Potser no has escoltat mai cap cançó de Pablo Hasél, però avui en les últimes hores deus haver sentit el seu nom. Potser no t'agrada la música rap, però en els últims anys has conegut rapers com Valtonyc, La Insurgencia o César Strawberry (Def con dos). Potser ni tan sols t'agrada allò que diuen bona part de les seves cançons, però en els últims dies no t'ha agradat veure que el que decideix si una cançó pot o no pot agradar-te no és el teu criteri, sinó un jutge amb el Codi Penal a la mà. Potser, en definitiva, no saps quins versos són els que han provocat l'empresonament del raper de Lleida, però això no és el més important, ja que el millor vers de Pablo Hasel és aquell que ha creat sense escriure'l: resistint dins la Universitat de Lleida amb els ulls del món enregistrant-ho.

Pablo Hasél detingut pels Mossos d'Esquadra a la UdL. (ACN)

Quan Friedrich Nietzsche va escriure que la poesia és "ballar amb cadenes", no es referia evidentment a la Llei Mordassa que ha enviat Hasél a la presó, sinó al fet que l'única cosa que pot encotillar una obra d'art són els codis formals d'aquella disciplina artística. El que no s'imaginaria Nietzsche, suposo, és que a Espanya hi ha al segle XXI cantants, escriptors, cineastes o dibuixants que s'han d'expressar tenint en compte alguna cosa més que les cadenes de la rima, la mètrica, el cromatisme o la composició artística, reduint obligatòriament la llibertat creativa als límits de la llibertat d'expressió, exactament igual com passava a l'edat mitjana amb la Inquisició. Pablo Hasél té centenars de versos preciosos a cançons com "Luna de miel en Líbia", "Lo que el viento no se llevará", "Cuando acabe la paciencia" o "Los hijos de Iván Drago", un duet amb Los Chikos del Maíz on el cantant lleidetà diu "vivir sin dignidad es lo único que temo/ por eso vuelvo antisistemas a los raperos emo", però avui, en el moment de ser detingut després d'un dia atrinxerat a dins el rectorat d'una universitat, ha demostrat que la dignitat és tan poderosa com aquelles cançons que mai no es podran tancar entre barrots.

Espanya és el país de la Unió Europea amb més artistes condemnats o represaliats, equiparant-se a estats com Turquia o Marroc, per això el raper de Lleida va anunciar fa setmanes que no pensava presentar-se a la presó en el termini de deu dies que la justícia li exigia, però que tampoc pensava en el camí de l'exili seguit pel seu company Valtonyc, exiliat a Bèlgica acusat d'injúries al Rei: si des de fa quinze anys Hasél ha creat centenars de cançons i poemes carregats de crítica social per expressar la seva visió de la realitat, ara la seva forma de mostrar-la seria convertint el seu cas particular en el millor exemple d'allò que mai no s'ha cansat de criticar. Un dels versos que l'ha portat a la presó diu que "Los amigos del reino español bombardeando hospitales,/ mientras Juan Carlos se va de putas con ellos", per això des de fa mesos corre una vinyeta per internet en la qual es veu a un jutge preguntant "¿Promete decir usted toda la verdad?" i a Pablo Hasél responent "Estoy aquí precisamente por decir verdades".

Molts anys abans que Hasél nasqués, Vicent Andrés Estellés va escriure "La rosa de paper", un poema metafòric i combatiu que narra com una rosa de paper secreta corre de mà en mà per tot el poble sense que les autoritats gosin trobar-la -ni eliminar-la- quan decideixen prohibir-la. "Però, com una consigna,/ circula secretament/ de mà en mà, per tot el poble,/ una rosa de paper.", diuen els últims versos del poema, escrits anys abans de la mort de Franco. Amb la fi de la dictadura franquista i l'arribada de la Transició, artistes com Estellés, Lluís Llach o Ovidi Montllor, per dir-ne alguns, van veure l'oportunitat de deixar de banda les metàfores amb forma de gallineta o feres ferotges per tal d'explicar el món que veien, però la realitat és que mai no han deixat d'existir des de la restauració de la democràcia els casos de censura i denúncies en nom de la integritat personal, l'enaltiment del terrorisme o les injúries a la Corona.

Poc s'hauria imaginat Vicent Andrés Estellés, doncs, que dècades després de la mort del dictador, els poetes i cantants veiessin la seva llibertat en perill per dir les coses tal com ragen, sense necessitat de metàfores anticensura. Precisament per això, avui, Pablo Hasél ha escrit a la UdL el millor vers que ha rapejat mai: li han escrit sense paraules aquells que l'han empresonat, perquè el seu millor vers és el que està omplint portades de diaris, timelines de Twitter o places plenes de gent mostrant suport i indignació, ja que desgraciadament es pot privar de llibertat a un artista, però no les idees que canta. Avui, allò que diuen els versos de Pablo Hasél que potser no has escoltat mai, igual que la rosa de paper del poema d'Estellés, han trobat la millor rima possible: la solidaritat de tota la gent que anhela viure en una societat on la paraula "censura" tingui menys força que la noció de llibertat.