Marc Serena i Edu Bayer publiquen Microcatalunya. Un viatge pels pobles més petits (Edicions Sidillà). Es tracta d'un recorregut literari per 45 localitats catalanes de menys de 500 habitants, que es correspon a un viatge realitzat pels autors durant set mesos. Amb una furgoneta blanca i carbassa dels anys vuitanta, Serena i Bayer han passat per 80 petits pobles de muntanya i de la plana, des del Delta de l'Ebre fins a la Val d'Aran, en busca de la Catalunya menys coneguda: la que està més allunyada de les grans ciutats. 14.000 quilòmetres de ruta per pobles com Gallifa, Bausen, Alpens, Freginals... Els autors no volen fer una descripció de tots aquests pobles, sinó simplement fer una pinzellada sobre la vida en aquestes localitats a partir de l'experiència d'uns quants personatges. Tot això acompanyat per unes fotografies que ens situen els paisatges i les gents d'aquesta Microcatalunya.
L'Edu i el Marc en la furgoneta dels anys vuitanta amb que van fer 14.000 quilòmetres. Foto: Edu Bayer.
Gent
Una de les principals aportacions d'aquest llibre és que associa els territoris amb gent. Els textos són sobris en la descripció dels paisatges i prefereix dedicar més atenció a que els habitants del territori expliquin les seves experiències. Les fotografies també defugen la simple postal, i prefereixen encarar els rostres dels habitants dels micropobles. Gent amb perfils ben diferents: autòctons i ciutadans traslladats al poble, gent gran i joves, dones i matrimonis, revolucionaris i reaccionaris... Una petita representació de les 80.000 persones que viuen en micropobles, municipis de menys de 500 habitants. I a través d'aquestes desenes d'entrevistats, i de l'observació presencial dels pobles, els autors volen esbrinar què vol dir, avui, viure en un poble, però també pretenen saber qui viu a zones rurals, perquè hi viu, quines perspectives de futur té... En el fons, Marc Serena i Edu Bayer, a més d'explicar la societat dels micropobles, també pretenen reflexionar sobre com és la vida dels que no viuen en aquests pobles, dels que hem passat els darrers anys sotmesos a la tempesta de les noves tecnologies i dels canvis que aquestes han comportat. La societat rural reflecteix, com un mirall, els buits de la nostra realitat.
Els nens de l'escola de Mura (Bages) fan classes al bosc. Fotografia: Edu Bayer.
Contra l'estereotip
Serena i Bayer defugen la visió simplista d'uns pobles enfonsats en una tradició immutable. En el seu relat expliquen el cas de pagesos que fan ioga, a l'igual que descriuren a una àvia remeiera que cura els malalts com ho feien les seves avantpassades, amb herbes i oracions. Tampoc volen presentar una visió miserabilista de pobles deixats de la mà de Déu i sense serveis, tot i que deixen molt clar que en alguns casos la vida no és fàcil en aquests micropobles. Serena i Bayer posen especial atenció en les relacions entre els autòctons d'aquests pobles i els forasters que s'hi han instal·lat. Parlen, òbviament, dels neorurals que han fugit de la vida urbana i que als pobles hi fabriquen formatges i confitures o es dediquen a les arts plàstiques. Però també parla d'uns altres nouvinguts als pobles, menys vistosos: els ciutadans que s'han traslladat a la zona per treballar-hi en serveis, com infermers. I no obliden a un nou perfil de neorurals, que no han arribat als pobles en busca del mite d'una societat rural idíl·lica: la gent que ha sortit de la ciutat perquè la crisi no els permet pagar els habitatges a preu urbà, i que pràcticament es dediquen a activitats d'autosubsistència, en situacions d'extrema pobresa: autèntics expulsats de les ciutats.
En Florenci Torrent del restaurant Cabrit de Sant Esteve de Llémena (Garrotxa). Foto: Edu Bayer.
Tristor
Tot i que els autors retraten gent ben diferent, a la fi en molts casos hi ha una certa tristor dels entrevistats, que veuen com el seu món s'esfondra sense remissió. En alguns pobles ja ni hi viu l'alcalde. En d'altres no hi ha naixements: fa anys que cap nen ve a engreixar la població del lloc. Hi ha festes que s'han perdut perquè ja no hi ha ningú que vulgui celebrar-les. A alguns pobles totes les cases antigues han estat comprades per forasters adinerats... Si diuen que un país s'estima trepitjant-lo, Microcatalunya és un llibre que ajuda a conèixer i a estimar el país i que recorda, amb les seves imatges i els seus textos, que tenim un territori i uns habitants que hem de protegir i potenciar. Perquè cada poblet que desapareix és una pèrdua irreparable per al país.
Imatge de portada: El poble d'Arres (Val d'Aran), a tocar de França. Fotografia: Edu Bayer.