Fa la sensació de que la seva agenda generaria ansietat a qualsevol, de ben segur al signant d'aquestes línies. Però ell no perd el somriure ni la calma zen, de sessió de fotos a estudis de ràdio i d'aquí a la cafeteria de Barcelona on s'asseu amb Revers. Miki Esparbé (Manresa, 1983) ha fet un viatge llampec a Barcelona per participar en la promoció i les presentacions prèvies a l'estrena de Wolfgang (Extraordinari), l'adaptació de la novel·la juvenil homònima de Laia Aguilar que ha dirigit Javi Ruiz Caldera (el de 3 bodas de más o Superlópez). Una pel·lícula catalana i en català que acaba d'arribar als cinemes.
Instal·lat a Madrid, on representa l'obra teatral Los nuestros, l'actor és a punt de començar el rodatge de la sèrie de Movistar+ Anatomía de un instante, sobre el llibre de Javier Cercas. Es posarà a la pell de l'avui emèrit Juan Carlos de Borbón en la recreació de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, el de Tejero i el “todos al suelo”. Un altre projecte que fa molt bona pinta, amb Alberto Rodríguez darrere la càmera i amb actors com Eduard Fernández, Álvaro Morte o Manolo Solo. I, en una voràgine de produccions que compten amb ell, ve d'estrenar les sèries La chica de nieve i Invisible, i a la tardor el veurem en dues pel·lícules més, Frontera i Mi amiga Eva.
En Miki riu quan, d'entrada, li preguntem si té temps per viure. “Bona pregunta, però què t'he d'explicar que no sàpigues? És veritat que de vegades passa que et tires un any que potser rodes més i un altre en el qual s'estrenen les coses que havies fet. Perquè nosaltres sabem quan rodem, però no quan s'estrenen els projectes. I tinc la sensació que ara toca donar sortida a unes quantes feines acumulades”, raona sobre aquesta sensació de que el tenim a tot arreu. “De vegades és una mena de miratge. Per posar un exemple: a Mi amiga Eva només hi apareixo en dues o tres escenes, però la compteu igual que si hi fes de protagonista. Sempre li dic al Cesc Gay que he entrat a la seva filmografia per la porta gran, en una taula sopant amb un grup de col·legues desemparats parlant de desamors. Assegut amb la Nora Navas, el Juan Diego Botto, l'Àgata Roca, el Lluís Villanueva i la Marian Álvarez. "Em venia molt de gust treballar amb un director a qui admiro, i a qui em trobo pel barri, i era igual si ho feia amb un personatge principal o secundari. On s'ha de signar? Però vaja, que aquest és un moment en el qual s'acumulen les estrenes d'una manera molt aleatòria”.
D'acord, però... tens temps per viure?
(Riu) Evidentment. I també et dic, i ho crec de debò, que sense temps per viure... no tens gaire coses a explicar. De vegades, necessites parar la màquina. Però sí, em sento superprivilegiat i molt afortunat d'haver enllaçat un temps amb molta feina i moviment. És veritat que vaig una miqueta amb la llengua fora, perquè ara ho estic compaginant tot plegat amb teatre, amb un muntatge que em torna boig, es diu Los nuestros i és una coproducció del Centro Dramático Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya. La propera tardor la portarem a Barcelona i em fa molta il·lusió, en tinc moltíssimes ganes. Però sí, aquest és un moment d'anar amb la llengua fora, però molt feliç de que s'estiguin ensenyant feines tan diferents entre sí. Perquè, d'alguna manera, no et diré que sigui l'objectiu permanent, perquè el primer de tot és tenir feina, però després, i tant com pugui, vull intentar ensenyar colors diferents com a actor, i fer els salts al buit que em deixin fer. És que si no m'avorriria.
Vull intentar ensenyar colors diferents com a actor, i fer els salts al buit que em deixin fer. És que si no m'avorriria
Des de fora sí que sembla que t'estiguin donant camí per córrer...
