Els 24 millors discos del 2024

A la crítica li agrada tot mastegat. Generar titulars capitals és el nostre aliment, i la nostra raó de ser: el reggaeton, el so del mil·lenni; l'últim del beat a Anglaterra, moure el cul i les tripes; la batedora de gènere, el nou pop. És igual quin sigui el missatge, l'important és que sigui clar. La realitat? Cada any es publiquen milers de discos i no cada any hi ha un Bad Bunny, un Fred again.. o una Rosalía. I ja està bé que sigui així: hi ha èpoques en què es consumeixen les modes més pua l'alça i altres en què s'obren nous horitzons. No hi ha hagut un so que marqui els mesos que deixem enrere, però sí que hi ha un grapat de discos que han consolidat carreres, han fet emergir d'altres i, sobretot, –el més important– han emocionat fins i tot al més fife. Aquests són els que més s'han mogut per clubs, ràdios, sales, AirPods i Wrappeds en aquest inconcret i genial 2024.

🟠 15 cançons que han marcat el 2024: la banda sonora de l'any
 

🟠 Els 15 millors concerts del 2024 a Barcelona: de Bad Gyal a Bruce Springsteen
 

Els millors discos del 2024 segons la redacció de Revers

Millor disc internacional

• Charli XCX, Brat

Dir que Charli XCX és una sorpresa com deixar-li anar un "debutant" a Nick Cave & The Bad Seeds (Wild god, espectacular retorn) o un "nouvinguda" a Adrianne Lenker (a-sides). Però la realitat és que, si hi ha una resposta unànime entre la premsa internacional sobre qui ha marcat el 2024, aquesta és l'artista anglesa (amb el respecte pertinent a la bomba de Clairo i el seu Charm). El disc de Charli, BRAT, és una bogeria: directe, obert de mires, amb PC Music, hyperpop i... I un sense fi d'etiquetes que, sincerament, queden curtes.

🟠'Brat', la gran confessió als lavabos d'un club de Charli XCX feta disc

Millor disc català

• Pau Vallvé, Agorafília

Si d'alguna cosa gastem a Catalunya, és de cantautors que no es cansen. N'hi ha que muten molt, moltíssim, com Pau Vallvé en el seu divuitè disc, Agorafilia. I n'hi ha que ho fan en menor mesura, com Maria Jaume (Nostàlgia airlines és més trendy). N'hi ha que es retroben amb les seves arrels: Ferran Palau (Plora aquí). I n'hi ha que ofereixen mons propis i extremats, com el debut de Guillem Gisbert (ex Manel) amb el seu Balla la masurca!. Després, n'hi ha que sempre estan allà: Xarim Aresté (Un idioma nou).

🟠No esperaves que la cançó de l'estiu fos de Pau Vallvé

Els altres millors discos del 2024

• Alcalá Norte, Alcalá Norte

En la cruïlla impossible entre Joy Division i Extremoduro, amb algún que altre flirteig amb la Moguda Madrilenya via Radio Futura, allà és on trobem a la gran revelació de l'escena musical estatal enguany, Alcalá Norte. A això sumeu-hi unes lletres molt per sobre de la resta i l'imaginari d'una joventut gastada a la popular barriada de Ciudad Lineal. Alcalá Norte podrien retirar-se sense publicar cap disc més (cosa que esperem que no passi) i ja haurien de ser recordats.

• Adrianne Lenker, Bright Future

Ja sigui amb Big Thief o en solitari, Adrianne Lenker té un mètode per a cada projecte. I, sobretot, una sensibilitat especial per captar la seva essència: folk espès i natural, arranjaments senzills i molt rics, i aquesta veu aguda i profunda que sempre enamora.

• Beth Gibbons, Lives outgrown

La veu sinuosa de Portishead s'ha tret les màscares. Ja no oculta l'edat que té, tampoc les pors que acumula. Afronta el moment actual i abriga un concepte: la seva música és infinita i universal, no deixarà cap front obert.

• Carolina Durante, Elige tu propia aventura

Hi ha una cosa que mai no mor: les bandes i les seves guitarres. D'aquestes hi ha hagut debuts notoris en el circuit alternatiu, Alcalá Norte (debut homònim) per exemple, i tornades a l'arena de declinació castissa: Hinds (Viva Hinds) més Hinds que mai, malgrat l'escissió dins del grup madrileny. I, esclar, la revàlida definitiva de Carolina Durante, un dels discos generacionals de l'any: Elige tu propia aventura.

• CLARAGUILAR, Figura

La millor electrònica es forja a casa. Radar Sónar. Ja sigui més clubber, com demostra CLARAGUILAR (Figura), que a poc a poc va consolidant una carrera sempre en ascens o amb aires més experimentals i liristes, digui's Tarta Relena (És pregunta). "El techno cura"! El tripping continua sent un imperatiu, que l'hi diguin als madriles a Delaporte, que estan més festius que mai com demostren a Aquí y ahora.

