La primera cosa que l’escriptora nord-americana M.F.K. Fisher (Michigan, 1908-Glen Ellen, 1992) recorda haver tastat és l’escuma d’una olla plena de melmelada de maduixes que feia la seva àvia. Devia tenir uns quatre anys. En perspectiva, aquella experiència gastronòmica quotidiana i innocent es va convertir en el primer pas d’una trajectòria literària i un interès sobre la cuina més que remarcables. És per això que la publicació en català d'El meu jo gastronòmic (Altra Editorial), amb traducció d’Alba Dedeu, és poc més que un esdeveniment per als amants del menjar, de la bona literatura i per a aquells, que no són pocs, que coincideixen en la intersecció. M.K Fisher, escriptora pionera i revolucionària en l’art d’escriure sobre el que ens alimenta, és la primera autora gastronòmica moderna o autora de més de vint-i-cinc llibres sobre la matèria. Al llibre, ens ofereix unes memòries que, entre plats i menjars, evoquen la seva diletant i apassionant vida i tota una geografia culinària del continent europeu.
El menjar i l’amor
“Per què escric sobre la teca? Perquè, com la majoria dels éssers humans, tinc gana”. Fisher és clara a l’hora de justificar les seves raons. No resulta difícil entendre que se sentís, però, obligada a donar arguments. Els llibres sobre cuina eren considerats, durant gran part del segle XX (i encara ara), un gènere menor, sense valor literari i només adreçat a les mestresses de casa, subjectes que s’assumia que eren mancats de qualsevol vàlua intel·lectual. Potser el més remarcable de l’escriptora és que aconsegueix capgirar el prejudici, no només amb una prosa brillant, sinó també amb un cop d’efecte intel·lectual, respecte a la cuina i el menjar. “La gent em pregunta [...] per què no escrius sobre la lluita pel poder i sobre l’amor, com fan els altres”, confessa al prefaci. I respon: “les nostres tres necessitats, d’aliment, de seguretat i d’amor, estan tan barrejades i lligades que no podem pensar directament en una sense les altres”.
Parlar de menjar, doncs, és parlar d’amor, perquè quan recordem algun àpat memorable i els seus ingredients en realitat també estem parlant de les persones amb qui el compartíem. Perquè quan parlem del que ens agradava esmorzar durant la nostra infantesa també estem parlant de les nostres àvies o mares, que ens el preparaven a la taula de la cuina i que potser ens explicaven històries sobre una altra època. Fisher ho resumeix millor: “quan es parteix el pa i es beu el vi, hi ha una comunió que va més enllà dels nostres cossos”.
Confessions i intimitat culinària
Els ‘fanàtics adventistes catalans’ de l’escriptora, escriu la cuinera Maria Nicolau al pròleg del llibre, “ens estrenyíem les mans sabedors del que l’univers català tenia per descobrir un cop arribés aquest dia”. I resulta difícil no veure l’encaix de l’obra en la cultura i tradició literària catalanes. Si El que hem menjat de Josep Pla i les seves dissertacions sobre sardines a la brasa, sonsos, caragols o bacallà han estat considerades literatura en majúscules, les opinions de Fisher sobre la cuina de la Borgonya també ho haurien de ser.
L’escriptora, que va néixer a la primera dècada del segle XX, es va divorciar dues vegades i va enviudar-ne una. I El meu jo gastronòmic el va escriure quan estava tancada en una pensió de Califòrnia, mentre esperava el fill d’un home a qui mai no va voler identificar. Era una personalitat forta, algú que sempre deia que la seva fita més important a la vida havia estat aprendre a entrar als restaurants com si fos la seva convidada d’honor, ignorant les mirades hostils dels homes ressentits per la seva independència. No és estrany, doncs, que el caràcter de l’autora es filtri en totes les pàgines. Fisher classifica, analitza, categoritza i valora des del pedestal de qui ha viscut i menjat prou per a dues vides. Reparteix opinions i rememora plats amb una autoritat característica, però també amb un sentit de l’humor i una capacitat de riure’s d'ella mateixa remarcables. I pel camí, exposa la seva intimitat culinària i personal sense recances.
Fisher: "Per què escric sobre la teca? Perquè, com la majoria dels ésser humans, tinc gana”
“La primera cosa que vaig cuinar va ser verí pur”, confessa en un dels primers capítols del llibre. Rememora un púding lletós que va preparar per a la seva mare quan era petita i que va acabar enverinant sense voler amb el que creia que eren mores. Com aquesta anècdota, el llibre està ple de confessions culinàries que s’entrelliguen amb la seva vida i la seva família i que, de vegades, són hilarants. “L’àvia havia rebut instruccions dels seus metges d’eructar sempre que volgués i ella ho feia... Uns rots llargs, voluptuosos i colossals”, recorda també. Són exemples del caràcter autobiogràfic d’El meu jo gastronòmic, on la discussió sobre el menjar sempre va acompanyada de les experiències personals que l’autora hi associa. Per les seves pàgines hi desfilen un ventall de familiars, marits i coneixences diverses que enriqueixen el paisatge format per les menges. La majoria d’ells amb una mateixa seu: Europa.
França i la Borgonya, pàtries dels fogons
Resulta clar, llegint Fisher, que gastronòmicament la seva vida té un abans i un després. Aquest punt el marca el seu trasllat el 1929 des dels Estats Units fins a Dijon, capital de la Borgonya i, segons l’opinió gens humil dels mateixos francesos, “la capital gastronòmica del món”. Fisher hi va anar a estudiar a la universitat, però hi va descobrir una nova manera tant de menjar com de beure i de viure. A Dijon, explica l’escriptora, “anàvem tan sovint com ens ho podíem permetre a tots els restaurants de la ciutat i per la Côte d’Or” [...] “menjàvem terrines de paté de deu anys. Ens lligàvem els tovallons sota la barbeta i ens cruspíem aromàtics bols d’écrevisses à la nage. Ens desconcertàvem el paladar amb becadells penjats, rostits sobre coixins de torrada”. En companyia de l’Al, el seu primer marit, es va lliurar a una existència bon vivant, una successió d’àpats opípars i vida diletant, en què descobrir el que la regió francesa els podia oferir culinàriament era una prioritat.
La cuina, ens ensenya l’autora, no només és un refugi per als temps foscos de la història, sinó també per a les tragèdies personals
Pel camí, no només hi desfilen taules sumptuoses, sinó també els seus viatges a una banda i l'altra de l’Atlàntic i per altres països del Vell Continent, com ara Suïssa, i, és clar, l’impacte de les dues guerres mundials i la fi dels “dies de llibertat” de la seva joventut. La cuina, ens ensenya l’autora, no només és un refugi per als temps foscos de la història, sinó també per a les tragèdies personals. Ella n’és, de fet, una prova o un testimoni directe. El suïcidi del seu segon marit, Dillwyn Parrish (a qui ella es referia amb el pseudònim de ‘Chexbres’), i que estava afectat per la malaltia de Buerger, la va abocar encara més en la matèria. “No eren les persones, sinó l’oportunitat d’alimentar-les el que m’ajudava”, escriu. “Els vaig planificar i cuinar àpats meravellosos, i quan estava sola feia el mateix per a mi”. La lliçó és, doncs, que fins i tot en les circumstàncies més difícils, la cuina és un refugi enaltit per una llei inamovible que certifiquen les paraules de Nicolau al pròleg: encara que tot vagi malament, “hem de menjar”.