Els 15 millors concerts del 2024 a Barcelona: de Bad Gyal a Bruce Springsteen

En una indústria musical que fa dècades (des que va irrompre la xarxa de xarxes i amb aquesta serveis de descàrregues com el pioner Napster) en constant procés de canvi i reinvenció, el negoci de la música en directe cada vegada cobra més rellevància i presència. La pasta ja no està en la venda de discos, sinó en gires mastodòntiques en les formes, les dates i les xifres. Vetllades en directe amb clars propòsits comercials. Amb tot, els concerts, els bolos, les actuacions, a grans estadis o sales diminutes, segueixen sent font de moments memorables i instants irrepetibles per a seguidors entregats i fans irredempts. Si la música ens continua esgarrapant l'ànima, en bona part és gràcies a nits com les que hem viscut aquests darrers dotze mesos amb els nostres artistes de referència posant-hi la banda sonora. Aquests són els millors concerts que hem viscut aquest 2024 segons els redactors i les redactores de Revers.   

🟠 17 sèries de 2024 que has de veure abans de començar el 2025
 

🟠 15 llibres del 2024 recomanats per regalar aquest Nadal
 

Els millors concerts del 2024 segons la redacció de Revers

• Morad, 19 de gener, Sant Jordi Club

Més que voler-se convertir en una estrella del rock, sembla aspirar a ser un líder, un cabdill que a vegades recorda al protagonista d’Athena (la darrera cinta de Romain Gavras) i d’altres a un professor d’Educació per a la Ciutadania. El públic, massa jove o massa exaltat per indagar en les qüestions existencials que ronden pel cap de l’artista preferit, es limita a fer gestos estrambòtics amb les mans i a filmar, amb afany documentalista, tot allò que passa sobre l’escenari. Mentrestant, en Morad balla, movent el seu cos esprimatxat en una mena de dabke tímid, herència de la tradició mil·lenària que li ha impedit convertir-se en el delinqüent que podria haver estat. (Joan Simó)

• Bad Gyal, 9 de febrer, Palau Sant Jordi

Bad Gyal és ja una estrella internacional —ho sap ella, que quan va als Estats Units ven totes les entrades disponibles a Nova York— i no ha d'innovar gaire per engrescar els seus fans. Aquest concert, que ha servit per promocionar el seu nou àlbum, La joia, ha tret a passejar 36 hits clàssics —entre els quals no podien faltar Aprendiendo el sexo, Pussy, Sexy, i Fiebre— comprimits en una hora i mitja, complint així totes les previsions. Bé, gairebé totes: l'aparició de Morad, ídol d'aquestes masses, per cantar la cançó conjunta Así soy no entrava en l'esquema. Amb aquesta sorpresa, fins i tot els més difícils de satisfer han marxat del Palau amb les expectatives superades. (John McAulay)

🟠 Bad Gyal: capbussar-se en la merda i nedar sobre el luxe
 

• Depeche Mode, 16 de març, Palau Sant Jordi

Des del primer segon, Gahan va posar-se tothom a la butxaca. Movent-se per tot l’escenari, descalç i amb un vestit brillant de jaqueta, pantaló i armilla, semblava un elegant vampir capaç d'hipnotitzar a qualsevol dels 17.000 assistents. Però quan Gore va sortir de darrere els teclats per rebentar-ho amb la guitarra, tot el públic va esclatar a l'uníson amb Walking in my shoes. Amb unes pantalles horitzontals massa petites, els d'última fila també van poder gaudir de veure en primer pla l’energia de tota la banda tocant temes com It's No Good, el seu èxit dels noranta, Policy of Truth o In Your Room. Tot i tractar-se d’un concert de la gira del seu últim disc, van predominar els grans èxits de les més de quatre dècades sobre els escenaris. (Eva Sebastián)

• Rammstein, 11 de juny, Estadi Olímpic 

Han passat més de 25 anys des d'aquella primera incursió en territori català en una diminuta (i icònica) sala Garatge a punt de cremar, però poso la mà al braser apostant que ningú que hi va assistir no ha oblidat aquell bateig de foc. Tampoc oblidaran el que van viure ahir a la nit les més de 52.000 persones (cosa que significa que van vendre totes les entrades mantenint un poder de convocatòria només a l'abast d'uns pocs privilegiats) que van pujar fins a l'Estadi Olímpic de Montjuïc per gaudir del directe dels teutons en mig de la tromba d'aigua més extrema que s'ha viscut a Barcelona en els darrers anys. L'aigua, però, no va poder ni amb els ànims d'una audiència entregadíssima, ni va apagar el foc amb què Rammstein piromanitzen el seu repertori. (Oriol Rodríguez)

