El seu ha estat, probablement, el gran debut del cinema català de 2022. En un any particularment inspirat en termes creatius, Suro ha irromput amb tanta força que s’ha convertit en una de les pel·lícules més nominades als Gaudí d’enguany, amb fins a deu candidatures. El nostre home també aspira al Goya a Millor Direcció Novella (amb una segona nominació per Vicky Luengo), i arriba a la carrera de premis del primer trimestre del nou any amb dos guardons al sarró al darrer Festival de Donosti. Amb la seva òpera prima, Mikel Gurrea (Sant Sebastià, 1985) sorprenia per la seva maduresa i el seu domini del tempo narratiu, la tensió i l’atmosfera, revelant-se com a tremendament hàbil en la transmissió de sensacions, textures i sons. Quins? Els del bosc, convertit en el tercer gran protagonista de Suro, al mateix nivell de Pol López i Vicky Luengo, en un film que explica la història de l’Helena i l’Ivan, dos arquitectes en la trentena, que decideixen un canvi radical de vida quan hereten una masia a l’Empordà i una plantació d’alzines, i abandonen la ciutat per instal·lar-s’hi i fer-se càrrec de la lleva del suro dels arbres.
“Tenen la possibilitat de fer una vida somiada, però la volen modelar com a ells els agradaria, amb idees de confort, d’estil, de disseny, d’ideals. I això és molt ambiciós. Tenen un punt d’innocència, d’inconsciència i d’obstinació. Es desconnecten de tota sensació de comunitat, tant de la que podem intuir que tenien a Barcelona com la que es troben a la terra a la que són nouvinguts. En lloc d’integrar-se i d’aprendre, ells volen fer les coses a la seva manera, que es creuen que és la millor. I això els aïlla. I deixen d’atendre a la seva relació de parella...”, explica el cineasta, sobre un relat ric en estímuls sensorials, però també en reflexions sobre temes tan punyents com la crisis d’ideals, el progressisme de façana, la xenofòbia i la lluita de classes. I, per damunt de tot, aquest xoc entre l’urbà i el rural que també ha inspirat Alcarràs i As bestas.
Gurrea ens confessa que viu aquesta carrera de premis amb una barreja d’alegria desfermada i nervis, però “són nervis bons, una mica com els que es viuen a la Nit de Reis, quan penses si hi haurà regal quan et despertis”, diu. “Ara m’estic plantejant si escriure alguna cosa per si guanyo, encara no ho he resolt, però sí m’ho han aconsellat. Més que res, és que el meu problema no és quedar-me mut, més aviat el de fer una versió extessa. Si he de condensar en un minut tot el que vull dir, més val que ho porti preparat”, diu entre riallades. “Això dels premis és una festa, una manera de celebrar, són els teus companys i companyes els que et nominen, és la professió. I a més, tot això ajuda a la pel·lícula, se’n continua parlant, potser hi ha qui ara s’assabenta que existeix o qui n’havia sentit a parlar i ara s’anima a anar-la a veure. Ser aquí amb el meu primer llargmetratge és magnífic, estic encantat de poder ser-hi”.
Com vius tot el que està passant amb la pel·li?
Amb sorpresa i amb il·lusió... i també passa que no tinc amb què comparar, perquè havia fet curtmetratges amb els que havia viatjat, però els circuits són diferents als dels llargs. Tenia l’horitzó del Festival de Sant Sebastià, però ni idea de què s’obriria després. I he anat reaccionant sobre la marxa. I el procés és bonic i, de vegades, deixes escapar cert control de la teva vida, perquè has d’anar amb la pel·lícula allà on et criden. Enmig de tot això, sí que he pensat en quan podria fer-me una verdura bullida a casa, un bròquil, el normal en un dimarts tonto a casa meva. Recuperar certa normalitat, vaja... Però d’altra banda, acompanyant la pel·lícula, tot el que rebo és positiu, i això és un goig. Si de cop me’n vaig a un festival a El Cairo i la resposta que em donen no és positiva, t’estaria parlant des d’un altre lloc, però és que a tot arreu veig que la gent està sent interpel·lada per Suro, li genera coses, i personalment en surts reforçat. L’experiència està sent tan maca...
No fa gaire, cineastes com la Neus Ballús o l’Agustí Villaronga parlaven dels rodatges com una experiència marcada per la soledat o cert terror a enfrontar-se al pes de manar a tot un equip. Com el vas viure tu?
