Tots hem comès pecats de joventut, però pocs m'han perseguit tant com no haver connectat amb Mercè Rodoreda durant bona part de la meva vida. Per fer front a aquesta culpa, sempre he fet servir el Mètode Günter Grass Per Argumentar Calamitats™: quan l'escriptor alemany va guanyar el Nobel i van preguntar-li per què als anys trenta va allistar-se a les Joventuts Hitlerianes i les SS, senzillament va respondre argumentant que "érem joves" i tothom va semblar comprendre-ho. És una resposta simplíssima i que mai no falla, pel que sembla, per això quan confesso que durant l'adolescència vaig flirtejar sovint amb camells que subministren coses vingudes del Marroc, responc dient que "era jove". Quan confesso que vaig celebrar incomprensiblement el gol de Jonatas a Glasgow en aquella final de la UEFA que l'Espanyol va palmar als penals, responc dient que "era jove". I sens dubte, quan confesso que dels catorze als vint-i-pocs m'avorria sobiranament llegint els llibres de Rodoreda, responc dient que "era jove".

Simplement passava que un cap de suro, a casa meva, era un ximplet, un curt de gambals o un beneit, per això quan alguna vegada havia sentit que "aquesta persona és de suro", reaccionava com la Natàlia de La plaça del Diamant: jo tampoc no sabia què volien dir. No era pas perquè Rodoreda em semblés "carrinclona, xarona i amb aura de tieta convergent", com deia l'altre dia un cap de suro en un article infumable i simplista publicat en un digital espanyol, sinó perquè senzillament el simbolisme rodoredià em resultava poc realista en aquell moment vital en el qual caminava per la vida amb les ulleres del realisme històric posades, com si Joaquim Molas m'hagués emmetzinat. "Era jove" i aleshores connectava amb la poesia realista de Vicent Andrés Estellés, gaudia llegint l'alè realista de Montserrat Roig a Ramona, adéu i xalava amb les descripcions realistes d'El quadern gris de Pla, malgrat mantenir-ho en secret, com qui té morenes. En cas d'haver-ho confessat en veu alta a les assemblees del SEPC de la UAB, hauria estat acusat de masclista, col·laboracionista, conservador, misogin i mil adjectius més pels quals hagués acabat lapidat en públic.

Els catalans no som majors d'edat el dia que complim divuit anys, sinó el dia que entenem que la nostra forma de fer realisme és imperativament simbolista

Amb Rodoreda no me'n sortia, per això l'únic examen de literatura que vaig suspendre a Filologia Catalana va ser el d'un conte seu, El gelat rosa. Que jo suspengués assignatures de sintaxi [de]generativa a la carrera era una cosa normalíssima, però treure un 3 en un examen de narrativa catalana contemporània va ser com si Mercè Rodoreda m'escopís a la cara, per això quan em pregunten quin dia vaig deixar de ser jove penso en aquell suspens al mes de juny i en el que va comportar-me després: a l'estiu, mentre esperava la convocatòria de recuperació de setembre, vaig posar-me a treballar en un bar a la vora de la plaça del Pi venent gelats per guiris. Va ser allà on vaig fer-me gran de debò, ja que els catalans no som majors d'edat el dia que complim divuit anys, sinó el dia que entenem que la nostra forma de fer realisme és imperativament simbolista, per motius historiconacionals. Així va ser aquell matí de setembre en el qual plovia i un home va entrar al bar per demanar una terrina gran de tres gustos. Res semblava predir, aleshores, que aquell client estigués a punt de canviar-me la vida.

No ho he oblidat. Jo estava enfeinat darrere el taulell i, en veure'l entrar, em disposava a saludar-lo amb aquell "Bon dia! Good morning!" que tants bons resultats m'havia donat durant aquells mesos. De sobte, però, vaig quedar-me mut en alçar la vista i veure'l allà, palplantat amb pantalons de seda beix, camisa descordada al penúltim botó, americana fosca i ulleres de sol de marca. El fet que les dugués posades també dins el bar va permetre'm no dubtar-ho: o estava de dol, o era italià. O totes dues coses. Vaig jugar-me-la, per tant, saludant-lo en italià, i com un gentil uomo va respondre'm amb una veu que semblava treta d'una pel·lícula d'Antonioni. Seguia plovent i ara quedaria cinematogràficament bé dir que en aquell moment sonava alguna melodia de Chet Baker o una cançó romàntica de Francesco Guccini al fil musical, però mai m'ha agradat mentir, i la veritat és que a la llista d'Spotify amb ordre aleatori sonava una trista cançó de Txarango. Pecats de joventut, allò que dèiem. En fi, tornem-hi.

