“No l’he vist mai, però pel què em van explicar és terrible. En tot cas, sí he vist la casa que es va edificar. Ningú se’n recorda de la pel·lícula, però la casa segueix aquí i és una de les més grans fonts de plaer i felicitat de la meva vida”. A les pàgines de la seva divertidíssima, imprescindible, autobiografia What’s it all about? (1993), Michael Caine confessava amb molta gràcia com va anar la seva participació a la delirant Tiburón IV. L’actor recordava aquell moment en què s’estava construint una nova llar i els costos es disparaven, no tenia cap projecte amb cara i ulls per davant, i va decidir que un xec d’un milió i mig de dòlars justificava plantejar-se el rodatge d’aquell desastre com unes vacances a Nassau amb la seva família.
Potser en aquell moment encara no era habitual, però, a partir de llavors, a Caine mai li van tornar a caure els anells per participar en projectes que no el mereixien. És materialment impossible treballar en 175 llargmetratges i mantenir el nivell de qualitat. Perquè sí, a banda de ser un dels millors actors de la història del cinema, també és un dels més actius. Als seus 90 anys, avui mateix bufa les espelmes, Maurice Joseph Micklewhite acaba de rodar la tercera part d’Ahora no me ves i encara un altre film, The Great Escaper, sobre un veterà de guerra que fuig de la residència on viu per assistir a les commemoracions del 70 aniversari del Desembarcament de Normandia, engreixant una filmografia atapeïda de pel·lícules meravelloses que l’han convertit en un dels més grans.
Les noves generacions el reconeixen com a Alfred, el majordom de Batman a les pel·lícules de Christopher Nolan, cineasta que l’ha adoptat com a actor fetitx (també apareix a El truc final, Origen, Interestellar o Tenet, fins i tot feia un cameo vocal a Dunkerke), però les seves set dècades treballant com a actor li han donat per rodar amb els millors: de Joseph Leo Mankiewicz a John Huston, de John Sturges a Robert Aldrich, d’Otto Preminger a Ken Russell, de Brian De Palma a Stanley Donen, de Woody Allen a Oliver Stone, de Peter Bogdanovich a Neil Jordan, de Paolo Sorrentino a Alfonso Cuarón.
Nascut a Londres el 14 de març de 1933, en una família humil (el seu pare feia de peixater i la seva mare netejava cases i era cuinera), Michael Caine va ser un dels millors representants del Swinging London, aquell moviment que va sacsejar la cultura i la moda a l’Anglaterra dels anys 60. Havia protagonitzat Alfie (1966), tota una icona d’aquells efervescents temps, després de revelar-se a Zulú (1964) i d’impactar amb aquella resposta a les aventures de James Bond que va suposar L’expedient Ipcress (1965), primera de les entregues protagonitzades per l’agent secret Harry Palmer (després arribarien Funeral a Berlín, El cerebro de un billón de dólares y los telefilms El expreso de Pekín y Medianoche en San Petesburgo).
Amb un nom artístic que va adoptar d’aquella cèlebre pel·lícula amb Humphrey Bogart, El motí del Caine, a diferència de coetanis d’evident atractiu com Terence Stamp (amb qui va compartir pis a Ebury Street durant anys) o Sean Connery (un dels seus millors amics a la professió), Caine treia petroli d’un carisma irresistible, de les seves ulleres de pasta que compensaven la seva miopia, del seu accent cockney i de la seva condició d’home normal de classe treballadora, amb qui els espectadors podien identificar-se.
Quan a principis dels anys 90 la seva carrera semblava viure una frenada (“un dia vaig rebre un guió, el vaig refusar perquè em semblava poca cosa, i em van respondre dient-me que l’oferta no era per fer de l’amant, si no del pare”, recordava en una entrevista, tenia 65 anys), va saber reconvertir-se i envellir a la pantalla gràcies, fonamentalment, al punt d’inflexió que va suposar Las normas de la casa de la sidra, amb la que guanyaria el seu segon Oscar. El primer havia arribat una dècada abans, amb Hannah i les seves germanes. Surfejant la retirada definitiva de la interpretació pels problemes de salut propis de l’edat, Michael Caine deixa un llegat extraordinari. Celebrem els seus 90 anys escollint 10 de les seves millors interpretacions per ordre cronològic.
Michael Caine deixa un llegat extraordinari. Celebrem els seus 90 anys escollint 10 de les seves millors interpretacions per ordre cronològic
Alfie (Lewis Gilbert, 1966)
L’hedonisme del Swinging London fet pel·lícula. Les peripècies sexuals d’un xofer faldiller van catapultar Caine a l’estrellat i li van suposar la seva primera nominació a l’Oscar. L’actor afegia mil matissos a un personatge misogin i amoral, i el relat (amb un moment que posa els pèls de punta i que té a veure amb un esgarrifós avortament il·legal) afegia una potent mirada que qüestionava els límits de la frivolitat de l’època.
L’assassí implacable (Mike Hodges, 1971)
Probablement la pel·lícula de gàngsters més influent de la història del cinema britànic. Despullant el món del crim organitzat de qualsevol glamour, aquest hiperviolent i sòrdid relat de revenja converteix un impertèrrit Caine en un àngel (o més aviat un dimoni) de la mort, disposat a acabar amb qualsevol dels implicats en la mort del seu germà. Thriller sec i sense concessions, afegia a més una realista i crítica mirada social al context que es vivia a l’Anglaterra dels 70. Brutal.