El vaig gaudir moltíssim. Últimament penso molt que jo, que era una criatura quan de petit anava de campaments, en els rodatges segresto una trentena de persones per anar a unes localitzacions i fer una pel·li junts, i em sembla un dels moments més feliços de la meva vida. I com n’és d’important generar, incentivar, un entorn que és responsabilitat nostra: el gaudi durant el rodatge és possible i no va en detriment de l’exigència, del rigor, es pot combinar. Aquesta idea que el patiment genera el gran art és una construcció. Per mi, el moment de veure aquell primer muntatge frankenstein, on res no flueix, tot està allà però dius ostres, què hem fet... Aquell és un moment de “dragonkhan” fort. Però és veritat que després comença l’altre gaudi, que és muntar, reescriure, començar a treballar això quasi quasi com si ho fessis amb les mans. I després ve quan l’exhibeixes: en la cosa aquesta de veure’t despullat quan projectes la pel·lícula, i en la idea que les pel·lis s’assemblen a nosaltres. La meva terapeuta tenia moltes ganes de veure Suro (riu)... M’ha dit que li ha agradat molt i que ja en parlarem.
Fer Suro t’ha canviat d’alguna manera?
Crec que encara em falta una mica de perspectiva per entendre-ho. Però quan miro cap a on vull anar amb un següent projecte, noto que amb Suro he tancat alguna cosa. Hi ha un aprenentatge quan rodes una primera pel·lícula, jo no tenia aquest recorregut i ara sí que el tinc, i una de les coses que sento que vaig aprendre és la idea que no tanques la pel·lícula fins que la tanques. Sembla una redundància, però és veritat que quan planteges una seqüència, o en el procés de muntatge, estàs reseguint un corrent i t’adones que tanques coses. Però de cop li demanes a l’espectador que torni a obrir-les.
Quan miro cap a on vull anar amb un següent projecte, noto que amb Suro he tancat alguna cosa
Suro parteix d’una experiència personal.
Quan vaig acabar la carrera a Barcelona, vaig acceptar la proposta dels familiars de la que llavors era la meva parella, i vaig anar a treballar com a temporer a la pela a la llevada del suro als boscos de l’Alt Empordà, amb la premissa de guanyar uns diners i fer una feina física d’estiu. Allà vaig descobrir un món que m’era totalment aliè, molt ric en textures i sons, i que jo intuïa molt cinematogràfic. I es va encendre en mi el desig de filmar-ho. Vaig començar a tenir les primeres sensacions contradictòries: jo venia de part d’uns propietaris, però no ho era; parlava català però soc del País Basc; per mi era una feina d’estiu però per aquells homes, els meus companys, era el seu ofici, la seva vida... D’alguna forma, aquell univers, aquelles sensacions, se’m van quedar dins. I quan anys més tard vaig començar a escriure el meu primer llargmetratge, vaig tornar a allò des del meu present de llavors, tenia 31 o 32 anys, una relació de parella llarga, i ens fèiem les mateixes preguntes que els personatges de la pel·lícula, i que d’altra banda els meus pares també m’han dit que s’han preguntat tota la vida: si volíem viure més en contacte amb la natura, si volíem tenir fills, si volíem viure més d’acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos...
La pel·lícula toca tants temes que és impossible que no et ressoni. No et marxa del cap temps després d’haver-la vist... Suposo que participar en col·loquis amb el públic t’ho ha confirmat.
M’agrada molt notar com la gent es fa seva la pel·lícula, m’agrada com me’n parlen des d’un lloc íntim, o com tenen una reacció forta cap als personatges, d’adhesió, de preferència o d’anar a la contra. Veus com la pel·li els genera coses, els remou. Jo faig cine sense cap pretensió de parlar de mi mateix, tot i que amb Suro parteixo d’una experiència pròpia però en una història i uns personatges que són completament ficticis. Però tot i això, òbviament, el que escric m’interpel·la, em parla, però no pots saber si aconseguiràs que allò també li parli a la gent. I quan veus que passa... Que una pel·lícula deixi pòsit, que deixi run-run, et dona l’esperança que tingui una vida llarga. És bonic pensar que fas una pel·li i que d’aquí a 10 anys algú la podrà veure. O fins i tot quan jo no hi sigui.
És bonic pensar que fas una pel·li i que d’aquí a 10 anys algú la podrà veure
Suro ha coincidit amb dues pel·lícules tan potents com Alcarràs i As bestas, que connecten amb la mirada cap a la vida rural. I respecte a As bestas, totes dues plantegen el xoc amb la superioritat moral o la mirada per damunt l’espatlla de l’urbanita.
Els protagonistes no són representants d’una classe social, per molt que hi pertanyin. La mirada és la de l’Helena i l’Ivan, en concret. La pel·lícula no té cap voluntat didàctica, no he volgut fer una dissecció social, com sí feien Buñuel o Haneke amb la burgesia. Si funciona com a tal, benvingut sigui, però està molt feta des de la mirada concreta dels dos protagonistes cap al què s’enfronten. I en aquesta mirada sí està molt present la qüestió d’origen, de gènere, de classe. Però de la mateixa manera que passa amb l’espectador quan s’asseu davant la pantalla: tots tenim el nostre bagatge i és el que aportem a la nostra mirada, com ells dos quan coneixen el Karim, el capataç o els treballadors del suro. O quan es planten per primera vegada en plena natura. No existeix la mirada neta, totes estan mediatitzades per les motxilles de cadascú.
