«Ho havia perdut tot. Tot. Totes les refotudes coses. T’ho diré un altre cop: tot. Quan no em quedaven ni dos-cents dòlars a la butxaca, ni tan sols la meva colla em dirigia la paraula. Fins i tot vaig trucar a un col·lega per demanar-li si sabia on podia aconseguir una feina de paleta. Em va dir: “Mickey, deixa-ho estar, no tinc temps per a les teves merdes”, i em va penjar el telèfon. D’aleshores endavant em tocava passar-les magres. Suposo que ara sí que l’havia feta ben grossa». Així es franquejava Mickey Rourke fa 20 anys, entrevistat a la revista Rolling Stone. Fa 30, l’actor carregava de sentit aquestes paraules, encara per pronunciar, visitant Oviedo per boxejar en un combat de nyigui-nyogui.
L’esdeveniment, organitzat i esbombat per Mediaset, comptava amb Samantha Fox i Grace Jones en qualitat d’animadores. Loreto Valverde n’era la presentadora. Entre el públic, hi treien cap lluitadors com Poli Díaz, el Potro de Vallecas, o com Javier Castillejo, conegut entre els aficionats a la boxa com el Lince de Parla. Rourke lluitava contra Terry Jessmer, un canadenc que es va deixar fer una cara nova en un combat desacomplexadament preparat. Els xiulets del públic van ser eixordadors. L’actor, calçons Versace balders, els responia fent-los botifarres. Les pitjors llengües d’Oviedo diuen que, aquella nit i amb les càmeres de televisió ja apagades, les plantofades de Rourke van excedir les cordes del ring.
Envejo EUA perquè soc secessionista, és a dir: perquè vull un estat al darrere, no un al davant
El privilegi d’escollir
Aquesta setmana fa 30 anys, d’un sainet que, malauradament, no va ser cap excepció. En el millor moment de la seva carrera com a intèrpret, Rourke va decidir combinar les filmacions amb la boxa. A cada cop de dreta que encaixava, la seva reputació s’escolava aigüera endins, alhora que una de les belleses masculines més cobejades de la gran pantalla s’anava fonent a negre. La cara com un quadre, el telèfon en silenci. Malgrat que pel·lícules com Sin City van tornar a posar-lo en el mapa, la sort de Rourke mai va acabar de revifar, i el seu estatus avui és el d’uns mems cruels i sòrdids. D’estrelles malgirbades per la droga, Hollywood en té moltes; de consumides pel seu jo i amb públic pagant l’entrada, només una.
Envejo moltes coses als Estats Units perquè soc independentista, és a dir: perquè vull un estat al darrere, no un al davant. Dels Estats Units envejo com de la nostàlgia en fan pa. Com fan que tot torni, amb l'adhesiu del preu convenientment enganxat. Las Chicas de Oro tenen dos spin-offs, un documental i un espectacle a Broadway. Teresina S.A. tenen un compte de Twitter fet per un admirador. Els refotuts Estats Units d’Amèrica: fan que l’enveja se’m sofistiqui tant, que fins i tot la fondària dels pous on cauen els seus perduts em fan posar les dents llargues. Qui seria capaç, aquí a casa nostra, de davallar tant com va fer-ho l’actor de Nou setmanes i mitja?
Mickey Rourke i Kim Basinger a 'Nou setmanes i mitja' (1986)
A Hollywood, de les productores grans en diuen majors. Tenint en compte que l'star system català es forja als mitjans de comunicació, podríem dir que RAC1 i la CCMA són les nostres majors, les nostres Universal i Columbia. A voltes, imagino la possibilitat que algun dels seus tertulians i presentadors pugui anar tant pel pedregar, de forma tan conscient i tan premeditada, com va anar-hi Rourke. Que posin en perill sou, físic i estatus. Alhora. Entenimentadament. Que, en veure'ls arribar, els tanquin les portes de l’Amar i del Nobu. Les solapes de la jaqueta sempre rebregades, sempre per mà d'un tercer, sempre foragitant-los, d'arreu. Que l'horitzó de vida sigui Oviedo i només Oviedo.
Escric sobre Mickey Rourke perquè l’espoli fiscal m’importa un rave: és la possibilitat de ser nihilistes, el que realment ens roba Espanya. L’oportunitat de renúncia. “He escollit renunciar als meus privilegis”, escriu Deborah G. Sánchez a l’assaig històric España es esto y todo lo contrario, “però no puc fer-hi res, contra el privilegi d’haver escollit”. El privilegi d’escollir. La boxa, els blaus, les dents enlaire. 20 milions de diners públics cremant damunt d’un ring. El 1992, a Oviedo manava el popular Gabino de Lorenzo. Als Estats Units, el republicà George Bush pare. Quan van demanar-li a Rourke quina opinió li mereixia la tasca de govern del seu fill, va declarar: “Si hagués pogut, hauria votat Bush dues vegades”.
El 1992, Rourke ho sap, si et feien escollir entre la masculinitat i la cara, et desconstruïes la cara
Homes embussats
El 1992, Rourke ho sap prou bé, si et feien escollir entre la teva masculinitat i la teva cara, et desconstruïes la cara. El 2022, i sense el privilegi de poder escollir, l’home català passa les hores cridant als núvols. Literalment: una peça d’Anna Punsoda publicada a Núvol ha aixecat una polseguera entre els homenots de lletres que encara avui sura per xarxes. “Només una educació andrògina”, escriu Punsoda sota l’influx de bell hooks, “que combini valors que s’han considerat masculins i valors que s’han considerat femenins, pot fer persones vertebrades”. Llegir-la va fer que el meu cap viatgés d’Oviedo a San Quentin, el penal on és ambientada Animal Factory. Mickey Rourke hi interpreta una presa trans.
Penso en la resposta que ha rebut el text de l’Anna i en la reacció que el públic va experimentar en veure Rourke amb coloret, ombra d’ulls i pintallavis. Penso en els barrots de la presó de San Quentin, i en qui els palpa des de fora, i en qui els palpa des de dins la cel·la. Penso en com els homes heterosexuals que ocupen la posició que desocupava Rourke ara fa 30 anys —Timothée Chalamet, Harry Styles, Bad Bunny— duen faldilles i jumpsuits i ungles pintades. Penso en qui reacciona a un embús prement el clàxon i qui hi reacciona passant-hi per damunt dels cotxes, sobre les vies d’un tren d’alta velocitat. Penso en qui puja al ring a fer comèdia, i en qui les clava directes a la nou i sense guants.