Deia el guionista Rafael Azcona que els amants són els éssers més egoistes del món perquè ja pot caure un meteorit a la Terra que ells només pensen en ells. I nosaltres només pensàvem en nosaltres, enduts per l'eufòria, comptant els mesos, les setmanes i els dies que faltaven perquè al 2032 un aeròlit de la mida d'un camp de futbol impactés contra una ciutat – tant se val quina- i canviés el clima, vessessin els oceans i l'aire fos (encara més) irrespirable. ¿Quins plans de futur havíem de fer ara que dormíem junts i pagàvem el lloguer a mitges? La certesa que tot el que havíem construït acabaria d'aquí set anys convertit en cendres, ens angoixava, és veritat, però també ens alliberava d'una responsabilitat que potser no volíem. ¿Fills? De cap manera. ¿Salut? Set anys els podem aguantar. ¿Problemes econòmics? Ens pixàvem de riure.
El final era la salvació
I els dies que vam creure en la nostra data de caducitat van ser torrencials, immensos. Menjàvem el que volíem quan volíem, ens ho bevíem tot, fèiem l'amor en llocs públics, escopíem a la closca pelada dels cretins, tu vas deixar la feina, jo vaig deixar de dir mentides. El final era, al capdavall, la salvació. Però el meteorit va canviar de rumb, o això van dir, o algú a la NASA, o en un laboratori, o la intel·ligència artificial – tant se val qui- es va equivocar amb els càlculs i al 2032 només tindríem, al nostre cel, les vistes crepusculars de l'asteroide 2024 YR4. No ens ho podíem creure.
Menjàvem el que volíem quan volíem, ens ho bevíem tot, fèiem l'amor en llocs públics, escopíem a la closca pelada dels cretins
Al 2032 nosaltres seguirem girant sota les lleis de la gravetat al voltant d'una estrella, i no canviarà el clima, ni vessaran els oceans encara que l'aire sigui absolutament irrespirable... I això ens va esguerrar el final. Va ser una desil·lusió, de sobte, saber que tindríem tota la vida per davant. Potser d'aquí a unes dècades una malaltia faria la feina adequada, però no era del tot segur i tampoc ho podíem encerclar en vermell al calendari. Era la incertesa. La incertesa de no saber què fer, de tots els plans finits que havíem traçat. I també era la vergonya. La vergonya de tornar a la feina i demanar perdó a l'encarregat, que evidentment no et va deixar entrar al despatx mentre t'insultava enllà del vidre. La vergonya dels nostres cossos gravats a la via pública movent-se amb més pena que glòria i la vergonya de tornar a mentir. Vaig decidir que mentir era el camí més curt per arribar a la felicitat. I ara que ja no érem tan finits, apareixien de nou els dubtes sobre els fills, els maldecaps per la quota dels autònoms i ens adormíem fent veure que potser sí, potser estàvem fets l'un per l'altre.