Edicions del Periscopi publica La confessió de la lleona, del moçambiquès Mia Couto, un dels millors escriptors actuals en llengua portuguesa. Aquests dies, l'autor visita Olot i Barcelona per oferir diverses xerrades al Festival MOT i al CCCB. No és la primera vegada que l'autor visita Catalunya. De fet, el 1999 ja havia estat al festival TRANSLIT, dedicat a literatures d'Àfrica i del Carib, i diverses de les seves obres han estat traduïdes al castellà i al català.

Un cercle selecte

Fa lustres que al món de la llengua portuguesa es reconeix la gran vitalitat de les literatures africanes lusòfones. La literatura dels Països Africans de Llengua Oficial Portuguesa (PALOP) ha suposat una renovació completa de l'escriptura en portuguès, tant per les temàtiques abordades, com per l'ús renovador de la llengua portuguesa. El capverdià Germano Almeida, l'angolés José Eduardo Agualusa i el moçambiquès Mia Couto s'han consolidat com emblemes de les veus que cal escoltar. Són convidats arreu del món. No publiquen best-sellers, però la crítica els adora i les seves obres en portuguès van venent-se regularment. Couto i Agualusa han estat traduïts a diverses llengües. Entre tots ells, Couto és el que més renom ha aconseguit i fins i tot el seu nom ha sonat per al premi Nobel, especialment després que el 2013 li donessin el prestigiós premi Neustadt, imposant-se a Haruki Murakami i a d'altres candidats. 

El triomf dels mots

Una de les coses que més ha fascinat als lectors lusòfons de l'obra de Couto és la seva capacitat de renovació de la llengua. En primer lloc, perquè el moçambiquès usa, sovint, una llengua amb molts localismes i girs lingüístics del seu país, que enriqueixen notablement el portuguès. Però, a més a més, Couto és un geni del llenguatge, capaç de crear les paraules més suggerents, com "Pensatemps", "abensonhada" (composta de "abençoar", beneir, i "sonhar", somniar") o "pensatger")... Gràcies a aquests neologismes, i a un llenguatge senzill i precís, Couto és un mestre a l'hora de descriure sensacions: la desolació, la inquietud, la tristesa...

L'irrealitat quotidiana

A l'Àfrica hi ha lleons. D'això ningú en té cap dubte. Però hi ha molts més dubtes sobre si els lleons són els grans enemics dels homes. Hi ha molta gent que sospita que el gran enemic de l'home no és altre que l'home. Des de fa un segle periòdicament a diversos països africans hi ha fet presència el fenomen dels "homes lleopard" o "homes tigre": es creu que hi ha homes que es tornen feres per atacar-ne d'altres. A Moçambic n'hi ha hagut casos darrerament (o la gent ho creu, i això ve a ser el mateix). I això no podia passar desapercebut per a Couto, que durant molt de temps s'ha dedicat a la crònica periodística (amb llibres deliciosos com Cronicando). En d'altres obres Couto havia fet referència al poder dels somnis o a les mami-wata, les màgiques sirenes. Ara, a La confessió de la lleona descriu l'onada de terror que acompanya un fet d'aquest tipus. Homes tigre, somnis que es fan realitat o sirenes són elements que per als occidentals són fantàstics, però que formen part del món quotidià dels africans, on la gent mor de bruixeria o es salva per miracle. A la novel·la de Couto, com a la vida dels africans, els personatges pateixen transformacions, veuen esperits, entren en contacte amb fantasmes...

L'home, el pitjor enemic de l'home

La confessió de la lleona està inspirada en un cas real que Couto va conèixer a través de la seva feina com biòleg. És la història de la persecució d'un grup de lleons que amenacen un poblat, però que molts suposen que, en realitat, no són lleons, sinó homes transformats en lleons. Així doncs, la cacera, tot i adreçar-se inicialment als lleons, acaba posant de manifest tots els conflictes socials existents a una llunyana comunitat moçambiquesa. Dos testimonis externs, un caçador i un escriptor, assisteixen a l'enfrontament entre la població local, on sortiran a relluir tots els conflictes de poder. I, malgrat la cruesa del relat, el llibre no deixa d'estar marcat per una gran tendresa.

Lleona. Fotografia de Jon Rawlinson

La guerra quotidiana

Couto és un poeta. De fet, té publicats dos llibres de poesia. Però quan escriu en prosa també és un mestre de les metàfores, de les imatges, de les paraules. Couto és capaç de trobar bellesa als llocs i les situacions més extrems.  Ja ho havia fet a la seva primera novel·la, Terra Sonámbula, que descrivia escenes de la guerra civil moçambiquesa (1977-1992). Ara, torna a fer-ho a La confessió de la lleona. Perquè tot i que oficialment fa més de 20 anys que va acabar la guerra, la seva empremta sobre els moçambiquesos continua molt present. La pau ha arribat, però la guerra no ha marxat.

Un blanc moçambiquès

Mia Couto és el pseudònim de António Emílio Leite Couto. Va néixer a Beira, a Moçambic, el 1955, fill de colons portuguesos. L'abril de 1974, quan va esclatar la revolució dels clavells, va abandonar la universitat per dedicar-se al periodisme. Va passar deu anys fent de periodista, i posteriorment va tornar a la universitat per estudiar Biologia. Durant alguns anys va treballar com a biòleg, fent de professor universitari i elaborant estudis d'impacte en l'àmbit ecològic. En els darrers anys s'ha centrat bàsicament en la seva carrera literària. Ha publicat una trentena de llibres.

Una edició de luxe

La confessió de la lleona compta amb una traducció excepcional, a càrrec de Pere Comellas, un català especialista en les literatures africanes en llengua portuguesa, que ha fet un esforç per adaptar l'obra de Couto al català. Però és una pena que algunes de les millors obres de l'autor moçambiquès, com Terra sonàmbula, encara no hagin estat traduïdes al català.

 

Portada: Mia Couto. Fotografia de Luis Miguel Martins.