Cada any, a finals d’abril, la primavera sembla rebel·lar-se de l’hivern per deixar-lo plantat, deslligar-se de les seves fredes cadenes i córrer a abraçar desmesuradament l’estiu, però titubejant, per això entre Sant Jordi i Sant Ponç vivim sempre aquelles setmanes complicadíssimes popularment conegudes com a entretemps i que es tradueixen, bàsicament, en preguntar-nos quan cal canviar el nòrdic d’IKEA després d’haver-nos llevat suats com un poll dos dies seguits.

Com que en aquesta columna es parla de literatura basant-nos en el protagonisme i practicitat que aquesta pot tenir en la vida banal de persones com tu i com jo, he decidit confiar-vos un secret: explicar-vos el Mètode Josep Pla per saber quan treure el nòrdic®, que fins aquest precís instant no estava patentat i que a partir d’avui passa a ser d’ús comunitari. Es basa en un exercici senzill: quan a principis de maig la primavera es desboca i hi ha un augment sobtat de temperatura, cal anar a fullejar Les hores, volum 20 de l’O.C. planiana, buscar el capítol dedicat a l'època de l'any en la qual som i comprovar què diu el geni empordanès. Si tot concorda, nòrdic fora. Si no concorda, però, espereu.

Treure el nòrdic d’hivern per posar la vànova d’entretemps és una decisió amb la qual no es pot fer broma, ja que, a més, triem l’opció que triem, les possibilitats de no assolir el confort i la comoditat desitjada són altíssimes: no treure el nòrdic acostuma a ser sinònim de passar una nit més de calor, però arriscar-nos a posar el cobrellit de primavera sembla abocar-nos, de cap, a llevar-nos durant uns quants dies arraulits i enyorant una manta. L’emboscada a la qual la sàvia natura ens aboca cada maig és tal que, de fet, l’ordenació dels capítols de Les hores ja ens hauria d’alertar de la dificultat de la decisió i del perill que correm: entre “La primavera: les fonts” i “Fugacitat d’abril”, el capítol del mig es titula “El refredat anual ineluctable”.

Per això és tan important cenyir-se al que Josep Pla diu en els capítols posteriors a “Pasqua, les festes mòbils” i fer cas quan, per exemple, parlant del mes de maig -que ell ens recorda que és el mes de Maria-, l’autor descriu el període com un temps de “confusió baromètrica”, amb temporals ruixats, baixades de temperatures i, al capdavall, un desori climàtic que ensorra per terra tot allò viscut prèviament a les darreries d’abril, amb aquells dies “en què l’aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l’hivern o deixondir-se definitivament”. És com si l’hivern, assumint el paper d’irreductible dolent de la pel·lícula i coneixedor que és l’estació més antipàtica, impopular i poc desitjada de l’any, emergís maig rere maig de les cendres quan ja crèiem que estava mort, demostrant que no se’l tomba fàcilment.

Tant hi fan les fotografies de gent passejant sota el sol i vora el mar, el cant accelerat de tots els ocells vinguts amb el bon temps o l’esclat de les flors inundant de color cada pam d’aquells paisatges que mesos enrere semblaven fotogrames en blanc i negre. L’hivern, ni que sigui moribund, és més potent que tot això i quan “refinats de la benignitat d’abril, sortim al carrer sense defenses [...], després passem el mes fent uns esternuts desaforats”. Jo no ho sé si l’abril és una precipitació de l’estiu i el maig és un retard de la primavera, però sabent que a l’abril cada gota en val mil i al maig, en canvi, cada dia hi ha un raig, el greuge comparatiu entre totes dues formes de comprendre la pluja ja ens posa de manifest que aquest cinquè mes de l’any amaga més ensurts que no pas alegries. 

Per tant, quan aquesta nit us poseu al llit i barrineu si ha arribat el decisiu moment de canviar el nòrdic, correu a buscar el llibre de Josep Pla i, en cas de no tenir-lo a mà –cosa que no us desitjo, ja que a qualsevol casa del nostre país tenir-hi llibres de Pla és tan necessari com tenir un termòmetre o una llanterna-, sigueu prudents, pequeu ni que sigui per un dia de conservadors i refieu-vos d’aquest humil article en el qual us asseguro allò que tots sabem i no volem assumir: l’abril és, igual que la literatura, un miratge per estimar el món tal com hagués pogut ser; el maig, en canvi, igual que el periodisme, és assumir-lo tal com és.