Adolf Hitler va passar per casa seva sense mirar-la. Tot i estar engalanada amb esvàstiques per a l'ocasió. Va ser el primer i el darrer cop que va anar a Braunau (Àustria) després de pujar al poder. Tot i que hi va viure de 1889 a 1892, després va marxar a Passau. Hitler pràcticament no hi va ni caminar per aquests carrers. Això no vol dir que Braunau no pateixi les conseqüències d'un succés tan fortuït —i definitori— com un naixement, el naixement del Führer. Així ho explora el documental ¿Quién teme al pueblo de Hitler? (Wer hat Angst vor Braunau?, 2024), que aquesta setmana arriba a les sales de cinema.
Vivint al nord de Salzburg
El documentalista Günter Schwaiger se'n va a buscar el seu germà, que precisament va anar a viure a Braunau fa uns anys. Ell és un escèptic, així el defineix el mateix Schwaiger. Com pots sinó anar a viure a Braunau? Un lloc on la gent prefereix dir que viu al nord de Salzburg. Prejudicis que han arribat fins al present. La casa on va néixer Hitler és ara un lloc a mig pintar, menjat per la humitat. Una pedra de Mauthausen recorda que allà va posar el primer peu a terra el Führer. “És una vergonya que la generació actual hagi de seguir ajupint el cap, quina culpa tenim?”, comparteix un veí de Braunau amb un frondós camp de fons. El documentalista aprofita per fer una enquesta pel carrer: els dos austríacs més famosos segons les cerques a Google? L'inventor del Red Bull! Beethoven! “Un d'ells és Hitler”, respon una dona, acotant el cap. “Però no es pot dir”.
La casa de Hitler es converteix durant tot el metratge en un símbol del not in my back yard (nimby), un fenomen sociològic que explora les respostes de la societat davant del que ens molesta
La casa de Hitler es converteix durant tot el metratge en un símbol del not in my back yard (nimby), un fenomen sociològic que explora les respostes de la societat davant del que ens molesta. Del que no volem a prop nostre: una fàbrica que projecta fums contaminants, una discoteca sorollosa o la llar d'un dels majors genocides de la història. La resposta és la mateixa: no n'hi ha. Aquest és el recorregut narratiu del documental, que en hora i mitja va mostrant els camins del pessimisme a l'optimisme. Dels que tenen memòria, dels que volen exaltar-la, dels que volen canviar-la i dels que volen esborrar-la.
Canviar la façana per no canviar l'interior
Estem a resguard del passat? No ho sembla, el 2019 (el metratge comença el 2018) el líder d'un partit ultra austríac fa un poema feixista. “Em ratifico”, declara a la càmera mesos després. Compara els migrants amb les rates. N'hi ha un que, en ple 2021, així està filmat, porta una corona de flors al líder nazi a la casa pel seu aniversari. Un veí la llança a les escombraries. No sense intercanviar-se uns quants improperis. Les desenes de testimonis, sense pràcticament música, aboquen un documental cru. De factura historicista, però ben filat en el muntatge perquè la contradicció i l'absurd en les respostes corrin i no deixin respir al cap. Hi ha càmeres en primera persona, selfies, primers plans, plans generals. Però l'estètica és només un recurs. El fet és tan potent, el conflicte tan latent, que no cal llàgrima artificial.
El destí és capriciós i aquella casa mig atrotinada va ser una escola després de la guerra. Però fins al 2016 no es va expropiar per fer-la servir per a projectes socials. “Era perillós”, segons el Govern. N'hi ha que pensen que no hi ha lloc més fàcil per ser antifeixista que Braunau. Ho diu un poeta. Viu a Viena. El germà del documentalista no té clar que la casa de Hitler acabi albergant una ONG. “S'hi diuen moltes coses aquí”. El 2019 el documentalista va començar a filmar amb l'ONG; la ciutat semblava estar preparada per acollir-la. Però els participants, persones amb diversitat funcional, no. “Ens gasejaven”. I el germà no anava equivocat. Segons el Ministeri de l'Interior, finalment sembla que la casa serà per a la policia federal. Volien normalitzar el lloc i “neutralitzar-lo”; que els neonazis s'ho pensessin dos cops abans de visitar l'espai.
Hitler continuarà sent un veí de Braunau mentre el feixisme segueixi sent la resposta a la diferència
Els xenòfobs ho veien bé. Els progressistes, una aberració per a la memòria històrica. Els de l'ONG, un desgavell. I el germà, el germà ja havia avisat. Una veu comenta: s'intenta canviar una façana, però no l'interior, es fan homenatges a les víctimes, però no sabem com van arribar les persones a ser victimàries. Falten històries de vida. Connexions. Hitler continuarà sent un veí de Braunau mentre el feixisme segueixi sent la resposta a la diferència. Veuríem què dirien els veïns de Ferrol si els hi preguntessin pel Caudillo. O els de Predappio pel Duce.