“Com és això de morir-se?”, li demanen una vegada i una altra al protagonista de Mickey 17. I és que el nostre home ho sap tot, de perdre la vida, perquè aquesta és la seva feina. En tant que “prescindible”, aquesta és la casella que ha marcat sense llegir la lletra petita quan es proposa per formar part d'una missió colonitzadora d'un planeta llunyà, el bo d'en Mickey ha acceptat convertir-se en una mena de rata de laboratori. En l'interior d'una gegantina nau sortida a l'espai exterior en un viatge que ha de durar quatre anys, un equip de científics investiguen per la creació d'una vacuna necessària per a la seva supervivència lluny de la Terra, i proven els efectes de virus, bacteris i radiacions en el cos humà. I per això serveixen els “prescindibles”.
Una sagnant mirada anticapitalista
La tecnologia de l'any 2054, quan succeeix la trama, ha possibilitat l'existència d'una impressora 3D gegant capaç de reconstruir de nou els cossos d'aquests voluntaris, reinstal·lant també les funcions cerebrals i la seva memòria, conservades en un disc dur. No cal dir que les defuncions del pobre protagonista són ben creatives, i les seves noves versions són més o menys similars a les anteriors, però ningú no assegura que, en algun moment, algun dels clons d'en Mickey tingui intencions un pèl qüestionables.
La de Bong Joon-ho és una de les veus més originals, però també crítiques, de l'actual panorama cinematogràfic
La de Bong Joon-ho és una de les veus més originals, però també crítiques, de l'actual panorama cinematogràfic. Sis anys després de rebentar les prediccions amb quatre Oscars, entre ells els de Millor Pel·lícula i Direcció, per Paràsits, el cineasta coreà torna a un gènere que ja ha utilitzat anteriorment per construir les seves punyents sàtires. Títols com Trencaneu (2013) o L'hoste (2006) jugaven amb les eines de la ciència-ficció per llençar missatges contundents.
Amb Mickey 17, Bong Joon-ho proposa un divertiment caríssim, en tant que blockbuster d'autor, que no deixa canya dreta
Ara, amb Mickey 17, Bong Joon-ho proposa un divertiment caríssim, en tant que blockbuster d'autor, que no deixa canya dreta: la pel·lícula esdevé una sagnant mirada anticapitalista que posa el focus en la deshumanització, la diferència de classes, la polarització ideològica, els conflictes ètics de determinats avanços tecnològics, l'acumulació sense control del poder i la corrupció sistèmica. Però, en la seva voluntat discursiva, el director no és precisament subtil, encara menys amb l'aparició del messiànic polític multimilionari que ha finançat i dirigeix la missió espacial. Ell i la seva esposa, narcisistes fins a l'infinit, i en una constant competició per resultar repugnantment desagradables, han plantejat l'arribada a un nou món com una oportunitat per crear una societat pura i superior, destruint qualsevol conat de rebel·lió o qualsevol forma de vida autòctona, si això trasbalsa els seus plans.
Bong Joon-ho assenyala sense gaires subtileses la figura dels líders il·luminats que es creuen escollits per alguna divinitat per dirigir el món
Amb aquest matrimoni de mediocres amb diners, cretins obsessionats per trepitjar a tots aquells que consideren inferiors, així és la lluita de classes per als qui tallen el bacallà; Bong Joon-ho assenyala sense gaires subtileses la figura dels líders il·luminats que es creuen escollits per alguna divinitat per dirigir el món. Interpretats per uns desguitarrats, irritants, passadíssims de voltes, Mark Ruffalo i Toni Collette, la parella perd els papers en cadascuna de les seves capricioses decisions, que fan pensar en mans de qui queda el present i el futur de la humanitat. Sí, a Ruffalo només li falta un to de pell de color cheeto per clavar Donald Trump. Molt més mesurada és la feina d'un Robert Pattinson que ha sabut superar les cadenes de la saga Crepuscle i que, a la pell de les diferents versions de Mickey, sap matisar-se quan cal.
Tan subversiva com irregular, tan autoconscient com desequilibrada, Mickey 17 navega entre l'allau d'idees brillants i originals, per una banda, i l'obvietat disfressada de caos descontrolat, per l'altra
Tan subversiva com irregular, tan autoconscient com desequilibrada (per la manca d'harmonia, però també per la bogeria de cadascuna de les seves escenes), Mickey 17 navega entre l'allau d'idees brillants i originals, per una banda, i l'obvietat disfressada de caos descontrolat, per l'altra. A estones, quan Bong Jong-hoo dona peixet als personatges de Ruffalo i Collette, obrint la porta a la caricatura desfermada, la pel·lícula és un absolut despropòsit. En d'altres, la sàtira funciona millor. El que dèiem del desequilibri, aquí elevat a la màxima potència.