Sí, i això que de vegades és difícil escapar de la imatge que projectes. Quan, per exemple, fas comèdia i els productors creuen que se't dona bé, et segueixen donant personatges similars i es complica sortir d'aquí. A mi em va passar al principi de la meva carrera. Llavors, el repte és forçar la màquina perquè directors i responsables de càsting et vegin fent altres coses. I ara mateix, afortunadament, em veuen fent un espectre ampli de personatges. I això, per a mi, és un regal. És on em sento còmode. Que algú pugui intentar visualitzar-me en alguna cosa en la qual potser ni jo mateix m'hi he projectat, em sembla el millor dels escenaris.
I estàs en aquell punt en el qual ja pots escollir?
Sí, però només en part. No és que pugui escollir per catàleg, a veure quin tipus de carrera vull fer. Nosaltres fem el què ens arriba. I en aquest sentit, diria que hi ha tres fases: la primera seria tenir feina, evidentment, perquè, com saps, aquest és un sector molt precaritzat. La segona seria poder començar a escollir una mica d'entre el què t'ofereixen. I la tercera ja seria controlar els tempos, cosa que és impensable. Si és veritat que, d'un temps cap aquí, intento seleccionar una mica més entre els projectes, poder estar tranquil amb les decisions preses, investigar, arriscar... Aquest és el meu objectiu. Arriscar. I a mi m'agraden els actors que la lien. Veus un Philip Seymour Hoffman que aquí estava estratosfèric i allà no la va clavar tant, i com mola que ho hagués provat... Això és el que a mi m'agradaria. Òbviament, salvant totes les distàncies, que són moltes, és un model aspiracional. I fer coses tan diferents com Wolfgang, Frontera o Anatomía de un instante... Per a mi això és com si em toquès la loteria.
Parlem de Wolfgang (Extraordinari), o la història d'un nen amb Asperger i altes capacitats que tracta de gestionar la mort de la mare i l'aparició d'un pare absent que ni tan sols coneixia i amb el qual ha de conviure a partir d'ara...
És una feelgood movie que toca temes molt profunds i que poden ajudar molt, en general. I que fa una tasca social que crec que és bonica. Retrata un cas molt singular dins de l'espectre autista, que fa que el nen protagonista sigui algú totalment excepcional, però sí que comparteix una sèrie de condicions de l'autisme. Hi apareixen aquestes dinàmiques de literalització de les frases i dels conceptes, la sinceritat, les dificultats a l'hora d'adaptar-se a unes rutines, la interacció social... I ensenyar-ho en una pel·lícula en ple 2025, crec que és molt poderós. I ajuda, perquè, per a mi, el missatge és que l'única manera de superar una situació excepcional, en una família o en un entorn concret, és l'empatia, l'amor, l'escolta i la paciència. I, en un món i una societat tan embogida, no hi ha missatge més poderós que aquest.
Wolfgang (Extraordinari) és una feelgood movie que toca temes molt profunds i que poden ajudar molt, en general
A Wolfgang, com a l'estupenda Una vida no tan simple o la sèrie Invisible, treballes amb nens.
Sí, i m'agrada fer-ho, m'ho passo molt bé. Tinc quatre nebots i m'hi bellugo més o menys bé. També és veritat que en un rodatge on hi ha personatges infantils, és fonamental la figura del coach, una feina que a Wolfgang ha fet la Clàudia Costas, que és un amor. En un rodatge on hi ha nens, els que manen són ells. Això és així, i així ha de ser. I la resta el que intentem és aspirar a fer allò què fan ells per defecte: jugar. Nosaltres, en un rodatge, intentem simular ser qui no som, i d'això els nens en saben més que nosaltres, això per començar. Després, parlant de Wolfgang, sí és evident que les variables que tenia el Jordi Catalán eren molt delicades, perquè ell no és un nen que tingui aquest trastorn de l'espectre autista, i l'havia d'interpretar, amb textos complicats. I ho ha fet excepcionalment bé. El Jordi és un un bitxo, capaç d'integrar molt ràpidament l'estructura tècnica d'un rodatge, que en realitat és molt salvatge, que pot ser molt invasiu i et pot saturar una mica. I en el cas del Jordi era com tot a favor tota l'estona, quasi com si tingués un superpoder. Tant de bo li vaig dir superbé, perquè s'ho mereix molt.
