'La Mesías': una sèrie de deu, una banda sonora d'onze

Hi està d'acord fins i tot Carlos Boyero, el cèlebre –irat i tantíssimes vegades arbitrari– crític cinematogràfic d'El País: "És tan imaginativa com tèrbola". La Mesías és la consagració definitiva dels Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo) fora del que és pop, kitsch i de les històries tràgic-cools, com les anteriors La llamada, Paquita Salas o La Veneno. La sèrie que Movistar+ ha anat dosificant des de la tornada de l'estiu és inquietant, tensa, emotiva, completa, profunda i, sobretot, absolutament rara. És com si el realisme màgic se li hagués ocorregut a un català —es desenvolupa tota a Catalunya; i part en una altra Galàxia— un dia fins a dalt de bolets a la faldilla de Montserrat (escenari clau de la ficció). La sèrie és, a més, un gran espectacle musical. Des de la seva llavor.

Està inspirada, basada, tacada –el que sigui– en les raríssimes Flors Mariae, aquella girlband cristiana del "sándwich de quezo" proto Youtube. I dir inspirada, basada o tacada, és un flac favor: perquè milloren la història. Els hi donen un relat versemblant, entre la salvació devota i la secta. Un relat que va acompanyat per cançons noves, factura dels barcelonins Hidrogenesse, mags del pop il·luminat i excèntric, autors de la –com citen a la sèrie– Christian Electronic Dance Music, CEDM, que tant vicia a primera escolta. Entre les Flors Mariae (Stella Maris a la sèrie) hi ha també Amaia, establerta des de la seva sortida d'OT a la capital catalana, i que té un molt mal moment actuat, però molt bonic al piano gairebé al final de la ficció (espòiler: al sisè episodi).

Però no tot són focs artificials. La Mesías és una sèrie de sèries, i s'endinsa en els musicals, en els festivals hippies... En la terrible tensió messiànica que manifesten de forma superba Ana Rujas, Lola Dueñas i –fins i tot!– Carmen Machi. Totes elles Montserrat, la protagonista. Aquesta tensió seria moltíssima menys sense l'artefacte de Raül Refree, del que vam parlar uns dies enrere pe seu projecte ambient, però que no hi té res a veure. En aquest cas el productor català fa ostentació del mínim; segurament com haurien de fer en general les bandes sonores originals.

Teclats que cauen a plom, com estalactites en trencar-se, altres pianos molt més emotius, com la preciositat del capítol cinquè. Una delícia. La sèrie és especial, difícilment repetible en anys, perquè també afavoreix un debut i una consagració. Mostra per primera vegada en pantalla a la filla de Santi Balmes (Love of Lesbian), Irene Balmes, millor actuació del drama: mirada compungida, tendra, trencada, que es cola fins i tot en la seva veu i que al capítol tres et segella davant de la pantalla. Menys tendre, també esquinçat i de veu trencadíssima, posa la cirereta a la bogeria el més sonat, Albert Pla, que reprèn l'actuació i que fa una versió de la Experiencia religiosa d'Enrique Iglesias com només ell sap: càlida i tètrica, cantada serrant les dents.