Fer cinema en català és, avui, quasi una postura política. T’ho has plantejat?
Suro sempre va estar plantejada en català, no hi va haver cap qüestionament per part de ningú, això també diu molt de les meves productores. El projecte partia de la meva experiència com a traginaire al suro... I ja parlàvem del suro i no del “corcho”, perquè no estàvem a Andalusia ni a Extremadura, on també se n’extrau, sinó a l’Empordà. Llavors ja parlàvem de suro, les destrals eren “picasses”, tota la terminologia, la manera d’estar, era en català. I potser per algun treballador no ho era, perquè parlaven en castellà o en àrab. I aquesta barreja d’idiomes és interessant, perquè et situa respecte a qui té el lloc, qui té la comunicació, generava coses que jo no era gaire conscient que després es tocarien molt a la pel·lícula: aquesta cosa de la pertinença, d’estar desplaçat o no... La pel·lícula demanava ser rodada en català, i segurament hauria rebutjat ser rodada en una altra llengua, tot i que a Suro també es veu aquesta barreja natural entre el català, el castellà i l’àrab.
La pel·lícula demanava ser rodada en català, i segurament haguès rebutjat ser rodada en una altra llengua
Potser la pel·lícula demanava ser rodada en català, però no tothom fa el pas, i només cal veure les xifres de cinema rodat en aquesta llengua.
A mi se m’escapa tot això que es diu de que si rodes en un idioma o en un altre pot passar que no sé què. Perquè jo no penso així: m’he criat en dues llengües, l’euskera i el castellà. I quan he vingut aquí, el català s’ha convertit en la llengua que més parlo a la meva vida. No sé què dir-te, més enllà que em sembla la cosa més natural del món fer pel·lícules en l’idioma que demana allò que ens ha inspirat. La naturalitat em sembla la millor resposta, fer la pel·li en català és el que havia de ser i no vaig tenir mai la sensació que compliquès les coses, al contrari. Al final, es tracta també de no tenir cap complexe, i que si la història s’ha de desplegar en català que existeixi l’estructura per poder-ho fer i es farà. Ara mateix la gent veu sèries turques o coreanes sense problemes idiomàtics. I jo, quan he viatjat amb Suro a d’altres països, he vist que el fet que estigui parlada en català no ha suposat un qüestionament de res en cap cas.
Ets amic de la Carla Simón des que vau coincidir estudiant a Londres. Vau parlar del treball amb els actors naturals (no professionals) que, en el teu cas, comparteixen escenes amb el Pol i la Vicky?
Sí, i tant! La Carla i jo sempre ens passem els guions al principi dels projectes. Jo li vaig passar el primer esborrany de Suro, i dels meus curts, i ella a mi el d’Alcarràs i el d’Estiu 1993. Som molt amics i comentem molt els processos de treball. No estàs en el dia a dia de l’altra, és clar. Però sí passa que, per exemple, pots tenir dubtes en algú que trobes a un casting, i llavors és molt comú demanar-nos l’opinió, enviar-nos aquella prova de casting per saber què en pensa l’altre. I això ho vam fer tant amb Suro com amb Alcarràs. Mira, en els temps que vivíem a Londres, i jo vaig fer el meu curt de graduació, la Carla em feia d’ajudant de direcció i em va acompanyar al nord d’Anglaterra a fer un casting de nens petits, i em va veure fer un exercici físic. I ara fa poc em va dir que de vegades el feia servir quan treballava amb els actors. Al final es tracta de comptar amb la mirada d’un altre, i crear alguna cosa útil i compartir maneres de fer, que potser a un li serveixen i a l’altre no. I això ho tinc sobretot amb la Carla per la llarga història d’amistat que tenim, però és veritat que aquí hem format una certa comunitat amb d’altres directores i directors.
Aquest vincle, aquesta sensació de comunitat entre directors de la teva generació, és una cosa que totes i tots acostumeu a destacar. I em recorda una mica a moviments cinematogràfics tan dispars com la Nouvelle Vague o el cine de la Movida madrilenya...
Al final són fotos fixes d’un determinat moment, on encapsules alguna cosa. Jo em sento molt feliç de sentir-me part d’una comunitat, i que al mateix temps això no em confini. Perquè de vegades les etiquetes poden ser útils, poden ser molt bones, però també poden ser limitadores. Pertànyer a una comunitat, però poder fer allò que vols fer. Quan tens un primer o segon muntatge de la teva pel·lícula, quan encara dura dues hores i mitja, llavors fas una projecció íntima i convides a alguns companys i companyes per escoltar-los, i et parlen de la pel·li. Aquest és un moment creatiu molt delicat, i només el pots fer amb gent amb la qual tens confiança, que saps que tenen un criteri, una mirada, que són analítics, però que també empatitzen amb el moment que vius, perquè també hi han estat. I això em sembla que és molt bonic i que, a més, funciona. Suposo que passa en totes les generacions i tots els àmbits, però ho valorem moltíssim.