Puigcerdà. 8:30 aprox. A fora neva lleugerament i al teatre-casino la calefacció no està engegada. Fa un fred notable. M’he llevat a les 5:45h i he fet una hora i mitja de cotxe per trobar-me amb músics veterans de procedències vàries que han sigut reclutats per reproduir en directe el Tubular Bells de Mike Oldfield de cara al 2023, l’any del cinquanta aniversari de la seva publicació. Avui hem de gravar un playback per al vídeo promocional per als programadors, o cosa que és el mateix: abans de dinar haurem de gravar 25 o 30 preses senceres d’un fragment de 5 minuts de l'obra magna del compositor anglès. 

Campanes tubulars 

Aquest és el procediment habitual de gravació de qualsevol videoclip, però fer-ho del Tubular Bells té una dificultat afegida: el leitmotiv del disc és una melodia irregular de dos compassos que es manté impertorbable durant bona part de l'obra, mentre els elements de fons (la instrumentació, l’harmonia) van variant i creant ritmes bastant complexos. I això vol dir que més enllà de totes les altres consideracions i el goig d’estar interpretant una música molt ben parida, els teclistes (entre els quals m’incloc) haurem de tocar el motiu unes MIL vegades en el transcurs d’un matí de gravació. Això inclou diverses preses senceres del pla general, unes quantes per cada secció i després els plans-detall. I és clar: entre la sensació de bucle i fred, van aflorant les bromes i les complicitats. S’aprofiten les pauses o els plans en què no hem d’aparèixer tots per interessar-nos els uns pels altres, ja que la majoria ens hem conegut avui. 

En un moment donat, el teclista del meu costat, en Pito, parlant de la seva vida laboral, explica que ha dedicat bona part de la seva carrera a compondre jingles per a publicitat. Els comença a enumerar i de cop apareix l’únic nom d’empresa immobiliària que em podria emocionar: Grupassa. M’aixeco amb els ulls com taronges: traient baf per la boca, perquè devem estar a menys deu graus, i crido: "m’estàs dient que ets el creador del grandíssim hit de “és qüestió de pristigi: GRUPASSA”?!". I ell, impasible, respon que si, i ens explica algunes de les anècdotes del procés de gravació, entre elles el perquè de la curiosa pronunciació.

Maleïda immobiliària

La falca la va gravar un cantant anglès establert a casa nostra i si bé l’enregistrament de la versió en castellà la va fer sense massa problemes, no hi havia manera que pronunciés correctament la versió en català. Diu la llegenda que en el transcurs de la sessió el vocalista va deixar anar algun “Fucking Grupassa” de frustració que el client, present, va sentir perfectament des de la cabina de producció. Al final van desistir i van emplaçar al vocalista a estudiar-s’ho més i a tornar-ho a provar al cap d’uns dies. Però al següent intent no van aconseguir millorar-ne l’execució i al final van concloure tots plegats que potser la millor decisió era acceptar estoicament que no hi havia res a fer i resar perquè el suposat ‘defecte’ fos rebut pels oients com una excentricitat entranyable.

La resta és història: la sintonia, protagonitzada per una guitarra elèctrica a l’estil Santana (que aleshores estava gaudint d’una renovada popularitat) es va convertir en un èxit instantani i la paraula Grupassa va quedar per sempre associada al “qüestió de pristigi”, una frase mal pronunciada que va passar de ser un maldecap de tot un equip de creatius a convertir-se en un clàssic instantani dels lemes publicitaris. I és que els camins de l’èxit són inescrutables. I si no que els ho preguntin a qualsevol dels virtuosos presents en aquella sala. Sabeu quants d’ells es guanyen la vida amb els concerts? Ja us ho dic jo: cap. Fins a la pròxima, amics i amigues!