• Olivia Rodrigo, 18 de juny, Palau Sant Jordi

Olivia Rodrigo ha demostrat en tot moment naturalitat a l'escenari. De nena actriu a estrella del rock. Cada pas que ha donat desprenia aquella seguretat que et donen els vint-i-pocs i tota una vida al davant. Un compromís absolut amb tot allò que es viu i es desitja. Tant hi feia si es tractava del dolor de ser substituïda a deja vu, o del mal irreparable d’una relació manipulativa a the grudge, ella ens mostrava les seves entranyes perquè també fossin les nostres. (Eva Sebastián)

• Bruce Springsteen, 20 de juny, Estadi Olímpic

Tot va ser millor del previst, una altra nit imperible, un altre somni complert. Tots els llums es van encendre perquè tothom en fos testimoni i difongués el missatge. Bruce Springsteen es va acomiadar sol en escena reafirmant que ens veurà en els seus somnis perquè sap de sobres que no hi ha finitud en aquesta comunió universal. I així es va obrar el miracle, un altre miracle per seguir confiant en la seva eternitat. (Marta Gambín)

🟠 El miracle Bruce Springsteen és infinit
 

• Sílvia Pérez Cruz, 26 de juny, Teatre Grec

No sé si hi ha un diccionari musical amb el nom de Sílvia Pérez Cruz, però si està clar que ha influït moltes dones i les ha animat a actuar des del més important que té l'ésser humà: la llibertat. Per elegir, per aprendre, per experimentar... I, sobretot, amb el propòsit innegociable de compartir. No en va, si Silvia ha aconseguit treballar amb tanta gent és perquè reuneix aquests requisits, no només artístics, també vitals (i humans). Fins i tot, en pandèmia, quan estàvem tots a punt de la desesperació, ens va fer un regal enorme via Instagram; no sé si a casa seva o en la de Marc Mezquida, van improvisar un concert a mitges un diumenge a mitja tarda. Una delícia i un gest de generositat incalculable. I com aquest, molts més. (Toni Castarnado)

🟠Sílvia Pérez Cruz enamora els americans amb el seu 'Tiny Desk Concerts'
 

• Pearl Jam, 6 de juliol, Palau Sant Jordi

Amb la sensació de no saber què et trobaràs, però amb certes expectatives, Pearl Jam han sortit a l'escenari caminant tranquil·lament, gairebé en penombra i com a presentació, una cara B dels seus començaments, Footsteps (estava en el single de Jeremy i després es podia trobar al recopilatori de descarts Lost Dogs). No és, en cap cas, l'inici que esperes. Just per això, i altres coses, són tan especials. En el seu cas, el repertori és imprevisible, cada nit canvia, una idea que els allunya d'aquests grups que juguen un dia sí l'altre també amb les mateixes cartes. I quan arriba Given to fly es dissipa un altre dubte: la veu d'Eddie Vedder. Pel que sembla, a Manchester va patir de valent amb ella. Amb els deures fets i papers amb notes en castellà diu: "Som molt feliços d'estar aquí avui amb vosaltres al cim d'aquesta muntanya, en una de les millors ciutats del món." A què prossegueix això: "Les últimes setmanes han estat molt dolentes, hem patit penúries i dolor. Gaudirem del millor xou de les nostres vides". Pot ser que no sigui el millor, però si un que t'hi reconcilia i verifica el que fa anys que sabem, Pearl Jam és l'últim gran reemplaçament per al rock. (Toni Castarnado) 

• Estopa, 10 de juliol, Estadi Olímpic

Com a prèvia, el xiulet d'una cimentera que gairebé ningú no entén, un senyal de stop a l'escenari i imatges, creiem que de Cornellà, a les pantalles (després concreten que és la corba de la ronda de la 15 a la 14). Amb la segona cançó, Cacho a cacho i la seva “acelera un poco más”, s'han ficat el públic a la butxaca. “Jo no sé si podré acabar, ja estic afònic a la segona. És un mal dia per deixar de fumar, però som a casa i no ens val l'empat, hem de guanyar”, diu David Muñoz. O quan es fa fosc i llueixen ja les polseres amb llumetes que ens han donat a l'entrada deixa anar un, “la nit és fosca i alberga horrors”. També deixen clar que el guió l'han fet ells, així que es prendran una birra. “Això Bruce Springsteen no té ous a fer-ho”, remuga David. (Toni Castarnado)

🟠 Anatomia del disc 'Estopía': així sona cançó a cançó el retorn canalla d'Estopa
 

• Death Cab For Cutie + The Postal Service, 27 d'agost, Poble Espanyol

I quan ja ens havien donat tot el que ens podien donar, ens van obsequiar amb dues perles més. Primer amb una màgica versió acústica de Such Great Heights, on Lewis tenia el mateix protagonisme que Gibbard, seguit d'una inesperada versió d'Enjoy The Silence de Depeche Mode, on tots els músics, tant els de Death Cab For Cutie com els de The Postal Service, van prendre l'escenari. Una gran celebració de la feina ben feta que passa la prova del temps. Per molts serà una nit inoblidable, una nit on la nostàlgia va donar lloc a un brillant present. (Eva Sebastián)