• Coldplay, Moon Music

Estàvem molt ben acostumats al que ens portava últimament Anglaterra. Si bé aquest any Fred again.. (ten days) o Jamie XX (In waves) han tret discos més que dignes, no són els més brillants de la seva carrera. Més impressionant és el de Coldplay (Moon Music), que continuen demostrant una sensibilitat i unes ganes d'exploració pop fora de dubtes, el videoclip d'All my love? Bon Nadal, bon any nou i visca la melodia desacomplexada!

• Dan Peralbo i el Comboi, Dan Peralbo i el Comboi

De guitarres d'aquí, el més notable és el nou llarg d'Alavedra, Feliz a la fuerza. I sens dubte el punk pop de Dan Peralbo i el Comboi (disc amb títol homònim), els Surfing Sirles –i una mica més, perquè de vegades cauen fins i tot del costat d'El Último de la Fila o Cala Vento– dels que mancaven a l'escena catalana des de la dissolució de la mítica banda de Martí Sales.

🟠El rock a Catalunya no ha mort, ara es diu Dan Peralbo i el Comboi

• Girl in red, I'm Doing it Again Baby

Del club de Taylor Swift, que ha protagonitzat la millor gira de l'any, potser no el seu millor disc (The tortured poets department), tenim exemples de grans discos de cantants americanes: The secret of us (Gracie Abrams) o, per descomptat, l'I'm Doing it Again Baby de Girl in red que, tot apunta, en la seva pròxima visita se li quedarà petit el Sant Jordi Club en un fenomen semblant al que va catapultar Billie Eilish (Hit me Hard and Soft). Estrelles pop diferents.

🟠Girl in Red: dissidències emotives i estelades en el Sant Jordi Club

• Jhayco, Le clique: vida rockstar

Evidentment, el reggaeton no s'anava a esvair. El gènere més a l'alça del segle! El que va salpebrar les músiques urbanes per convertir-se en el ball i el so per antonomàsia, ha tingut els seus cèlebres: retorn de Quevedo (Buenas noches) i aterratge per les nostres terres del nou messies del maluc, Jhayco (Le clique: vida rockstar).

• Kamasi Washington, Fearless Movement

Kamasi i el seu saxòfon huracanat ho fan tot en gran. La seva proposta és sempre vertiginosa i a l'empara de l'espiritualitat. Potser aquest sigui el seu disc més variat. Hi ha jazz, clar, però també hip-hop, funk i experimentació. I color, molt color.

• La Sra. Tomasa, 1040

La història de La Sra. Tomasa dona per a diversos documentals. Ja en tenen un. Amb un esperit que no defalleix ni amb els trimestrals dels autònoms, el conjunt s'ha recorregut el globus per fer, en un exercici que recorda al René de Residente (2017) i després de centenars d'anys de carrera, 1040. Del més bonic, Un rumbo sin destino; l'inici del disc és un atropellament al cor. Visca l'entusiasme! Visca les músiques per alegrar els cors! Com les de l'últim disc d'Oques Grasses, Fruit del deliri.

• Maestro Espada, Maestro Espada

L'experimentació amb sons d'arrel és un must del panorama pop. Fa anys que Baiuca (Barullo) adoba la idea, Ale Costa (El porvenir) ara ho fa sense Fuel Fandango, Judeline (Bodhiria) ha posat les bases per a un altre tipus de cant; i, per a cant, el corpulent Israel Fernández (Per amor al cante). Escolteu també la seva col·laboració amb el productor Pional a Al tercer mundo (Pura sangre, 2023). I, clar, no perdin de vista els murcians Maestro Espada. De tradició i emoció i tiro perquè em toca.

• Magalí Datzira, La salut i la bellesa

Al seu aire. Sense respondre a res i sent propietària del viatge, del seu destí. Cuinant cançons com i quan vol, amb el jazz com un motiu per compondre, però fins allà el vincle; després s'imposa la llibertat i el caprici de fer el disc que li ve de gust.

🟠Magalí Datzira: "La música no està feta per encaixar definicions"

• Maria Jaume, Nostàlgia Airlines

De l'indie folk del seu disc de debut, el meravellós Fins a maig no revisc, fins aquesta melangiosament dolça poció de música urbana, només han transcorregut quatre anys, però ha passat tot un món. L'únic que no ha canviat ha estat aquella intangible, però sempre perceptible màgia que la cantautora mallorquina encapsula en cadascuna de les seves creacions. La seva música sempre és bellesa, tingui la forma que tingui. 