El senyor, de nom ignot com la Cecília Ce del Carrer de les Camèlies, va demanar un gelat de maduixa, prunes i gerds. Un gelat rosa. Qui recoi demana un gelat en un dia de pluja, pensava jo mentre li servia la terrina amb el maleït conte de La meva Cristina i altres contes rondant-me pel cap. Sense motiu aparent, aquell home va començar a explicar-me que aquest "quartiere" abans era ple de llibreries de vell, antiquaris, drapaires, tavernes que venien vi a granel i botigues d'interiorisme. Sorprès, vaig preguntar-li com és que coneixia tan bé el Gòtic i el seu passat, i va explicar-me que, malgrat ser de Roma, en aquests carrers estrets i antigament buits de turistes hi havia viscut els millors dies de la seva vida. Amb el gelat servit i preparat damunt la barra, va apropar-se lleugerament cap a mi per dir-me, quasi com un secret, que feia cinquanta anys, l'any 1969, en un viatge d'estudiants a Barcelona, havia conegut una catalana de la qual se'n va enamorar a primera vista. Sense donar-me detalls, va afegir que els seus amics van tornar a Itàlia i ell, en canvi, va decidir quedar-se unes setmanes més aquí, explicant-me que fins i tot va acabar descobrint la caseta que els pares de la noia en qüestió tenien a Palamós, d'on en recordava més els gelats de color rosa que les gambes. "Ogni giorno al tramonto, davanti il mare della Costa Brava, mangiavamo insieme un gelato alla fragola", va dir-me.

Amb un somriure fi dibuixat al rostre, jo el mirava mentre no veia res més que els meus ulls reflectits als vidres de les seves RayBan i temia seriosament que allò fos una càmera oculta d'algun programa sensacionalista de Telecinque. Per comprovar-ho, després d'haver pagat i abans que agafés el gelat -que ja anava pel camí de desfer-se-, vaig preguntar-li què l'havia dut de nou a Barcelona i si n'havia sabut mai més res d'aquella noia. Va ser aleshores quan va tornar-se a apropar a mi, va menjar una cullerada de gelat rosa, va mastegar-lo com si fos caviar iraní, va fer una pausa dramàtica, va abaixar-se les ulleres de sol amb l'elegància de Marcello Mastroianni a 8 ½ i va dir-me que que si havia decidit tornar ara a Barcelona, just aquell dimarts plujós de setembre, era per anar fins al cementiri de Les Corts. Que havia vingut a acomiadar-se d'aquella noia després que una amiga en comú li truqués feia uns quants dies per dir-li que el seu antic amor estival havia mort de càncer.

Amb la veu mig trencada hauria volgut dir-li que els amors bojos mai no moren, però vaig ser prudent i vaig mossegar-me la llengua, i corprès vaig limitar-me a acomiadar-lo dient "arrivederci!" mentre ell va perdre's carrer Banys Nous amunt i jo, veient com s'esfumava entre els passejants, vaig entendre que el gelat rosa era molt més que un gelat, igual com l'endemà vaig comprendre que les rates del Viatge al poble de les rates ben criades no eren rates, sinó soldats d'ocupació, i que els monòlegs interiors amb frases llargues plenes de comes com aquesta són un patrimoni cultural de casa nostra, i sobretot que si Rodoreda és immensa és perquè sabia descriure amb paraules aquelles coses de la vida davant les quals no sabem trobar paraules, de tan profundes i colpidores com són. Per això aquell dia, venent un gelat rosa, per fi vaig comprendre què volia dir fer-se de suro.