• Residente, 9 de setembre, Palau Sant Jordi

Una dicotomia que travessa l’escenari en forma de boniques contradiccions estratègicament buscades: l’explosió del hip-hop barrejat amb ritmes llatinoamericans, les lletres noves i els clàssics reinventats, i l’ego concentrat en rimes incendiàries i les reivindicacions globals que l’han fet famós. Sense oblidar la idea romàntica que el que importa és el contacte humà i amb allò que és humà, representada pel poder del món analògic davant l’univers digital gràcies a la il·lustradora que converteix en imatges les inquietuds de l’artista i la màquina d’escriure que projecta els versos cantats en una pantalla gegant fins que s’acaba la tinta i la mecanògrafa decideix llençar tots els papers a l’aire perquè, realment, les lletres sí que importen i formen part de l’experiència vital de tots els assistents. (David Moreu)

• Los Planetas, 9 d'octubre, Razzmatazz

Jota, en acabar, no va poder evitar riure i preguntar al públic si s'havien tornat a sentir joves durant una estona. Els riures, els crits i els punys en alt d'aquesta nit ens parlaven d'altres temps, d'amors ja no correspostos, d'amistats perdudes, d'espais que ja no són nostres i de records que avui encara fan mal. Tots junts, en un viatge individual al centre de la nostra memòria, però amb una mateixa conclusió: trenta anys després, Los Planetas segueixen sent la banda més important de guitarres de l'Estat espanyol. (Eva Sebastián)

• St. Vincent, 18 d'octubre, Razzmatazz

Amb un inici demolidor amb un tema com Reckless, la rampa d'accés al seu univers estava a punt. A partir d'aquí, formes de Prince i sons propis de Nine Inch Nails. Amb uns músics amb els quals connecta, i als que immisceix en el seu xou, ella és la reina, però és conscient que sense els seus companys allò no carbura. Amb vuit de les vint cançons pertanyents a All Born Screaming, hi ha postals de Masseduction, com la famosíssima New York (aquí va fer crowdsurfing entre el públic) o Los Ageless. El concert no va ser tot a pinyó, també hi va haver lloc per al respir, per exemple a Candy Girl (en representació de Daddy's home, el disc de 2021 sobre el qual planejava la controvertida figura del seu pare) i la darrera Somebody like me, també d'aquella època i amb aquest tarannà, amb ella a la veu i els teclats de Rachel Eckroth. Amb aquest bonic i dolç regust, van marxar amb el convenciment que d'allà ningú no va sortir decebut. La cua a la parada de marxandatge era la prova. Déu salvi l'Annie. (Toni Castarnado)

• Nick Cave, 24 d'octubre, Palau Sant Jordi

L'estructura que tenen com a banda ho valida tot (inviable aquest format de gòspel sense aquestes quatre coristes), des de dalt la vista era colossal, impactant: l'exemple d'una simfonia perfecta. I amb quin so, era com estar en una sala, però amb les formes d'un pavelló. Entre aquestes maresmes, onades que fuetegen com en un vendaval. Unes circumstàncies en les quals ells habiten allotjats en la glòria, Nick Cave i els seus Bad Seeds mai no van ser presa d'un repte fàcil. En realitat, són uns jafazos. (Toni Castarnado)

🟠Nick Cave, el vigilant al camp de sègol
 

• Tarta Relena, 28 de novembre, L'Auditori

Entre tantes coses, Tarta Relena és llum i  és color (preponderants el roig i el morat). I també, no ho oblidem, és so. Aquí, i ja sense distincions, tot va unit, són capes que se superposen unes amb les altres. Conviuen, i sense friccions, el barroc, el folklore, l'asiàtic, la clàssica contemporània, els arranjaments àrabs, l'experimentació. Aquest i d'altres, són el seu terreny; el trepitgen fermes i convençudes. Les veus, fortes i cristal·lines, són el pilar. L'altre sorgeix del més enllà. Així mateix, en aquest tauler, el paper inestimable de la naturalesa. Sens dubte, forma part de l'ecosistema: aigua i aire, boira i tempestes. Alhora, estructures sintètiques i percussions que són la seva base sonora. És el terreny sobre el qual, en essència, graviten les cançons. Absolutament, Tarta Relena és fred i calent. Allà juguen elles, és una emoció a la qual arribes pel teu propi peu, cada un per un camí i segons la voluntat. Elles no ho escullen, ets tu qui busques el buit i el moment. No hi ha un contracte o una clàusula que et lligui a aquesta decisió. Són les normes lliures de la creació. (Toni Castarnado)

🟠Tarta Relena: "El Tiny Desk és molt sincer perquè el que veus és el que hi ha"