La huella (Joseph L. Mankiewicz, 1972)
Adaptació d’una obra teatral d’Anthony Shaffer per dos actors, aquest extraordinari frec a frec entre Caine i Laurence Olivier va ser tota una prova de foc pel nostre home. A les seves memòries, Caine recorda els nervis abans de la primera trobada, i el rum-rum que tenia al cap de no deixar-se intimidar pel llegendari Olivier. No només va estar a l’alçada, guanyant-se el respecte del seu veterà company de repartiment. Junts van convertir aquest divertimento (que reuneix un famós escriptor de novel·les de crims amb qui suposa que és l’amant de la seva dona, en una partida de tennis que juga amb l’espectador i les seves expectatives) en una pel·lícula absolutament memorable.
L’home que volia ser rei (John Huston, 1975)
Probablement l’obra mestra de la filmografia de Caine i una de les millors pel·lícules d’aventures de la història. L’esperit de Rudyard Kipling sobrevola en aquest viatge impossible cap a la conquesta del regne de Kafiristan de dos temeraris soldats anglesos destinats a l’Índia colonitzada. Amb l’èpica al servei de la camaraderia, i acariciada per un deliciós sentit de l’humor, aquesta bellíssima epopeia sense herois és també el melancòlic retrat de dos perdedors amb més ombres que llums, la gran especialitat de John Huston (demostrada ja en d’altres clàssics, com El tresor de Sierra Madre o Vides rebels). Algú ens hauria d’explicar per què ens van pispar la possibilitat de tornar a veure junts Sean Connery i Michael Caine, tanta química en un film imprescindible.
Ha arribat l’àguila (John Sturges, 1976)
Quina mà tenia John Sturges per rodar acció, en westerns com Els set magnífics o en pel·liculons de guerra com La gran evasió o com aquest, on Michael Caine lidera un grup de soldats alemanys (fa de nazi, sí, però dels que s’oposen a l’extermini jueu, un nazi ovella negra) amb la missió de segrestar Winston Churchill i dur-lo a Berlín. Amb Donald Sutherland a l’equip, la cosa només pot anar amunt. Trepidant, absorbent i emocionant, tot un clàssic del cinema bèl·lic.
Evasió o victòria (John Huston, 1981)
D’acord, aquesta és la presència més qüestionable del llistat, però, més enllà de què a estones fregui el ridícul, no hi ha dubte que aquesta simpatiquíssima festa per futboleros ha acabat esdevenint tota una cult-movie. El partit de futbol de nazis contra presoners organitzat en un camp de concentració alemany és el punt àlgid d’una entretinguda aventura bèl·lica que s’entrega a l’ofici de John Huston i que s’emmiralla en clàssics com La gran evasió o Traidor en el infierno, però que troba tot el seu sentit quan la trama es posa en mans de l’entrenador Michael Caine i dels seus futbolistes, Pelé, Ardiles, Moore i Summerbee. I sí, fins i tot perdonem que el mister aposti a la porteria per un Sylvester Stallone que no seria capaç d’aturar ni el xut d’un ximpanzé borratxo.
Hannah i les seves germanes (Woody Allen, 1986)
Al primer minut d’una de les millors obres de Woody Allen, la veu de Michael Caine ens posa en situació: “Déu meu, què bonica és. Voldria estar amb ella, abraçar-la, besar-la i dir-li com l’estimo! Prou ja, idiota, és la germana de la teva dona”. Elliot (Caine) està casat amb Hannah (Mia Farrow), la germana gran de tres, l’epicentre d’una família un pèl desestructurada. Elliot s’enamora perdudament de Lee (Barbara Hershey), i comença a comportar-se com un autèntic cretí. La seva és una de les petites històries amb les que Woody Allen concentra un grapat de magnífics retrats de personatges vulnerables i emocionalment maldestres. Més inspirat que mai, el cineasta va ser capaç de bolcar-hi influències tan dispars com Ingmar Bergman, Anton Txekhov o els germans Marx, en un afortunat còctel en el que afegeix les seves pròpies vivències. Tornant a Michael Caine, l’actor va guanyar el merescudíssim primer Oscar de la seva carrera, que no va poder recollir perquè estava rodant... Tiburón IV.
Un parell de seductors (Frank Oz, 1988)
Hi ha tres pel·lícules on podem trobar el Caine més desfermat. A ¡Qué ruina de función! (adaptació de Peter Bogdanovich del l’èxit teatral Per davant i per darrere), a la tercera entrega d’Austin Powers (fent de pare de Mike Myers) i a Un parell de seductors, on competia amb Steve Martin per ser el millor estafador de dones riques, a les que sedueixen per buidar les seves butxaques. La parella era irresistible, i la comèdia fa petar de riure.
Las normas de la casa de la sidra (Lasse Hallström, 1999)
La llibertat i la noblesa que Michael Caine transmet en aquesta adaptació de la novel·la de John Irving li van donar el seu segon Oscar a l’actor, que interpreta el director d’un orfenat, avortista il·legal i addicte a l’èter, a qui li dona una meravellosa i equilibrada humanitat i calidesa que mai cau en el sentimentalisme. Aquelles paraules escrites per Irving prenen, amb la veu de Caine, un sentit amplificat i poderós: “Bona nit, prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra”.
El americano impasible (Phillip Noyce, 2002)
Caine ja tenia experiència posant-se a la pell d’aquell El cònsul honorari (1983) i torna a l’univers de l’escriptor Graham Greene per entregar-se amb una interpretació subtil i delicada d’un personatge romàntic, melancòlic i cínic. Es posa a la pell d’un veterà periodista enviat especial al sud-est asiàtic, en ple conflicte entre un Vietnam que vol la independència i una França que veu agonitzar els seus temps com a imperi colonitzador. El reporter serà testimoni de la rebel·lió mentre mira de gestionar l’embolic amorós amb la seva amant vietnamita i un recent arribat diplomàtic nord-americà (a qui dona vida el recentment oscaritzat Brendan Fraser). Una de les millors adaptacions mai fetes de la literatura de Greene.