatge, en què l'escriptora va retratar l'ambient polític del cafè a través dels diaris que es rebien –"dues Publis, nou Opinions i una rastellera de Vanguardies"– sinó que va ser usat com a base per la novel·la, Del que hom no pot fugir, editada pel mateix Dalmau l'any 1934.

La història, possiblement amb un fons autobiogràfic, narra la fugida d'una jove de ciutat cap a un poble pirinenc –que no s'esmenta pel seu nom però que està basat en el que l'autora havia conegut quan va fer el reportatge– per oblidar un home casat de qui s'ha enamorat, una renúncia a l'amor adúlter que la portarà a la bogeria. A la novel·la, no només és present l'ambient rural amb influències de Joaquim Ruyra i Víctor Català, sinó també l'univers màgic de les encantades o dones d'aigua.

L'any 1933, a Nargó hi havia dos hostals, Cal Not, que era a la carretera i on probablement es va allotjar l'escriptora, i Cal Roca. L'any 1967, ja esdevinguda una escriptora d'èxit –havia publicat La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar–, Mercè Rodoreda va tornar a Coll de Nargó acompanyada de la seva amiga Susina Amat i la filla d'aquesta, Anna Maria Saludes, en un viatge per terres de l'Alt Urgell i Andora. Es van allotjar a la Fonda del Llac, encara avui al peu de la carretera, i es va fotografiar amb les seves acompanyants i el propietari de l'hotel. Malgrat aquell retrobament, la novel·la Del que hom no pot fugir, com tota la seva producció de joventut, va ser repudiada per la seva autora i no es tornaria a reeditar fins l'any 2002, en una edició crítica de l'IEC.

 

Foto de portada: Mercè Rodoreda a Coll de Nargó, l'any 1967, acompanyada del propietari de la Fonda del Llac, Anna Maria Saludes i Susina Amat / Arxiu Mercè Rodoreda de l'lEC