Els nens són esponges...
Moltíssim. Sobretot en la tècnica, en entendre el llenguatge cinematogràfic. Tot i que després hi hagi aspectes que condicionin a l'hora d'interpretar. Nosaltres n'estem acostumats, però per a un nen no és tan fàcil de concebre. Si per a un adult és difícil al principi, imagina't. Però t'agafen el rotllo molt ràpid, et passen molt ràpid la mà per la cara.
Abans parlaves dels teus inicis i m'ha vingut al cap que sorties al programa del Jordi Évole.
Home, ha plogut, eh? (riu) Això era al principi principi. Farà què? 16 anys?
Com recordes aquells temps?
Venia d'estudiar una altra carrera, i llavors vaig fer Interpretació. Crec que érem de les primeres tongades d'actors que convivíem amb la crisi de 2008, una debacle universal, i el sector estava molt perjudicat. Però aquí hi havia gent amb moltes ganes de fer coses. I recordo molta inquietud, moltes ganes d'aixecar projectes. Vam fer un curt amb el Pago Caballero per al Notodofilmfest, que es va viralitzar...
Era Doble Check.
Exacte! Es va viralitzar la hòstia, i el vam fer en un local del Born, dinant un kebab, amb quatre duros. Estàvem obligats a ser molt enginyosos i mirar de tirar endavant. Això del programa de l'Évole va arribar perquè, estudiant Interpretació, vaig veure un cartell de recerca de cares noves per part d'El Terrat, vaig fer un càsting, d'allà em van derivar a una entrevista amb l'Andreu Buenafuente, ell feia un personatge i jo en feia un altre... una bogeria.
Tinc ganes, des de fa una estona, d'aixecar coses que jo consumiria com a espectador. Tinc molta curiositat
Una prova de nivell...
Sí, i a més amb gent amb la que jo havia crescut, perquè jo soc de la generació que va viure amb l'humor d'El Terrat, veia l'Andreu a TV3, o el Pepe Rubianes... És el tipus d'humor amb el que jo havia crescut. I fer una prova amb aquella gent i començar a treballar amb ells va ser un regalet. Si ara m'ho fessin fer, no sabria ni per on començar, perquè era una mica un despropòsit. Però hi havia alguna cosa de l'adrenalina que es disparava fent allò... i hi havia un gran plantell d'actors que anaven fent aquelles càmeres ocultes, etcètera. Va ser una molt bona escola, vaig aprendre molt.
Aquella necessitat convertida en motor per ser enginyosos i crear els vostres projectes deu seguir present. Perquè no fa gaire has presentat un projecte de sitcom a TV3.
Sí! Hi ha hagut tres projectes finalistes, i en principi són tres projectes que haurien de veure la llum en els pròxims anys, i el primer d'ells és el que farà el Dani de la Orden. El nostre l'hem escrit amb el Marc Artigau i el Dani Amor, i no és una sitcom a l'ús. És una miqueta diferent, però amb les pautes de sempre.
Ja havies dirigir tres curtmetratges, i et volia preguntar...
Ambició creativa, no? (riu) Sí, estic en aquest punt de la meva vida. Crec que tinc ganes, des de fa una estona, d'aixecar coses que jo consumiria com a espectador. Tinc molta curiositat. També hi ha alguna cosa que rebaixa una miqueta la pressió: realment, la meva vocació és una altra, i llavors m'hi apropo amb tot el respecte cap a d'altres disciplines, com produir, escriure o dirigir. Amb respecte però amb moltes ganes de fer-les. A la llarga, i a la no tan llarga, tinc ganes de dirigir una pel·li o una sèrie... També amb l'Artigau fa un temps que estem escrivint un text que, en principi, voldríem portar al teatre, però sense tancar les portes a què hi pugui haver una adaptació al cine. Hi ha el cuquet. El cuquet i les ganes. I crec que serà més aviat que no pas tard.