“Porto molt de temps picant pedra i ara ha explotat tot. Estic fent moltes entrevistes, però el més fort són les trucades de representants dels Estats Units, de plataformes, de productores... Això és el més bèstia, saps? Sembla mentida com pot canviar una situació de la nit al dia. No em feien ni punyetero cas i ara...”. En les paraules de Caye Casas (Terrassa, 1976) s'hi barregen la satisfacció, la constatació de la ceguesa conservadora de la indústria espanyola i tones de sorpresa amb tot el que està passant, la mateixa flipamenta que fa uns dies va expressar Stephen King a les xarxes socials després de veure La mesita del comedor.
There's a Spanish movie called THE COFFEE TABLE on Amazon Prime and Apple+. My guess is you have never, not once in your whole life, seen a movie as black as this one. It's horrible and also horribly funny. Think the Coen Brothers' darkest dream.
— Stephen King (@StephenKing) May 10, 2024
Una experiència pertorbadora
En la intrahistòria de la recomanació de l'escriptor nord-americà hi ha un altre cineasta que va fer de pont. Casas ens explica que, després d'una estrena reduïda als Estats Units, les reaccions de tiktokers i d'influencers especialitzats en terror va començar a viralitzar l'impacte que provoca la pel·lícula. La cosa va ser captada pel radar de l'autor d'El resplandor o Misery. I aquí hi entra un actor secundari però fonamental: Mick Garris, director de cine i adaptador de King a Sonámbulos (1992) o a la sèrie The Stand (2020-2021). “En Mick havia vist la pel·lícula en un festival i li va encantar. I, en el context de les reaccions virals, va rebre una trucada d'Stephen King interessant-s'hi. Garris em va escriure demanant-me si li podia fer arribar el film. Si cal, l'hi porto jo nedant”, explica deixant anar una riallada. “A les sis hores ja l'havia vist, i, abans de fer la piulada, King em va enviar un mail molt curtet felicitant-me. I a partir d'aquí ja...”
L'entusiasme de l'escriptor de Maine no és per menys: amb La mesita del comedor, Casas provoca una de les experiències més bèsties i pertorbadores que el signant d'aquest article ha viscut en una sala de cinema
L'entusiasme de l'escriptor de Maine no és per menys: amb La mesita del comedor, Casas provoca una de les experiències més bèsties i pertorbadores que el signant d'aquest article ha viscut en una sala de cinema. No només això: rodada en 10 dies i amb un pressupost ínfim, la pel·lícula comença quasi com una comèdia domèstica sobre una parella (David Pareja i Estefanía de los Santos) que, amb el seu nadó acabat de néixer, i després de passejar-se per una decadent botiga de mobles, discuteix sobre si comprar o no una tauleta horrorosa pel menjador de casa. Una premissa que amaga l'hòstia amb la mà plana que està per venir. Un malson de proporcions còsmiques, amb interpretacions sensacionals (a la parella protagonista cal afegir Claudia Riera, Gala Flores, Josep Maria Riera i, en petits papers, Eduardo Antuña i l'enyorada Itziar Castro), una feina brillantíssima de fotografia i direcció artística que contribueixen que la pel·lícula llueixi com si el finançament fos molt superior al que és. Això i un guió atrevit, trufat d'un incomodíssim humor negre, que posa a prova els límits dels espectadors. “Hi ha gent que riu i hi ha altra gent totalment en xoc a qui li molesta que el del costat estigui rient. Això a mi m'encanta. La pel·lícula t'agradarà o no, però puc assegurar que ningú se n'oblidarà”, afirma el cineasta.
Cap companyia la va voler comprar, i Casas i els seus productors van haver de distribuir-la per la seva banda, amb poques sessions i encara menys sales
Aquest divendres Filmin la incorpora al seu catàleg, després de convertir-se en un títol quasi maleït, perquè va patir una distribució molt reduïda: cap companyia la va voler comprar, i Casas i els seus productors van haver de distribuir-la per la seva banda, amb poques sessions i encara menys sales, tot i anar acumulant premis en diversos festivals internacionals dedicats al cinema fantàstic i de terror. Des de la seva presentació al Festival de Tallin (Estònia), el film ha aixecat guardons al Fantasporto portuguès, al BIFF de Brusseles, al Fantaspoa de Porto Alegre o al nostre Terrormolins, entre molts d'altres.
Censura i emocions fortes
Paradoxalment, aquí no l'ha vist quasi ningú. D'entrada, us direm, nosaltres i el mateix Casas, que La mesita del comedor és una pel·lícula que fa de mal recomanar: “La força de la pel·lícula és, també, el principal hàndicap que té. És a dir, psicològicament és una pel·li molt forta, molt dura, i això mateix és el seu gran poder. També et dic que sempre he pensat que, amb un bon màrqueting al darrere podria haver estat un blockbuster. Però som una pel·lícula independent catalana, de baix cost, sense pasta per fer-ne publicitat, ni res. Fins ara, les plataformes no l'han volgut, però ara arribarà a Filmin. He de dir que ja teníem un acord amb ells abans de la piulada de l'Stephen King. I jo espero el que espera tot autor: que la vegi com més gent millor, sabent que és arriscada, dura, pertorbadora, i que no és per tots els públics. Però si vols emocions fortes, és la teva pel·li”.
La força de la pel·lícula és, també, el principal hàndicap que té. És a dir, psicològicament és una pel·li molt forta, molt dura, i això mateix és el seu gran poder
Parlàvem del conservadorisme imperant de la indústria cinematogràfica, i Caye Casas ho té clar: “El gran problema és la censura. I l'autocensura, que és encara pitjor. A les grans plataformes o a la indústria, hi ha unes línies vermelles i fins aquí arribes. En el món de l'art això no hauria d'existir. I, si parlem de terror, hòstia, tu el que vols, com a espectador del gènere, és passar-ho fatal, que et pertorbin, passar por. Si fas la mateixa pel·lícula d'exorcismes cada dos anys, per molt ben feta que estigui, per molt pressupost que tinguis, o fas la típica de zombies o la típica d'ensurts... A mi em cansen. I crec que hi ha autors i autores que tenim una veu diferent, amb històries diferents, i amb ganes que el públic ho passi malament de veritat. Ara, si les plataformes i les productores i les distribuïdores et diuen que això no, doncs ens tornem invisibles. Fins que ve l'Stephen King i et diu: no, mira, això m'ha agradat. I canvia tot”.
Hi ha autors i autores que tenim una veu diferent, amb històries diferents, i amb ganes que el públic ho passi malament de veritat
La mesita del comedor és el segon llargmetratge de Caye Casas, i el primer que signa en solitari. Abans, a quatre mans amb l'Albert Pintó, havia dirigit la molt reivindicable Matar a Dios (2017) i curtmetratges com els magnífics R.I.P. (2017) o Nada S.A. (2014), que ja mostraven un remarcable talent per treure petroli, visual i narratiu, a pressupostos escassos. La parella creativa es va separar quan Pintó va fer camí en solitari, rodant per Netflix sèries com La Casa de Papel o Berlín, o el film Nowhere. “Ell va entrar en la indústria i va fer el seu camí molt exitós. I a mi, la veritat és que no em feien ni punyetero cas. Ningú. Cap projecte que presentava rebia ajudes, tampoc no tenia propostes que m'arribessin. Estava en una depressió artística molt forta. Després de Matar a Dios, vaig treballar... i treballo, de fet, venent joguines i en una orxateria de Terrassa. La millor del món, per cert, l'Orxateria Ribera. I pensava que no tornaria a rodar una pel·lícula”.Però ho va fer. “Una amiga em va dir que em deixava gratuïtament el seu pis durant un mes, i vaig decidir aprofitar per fer la pel·li més arriscada, possiblement l'última que faria. Una història que em va sortir de l'estómac, superarriscada, a contracorrent de tot el que s'està fent ara: acomiadem-nos a lo grande. I així va ser”, diu.
Ara, però, Casas vol aprofitar la conjuntura i tirar endavant algun dels projectes que ja estava movent abans de la recomanació inesperada d'Stephen King, disposat a lluitar per mantenir les àmplies quotes de llibertat que li assegurava fer cinema des dels marges: “Tinc 47 anys, ja no soc un nen. Així que intentaré seguir la meva línia. Hauran de veure que tinc certa credibilitat després del què he fet. I, com t'he dit, estic en contra de l'autocensura i la censura. A partir d'aquí, no sé què passarà. Però m'agradaria fer les meves històries amb llibertat i amb recursos, sense que em tallin les ales”, remata.