🟠Maria Jaume: "Vull continuar explorant nous camins. Vull continuar jugant"

• Minibús Intergalàctic, Meditacions des dels miratges mercúrics

Seran the Next Big Thing de l'escena musical catalana, avisats esteu. La banda de Girona passa al grup capdavanter de l'escena neoguitarrera quadribarrada amb un àlbum que és un extraestimulant viatge al passat amb retorn al futur a ritme de garatge, rock psicodèlic i folk àcid, tot això preparat amb hiperpascals i ultranewtons d'estètica i actitud. Molen i ho saben.

• Mushkaa, SexySensible

Més enllà d'aquest hit imbatible que és SexeSexy, el tema que tothom esperava que, tard o d'hora, acabaria firmant amb la seva germana Alba, a qui segurament coneixereu com a Bad Gyal, Mushkaa ha donat forma a un dels discos, molt probablement el disc, que s'escoltarà quan es vulgui recordar què va ser l'eclosió de la música urbana a Catalunya. Rap, trap, reggaeton i unes rimes que són el llibre blanc de la seva generació.

🟠Mushkaa, trot i galop cap a l'èxit

• Nick Cave, Wild god

Nick Cave ha tornat a somriure. A la seva manera, però ho ha fet. Amb un disc que deixa el drama de banda i que vesteix de bonica cerimònia vital. Ja n'hi ha prou de mirar enrere, ara només compta el present. Amb aquestes cançons que busquen l'eternitat i un refugi: la pau amb si mateix.

🟠Nick Cave, el vigilant al camp de sègol

• Oques Grasses, Fruit del deliri

Fruit del deliri és una gran paradoxa: no és el millor disc d'Oques Grasses (missió impossible igualar l'anterior A tope amb la vida), però és l'àlbum amb què Josep Montero ha acabat completant aquest puzle fascinant que és la proposta sònica del seu grup. Una coctelera rítmica que sense renunciar als seus orígens emmarcats en el mestissatge ha anat incorporant a la seva bastida estructures i formes de les tenedències i corrents actuals sense resultar impersonal ni artificial. Al contrari. Com paradoxal és el fet que amb un teló de fons com aquest, la majoria de les lletres enyorin un estil de vida que xoca frontalment amb el ritme frenètic que se'ns ha imposat. Això quan Montero no es disfressa de professor John Keating a El club dels Poetes Morts i ens recorda que, especialment en l'amor, l'important és aprofitar el moment. I després està Pingpong, una cançó que si no t'esquinça l'ànima és que ets un ésser insensible.

🟠Desamor, maduresa i veritat: la tríada de l'èxit de 'Fruit del deliri', nou disc d'Oques Grasses

• Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, Vol. 2

Roger Mas és un dels nostres músics més brillants. Una figura que, defugint tota sobreexposició postissa, ha anat traçant una de les trajectòries més suggeridores i fascinants al nostre país les últimes tres dècades. Sorprenent amb cada pas nou que fa, però mantenint una coherència i fidelitat insubornable amb la seva personalitat, 12 anys després de l'aparició del primer volum, Roger Mas ha tornat a associar-se amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. El resultat és un treball que, entre el so de la tenora i la sensualitat del jazz, adaptant peces tradicionals o reconstruint temes propis, beu tradició i emana elegància. Sí, és un dels millors discos de l'any

🟠Roger Mas: "Vaig caure en la trampa de voler ser el cowboy solitari del mite de Hollywood"

• Tarta Relena, És pregunta

Per concepte, per aquesta tessitura, per la seva ambició; el de Tarta Relena és un cas únic. Amb la poesia com a base, i la possibilitat d'agafar sons i propostes de qualsevol racó del planeta, el duo barceloní publica un disc amb ànima i lectures inimaginables.

🟠Tarta Relena: "El Tiny Desk és molt sincer perquè el que veus és el que hi ha"

• Vidres a la Sang, Virtut del desencís

El metal català continua sent, desgraciadament, una habitació fosca a la qual molt pocs s'aventuren a endinsar-se. El metal en català és una habitació fosca dins d'aquesta primera habitació fosca. No tingueu por, obriu la porta i entreu, només així podreu descobrir bandes tan fascinants com Vidres a la sang. Virtut del desencís és un virtuós exercici de death i black metal en el qual els de Terrassa tornen a mirar al poemari de Miquel Martí i Pol per formular creacions que són laberints volcànics d'emocions com Sempre és incert.

• Xarim Aresté, Un idioma nou

Dos anys després de publicar un àlbum tan meravellós com Ses entranyes, Xarim Aresté es reivindica una vegada més, i van..., com un dels talents més indòmits de la nostra escena musical. El rock i el blues tornen a ser les coordenades sonores d'Un idioma nou en un nord creatiu en el qual també apareixen pinzellades de jazz, flamenc i fins i tot jota. Quan serem justos amb Xarim Aresté i admetrem que com ell no en tenim cap altre?

🟠Xarim Aresté: "Estem perdent la música"