Acaba sempre així, amb el vent càlid de l'estiu que se'n va i s'endú, amb ell, els nostres somnis. La frase no és meva, sinó de Franco Battiato, que la canta en italià a la que possiblement és la millor cançó que s'ha escrit mai sobre el final de l'estiu: Vento caldo. Té, la busco a Spotify. Escoltem-la, si vols. Suposo que tu també tornes demà a la feina, si és que no hi has tornat ahir o la setmana passada, per tant et proposo regatejar la tristesa amb un capvespre a la platja més remota de la província de Barcelona, a la Platja Llarga que hi ha entre Vilanova i Cubelles, a tocar del Racó de Santa Llúcia. Serà l'últim ball d'aquest intens viatge que hem fet junts amb el Passaport Hedonista a la butxaca, de Banyuls de la Marenda a Gandia passant per Campanet o Corbera d'Ebre. Escapem-nos i fem l'última parada, doncs, va. No necessitem res més que una nevera de càmping, una mica de tabac i un llibre de poesia, indubtablement Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. El mar, el cel i l'altaveu del mòbil ja faran tota la resta.
Vols una clara? És radler de marca blanca, però entra tan bé com qualsevol cançó dels Beatles el primer cop que la sents. Ells mai no van cantar un adéu a l'estiu com va fer en Battiato, però. És molt difícil, realment, escriure qualsevol cosa amb cara i ulls sobre la fi de les vacances, però encara ha de ser més complicat aconseguir cantar-la. Ben mirat, la cançó de l'estiu és un subgènere propi dins el panorama musical i, en canvi, mai ningú ha parat a pensar que allò que la humanitat necessita són les cançons de l'estiu, sí, però de l'estiu tan crepuscular com aquesta posta de sol que intuïm però no veiem. De l'estiu que finisce sempre cosí: amb un comiat, amb un últim petó o amb una aventura que s'acaba i de la qual ho enyorarem tot durant un bon temps. A vegades, durant onze interminables mesos. Com? Sí, endavant, em sembla bé que encetis unes olives. Saps què pensava, ara? Que el 31 d'agost és realment un dels dies més poètics de l'any, amb o sense Battiato. De fet, és tan poètic que li escau un d'aquells vídeos de Youtube d'hora i quart amb una obra de Mahler a càrrec de von Karajan. També es pot gaudir de la derrota d'un adéu, suposo, perquè també existeix bellesa en el dolor. Fa un segle, quan la gent s'aturava davant els aparadors on hi havia fotografies macabres d'una gueule cassee, es commovia davant el retrat d'aquell soldat que havia perdut un braç, un ull o una cama al front, però tanmateix aquella commoció servia per valorar millor la vida. Tant de bo retratar el 31 d'agost servís per al mateix: per plasmar que l'estiu va existir, però que ja no hi és i ja és passat, per molt que l'enyorem. Fins i tot, per molt que el sentim real com un fantasma i desitgem que cobri vida, igual que un mutilat creu sentir allò que li manca. No és possible per un senzill motiu, però: el mutilat fotografiat a la nostra particular gueule cassee no és l'estiu, sinó nosaltres enyorant-lo i sentint-lo real com la petjada d'una onada sobre la sorra de la platja.
Helena Valentí i Gabriel Ferrater a Londres, l'any 1963, de vacances.
És curiós que comencéssim aquest viatge fa un mes fent uns calamars a la romana davant el mar amb Jaime Gil de Biedma, i l'acabem també davant el mar, però amb el seu gran amic Ferrater. Aquest cop, però, sense calamars, ni tampoc les ostres o el vi blanc de les quals parla el poeta de Reus a El mutilat, ja no només el millor poema escrit mai sobre la fi de l'estiu, sinó potser un dels cinc millors poemes amorosos de la literatura catalana del segle vint. El que més m'agrada del poema, més enllà de la intriga permanent que genera l'evident triangle amorós i de la metàfora del desamor entès com una mutilació, és evidentment la forma com Ferrater defineix tot allò que arriba després de l'estiu: els mesos amb erra. Ara que la setmana vinent comença la Setmana del Llibre en Català i que la premsa cultural fa dies que genera rebombori parlant de la "rentrée" editorial de setembre, seria bonic que els catalans adoptéssim "els mesos amb erra" com a manera natural de referir-nos a la tornada a la feina, a l'escola o a la rutina en general. Seria, en definitiva, una forma més poètica de dir el mateix, però amb la sensació que és més especial i menys afrancesat. I sobretot, menys traumàtic. Igual que aquesta clara que ens hem begut davant del mar i que aquest article que, més que un comiat, vol ser una benvinguda. Perquè sí, tornen els mesos amb erra i aquí acaba el viatge que hem compartit en aquesta aventura diària batejada com a "Hedonisme low cost", però gaudir dels petits plaers de la vida, per sort, no és una cosa reservada als mesos sense erra. Com diu la cançó de Battiato, aviat, gairebé demà, una tardor vindrà i pensarem en aquest estiu tan breu, però seguirem fent parades hedonistes cada nit, així l'hivern esdevindrà més breu. També jo seguiré escrivint cada nit, així l'hivern esdevindrà més breu per al babau que avui escura l'última gota d'estiu remirant les selfies que s'ha fet durant aquests vint-i-cinc articles. Si això no és un comiat, però, sinó un fins aviat, més val fer el que diu Ferrater i callar. Sí, callar, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi.