Arriba un moment en la vida —no pas per a tothom— en què decideixes fer-te càrrec de tu i d’educar-te. És com el primer dia que decideixes posar-te a cuinar, a triar-te tu mateix la roba o a rascar una guitarra. És un moment venturós perquè acabes de decidir que ja no menjaràs només el que els altres vulguin. Perquè ja no et disfressarà ningú més que tu. Perquè t’has adonat que els plans d’estudis, els currícula, els títols acadèmics i la instrucció estan fets de qualsevol manera, amb més propaganda que utilitat. Perquè t’has adonat que ningú no sap realment què és el que cal saber, ni quins coneixements has d’obtenir obligatòriament per a la teva vida personal, molt més important que la professional.
La majoria de les feines que són per a tota la vida s’aprenen tot fent-les, i la pedagogia és una quimera, una superstició de la nostra societat
La majoria de les feines que són per a tota la vida s’aprenen tot fent-les, i la pedagogia és una quimera, una superstició de la nostra societat. T’adones, horroritzat, que la majoria dels sistemes d’ensenyament estan pensats, prioritàriament, per obtenir subalterns dòcils i ensinistrats, que siguin ben productius per a l’economia i no per formar ciutadans educats en la llibertat i la civilització. A més a més, cal tenir en compte una altra cosa important. No només aprenem moltes coses, també n’oblidem moltes altres, sense que la nostra voluntat compti gaire per a res. L’home que s’educa a ell mateix no és el que s’entén habitualment per un autodidacte, l’home que s’educa a ell mateix és el que aprèn a identificar allò que vol aprendre. La persona que vol governar la seva pròpia transformació intel·lectual i no deixar-la en mans d’instàncies superiors, o dels déus la mitologia, com passa en Les metamorfosis del diví Ovidi.
L’home que s’educa a ell mateix no és el que s’entén habitualment per un autodidacte, l’home que s’educa a ell mateix és el que aprèn a identificar allò que vol aprendre, la persona que vol governar la seva pròpia transformació intel·lectual
L’educació neix de l’experiència, de l’ambició per esdevenir una persona més complexa i serena, i no pas de la doctrina, de la ideologia o de l’adquisició d’unes determinades tècniques. Aprendre no és opinar. I l’educació també és supressió, eliminació, higiene de l’esperit, allunyament premeditat, ignorància militant, dissidència activa. Molt sovint, més sovint del que voldríem, ens veiem obligats a determinar el que no volem, a descartar noses abans d’abocar-nos a la fabulosa aventura del coneixement. A saber, sobretot, el que no ens convé més enllà de la indolència, de la facilitat, de la ingenuïtat, de la simplificació. El coneixement ens expulsa del narcisisme, de l’infantilisme irresponsable, d’un estat biològic necessari, però inestable, de transició, del que cal sortir-ne com més aviat millor, quan ens adonem com n’és de temerària i d’arrogant la nostra pròpia ignorància.
Quan un dia, tot observant la ignorància dels altres, hi descobrim, espantats, també la nostra cara imbecil·litzada. La pròpia educació és el més important que pot fer a la vida un ciutadà lliure i despert, independent de les fantasies que proclamen els mitjans de comunicació de la nostra societat. El més important que pot fer un ciutadà crític que ha decidit fer-se càrrec de la seva pròpia vida, de viure la pròpia vida i no la que altres tenen previst que hem de viure. Recordem a totes hores que l’única cosa concreta que realment posseïm és la vida. En aquest sentit, el ciutadà crític s’ha de mostrar necessàriament escèptic davant dels idealismes místics o polítics, sempre escèptic davant del pensament màgic que tant s’amaga al darrere de les aventures de Harry Potter com de la idea vuitcentista i confiada del progrés. Només cal pensar-hi un moment. Només cal que comparem Franklin Delano Roosevelt amb Donald Trump perquè veiem que, en el futur, no sempre tot anirà millor. I que Darwin no sempre té raó.
No hi ha educació sense esforç, sense constància, sense determinació. Sense alegria ni entusiasme per viure
Cal recordar, per últim, que no hi ha educació sense esforç, sense constància, sense determinació. Sense alegria ni entusiasme per viure. Sense lluita a mort. L’educació de Henry Adams ho diu ben clar. És un llibre que cal llegir constantment, al llarg dels anys. “En el decurs de la història humana, el malbaratament de la intel·ligència ha estat aclaparador i, tal com aquesta narració mira de fer entendre, la societat hi ha conspirat perquè això sigui així. Sens dubte, el mestre és el pitjor criminal, però el món continua fent-li cas i aparta l’estudiant de la seva trajectòria. És evident el que això ens ensenya. Només els més enèrgics, els més aptes i afavorits, han guanyat davant de la fricció o la viscositat d’aquesta inèrcia, però s’han vist obligats a malbaratar-hi tres quartes parts de l’energia que tenien per aconseguir-ho.” Sí, el mestre és el major criminal que corre pel món. I arribarà un dia preciós en què es farà un judici de Nuremberg per depurar-ne tantes i tantes responsabilitats.