Quan mor una personalitat de primer ordre, sembla un tòpic afirmar que aquella figura ocupa un lloc especial en el teu cor. Amb Francisco Ibáñez no ho és pas. De la seva mà va néixer una de les meves primeres memòries. Encara ara recordo tornar a Barcelona amb sis anys, després d’haver viscut fora del país la meitat d’aquest temps, per descobrir en una de les estanteries de casa un grapat de llibres peculiars que s’havien deixat les anteriors inquilines. Cadascú descobreix Mortadel·lo i Filemó d’una manera diferent, i aquesta va ser la meva via d’entrada a l’apoteòsic món d’Ibáñez. Atlanta 96, 100 años de cómic i ¡Pesadiiiillaaa...! van ser les primeres lectures adultes, i les vaig devorar sense esforç. Però en necessitava més. Sort del veí de replà, un fanàtic dels còmics que va prestar-me tots els exemplars de la seva col·lecció personal que li demanava.
Aquesta és precisament una de les qualitats més remarcables de l’obra d’Ibáñez: la capacitat d’unir diferents generacions de lector al voltant de l’entusiasme per uns llibres de dibuixos. Les aventures dels terribles detectius eren l’únic punt de connexió possible entre un marrec com jo i un pare de família de quaranta anys. De què havíem de xerrar si no era sobre els nostres personatges de còmic preferits? Sí, a mi se m’escapaven la meitat dels acudits, però em delectava amb les disfresses d’en Mortadel·lo, els invents tronats del Professor Bacteri o els insults llançats pel Súper mentre perseguia els seus dos pitjors treballadors després de la seva darrera malifeta... I això ho valia tot.
El vincle també apareixia inevitablement entre el lector i l’autor. No vaig arribar a conèixer mai Ibáñez –i ara me’n penedeixo de no haver-me sumat a les llargues cues que l’esperaven a qualsevol Saló del Còmic de les darreres dècades–, però tant és, perquè l’he viscut d’una altra manera. Ibáñez m’ha regalat somriures i hores de distracció sempre que ho he necessitat; m’ha fet de professor –com pot ser que recordi les ciutats seu dels Jocs Olímpics fins al 1984, catorze anys abans del meu naixement, o que sàpiga identificar un higo chumbo?–; i fins i tot m’ha fet més lleuger i atractiu l’odiós món de la política, amb una sàtira que no ha esquivat ningú. El Tesorero, número dedicat íntegrament a empassar amb ironia el cas de corrupció protagonitzat per Luis Bárcenas, justifica per si sol la Creu de Sant Jordi atorgada el 2021.
Les aventures dels terribles detectius eren l’únic punt de connexió possible entre un marrec com jo i un pare de família de quaranta anys
El mestre barceloní deixa com a llegat 224 obres llargues i centenars més d’historietes curtes –i això si parlem només del seu cèlebre tàndem de detectius–. Pel mig encara va trobar el temps necessari per regalar al públic les peripècies de Pepe Gotera y Otilio, 13 Rue del Percebe i el Rompetechos, entre d’altres. Autor prolífic i treballador incansable, sí, però també víctima d’una explotació laboral que el tenia lligat a la taula de dibuix –i que li va robar, fins i tot, els drets de publicació–. Inevitablement, s’ho va prendre tot plegat amb una dosi d’humor, autoretratant-se produint quantitats ingents de dibuixos per a satisfer les demandes dels seus superiors. Ibáñez va acabar derrotant l’editorial, una victòria que va ser un abans i un després per a la dignificació del món del dibuix –i sumant arguments per fer d’ell el principal referent de les noves generacions d’autors de còmic espanyols–.
Aquest any, Mortadel·lo i Filemó ha celebrat els seixanta-cinc anys d’edat. Una fita especialment significativa, perquè des del primer número la parella ha esperat amb ànsia l’arribada de la seva jubilació. El seu creador, en canvi, sempre ha tingut altres plans per a ells, i ha continuat enviant-los a l’aventura fins al darrer moment. No fa ni un mes que va publicar-se la seva darrera obra –un Mundial de baloncesto 2023 insubstancial, però marca de la casa–, i de ben segur que el cap ja li ballava amb noves idees pel següent còmic. “El dia que m’assegui davant d’un paper en blanc i no se m’acudeixi cap idea, agafo les coses, en faig una pila, poso un misto a sota i s’ha acabat”, va afirmar no fa gaire en una entrevista. Aquest dia no ha arribat mai, però ara en Mortadel·lo i en Filemó es podran prendre, per fi, unes vacances ben merescudes. I Francisco Ibáñez també.