1991 va ser l'any que va canviar la música. Els 12 mesos en què va esclatar el grunge, amb Nirvana al capdavant, envaint el món a cop de guitarra distorsionada com fulles de serra sobre planxes de metall. Era el so de l'existencialisme nihilista de la Generació X.
Però 1991 també va ser l'any del despertar de l'electrònica amb propostes com les de Massive Attack. L'any que Primal Scream van portar el rock a la pista de ball, que Metallica van apropar el metal a les masses o que A Tribe Called Quest van reformular el hip-hop.
Una temporada extraordinària que revivim a través dels seus millors 10 discos.
Pedra angular del trip hop, Blues Lines , aparador de singles de seducció massiva com 'Safe From Harm' o 'Unfinished Sympathy', és la sublimació en la combinació del hip hop americà, la cultura de club britànica i el dub jamaicà, tot ben embolcallat amb atmosferes narcòtiques.
Àlbum de debut de Massive Attack i primera obra mestra en la discografia de Robert Del Naja '3D' (Banksy?) i Grant Marshall 'Daddy G' (formació que en aquell 1991 completaven Andrew Vowles 'Mushroom' i Shara Nelson). Una obra que va crear un so.
Un d'aquells discos que són un estil en ells mateixos. Una obra única fruit d'un moment extraordinari d'inspiració. Va ser a finals dels vuitanta que els germans Attrell Cordes 'Prince Be i Jarrett Cordes 'DJ Minutemix' van formar a Jersey City P.M. Dawn.
Es van presentar en societat de llarg el 1991 amb Of the Heart, of the Soul and of the Cross: The Utopian Experience. Obra monumental que era la conjunció sense fissures de hip hop, soul, R&B, eurodance i pop, resonva com la col·laboració impossible entre De La Soul, Prince, Stevie Wonder i Snap! Publicarien tres discos més, tot i que amb moments interessants, cap arribaria a l'excel·lència del seu debut.
Feia anys que Red Hot Chili Peppers eren una efervescent coctelera sonora, un combinat formulat sobre les línies amb extra de groove de baix de Flea, les guitarres imaginatives de John Frusciante, les bombàstiques explosions a la bateria de Chad Smith i el flow del cantant Anthony Kiedis. George Clinton més Jimi Hendrix. Funk i rock i hip hop.
Una fórmula que van fer esclatar amb aquest referencial Blood Sugar Sex Magik i senzills com 'Give It Away' o 'Under the Bridge', cançons que van cremar la ràdio comercial a què hauríem de sumar 'If You Have to Ask', 'Suck My KIss', 'I Could Have Lied', 'Apache Rose Peacock', 'Funky Monks'...
El disc que va portar el rock a la pista de ball. La confluència de camins entre el llegat dels Rolling Stones i les festes rave a ritme d'electrònica àcida. Bateria de The Jesus and Mary Chain en els seus inicis, amb Primal Scream Bobby Gillespie va posar en marxa el seu projecte unipersonal.
Els seus dos primers discos Sonic Flower Groove (1987) i Primal Scream (1989) van recollir molt bones crítiques, amb Screamadelica va donar vida a un àlbum fundacional.
L'any 1991 Metallica ja eren una banda titànica, molt probablement el grup més rellevant en l'escena més agressiva del metal.
Herois del thrash, rere seu ja havien deixat un monumental llegat fonogràfic, amb la publicació del seu disc homònim, el conegut com Black Album, treball en què els americans, cedint una mica en l'abrasivitat de la seva declinació, perfeccionarien la seva personalitat sonora fins a modelar incunables com 'Sad But True', 'The Unforgiven', 'Whatrever I May Roam' i, evidentment, 'Enter Sadman' i 'Nothing Else Matters'.
Des d'aleshores, una de les bandes culminants en la història del rock.
Com ser la banda més gran i important del moment, reinventar-te completament i seguir sent la banda més gran i important del moment. Això és el que van fer U2 el 1991 amb la publicació d'Achtung Baby.
Després d'explorar els sons més tel·lúrics del rock primigeni amb les seves dues referències anteriors, The Joshua Tree i, molt especialment, Rattle and Hum; els irlandesos es van instal·lar a una Berlín que vivia un dels moments més històrics de la història contemporània amb la caiguda del mur.
En aquell escenari van modelar un disc que, impregnant-se de la influència de l'indie rock i la música electrònica, és un extraordinari testimoni sonor d'aquells dies.
1991 va ser l'any que va canviar la història de la música, en part, per la irrupció del grunge, una de les últimes grans revolucions sonores que hem viscut.
De sobte l'epicentre del món es va traslladar a Seattle, ciutat del nord-oest nord-americà, en la qual desenes de bandes de joves uniformats amb camises de llenyataires i botes Doc Martens clamaven el seu existencialisme vital a través del brollim de guitarres.
Una de les formacions definitives d'aquell moviment van ser (i continuen sent) Pearl Jam, que ara fa 30 anys debutaven amb el superlatiu Ten, disc a mig camí entre el rock alternatiu i el classicisme de Led Zeppelin i Neil Young.
Nom fonamental per entendre l'esclat i consolidació del rock independent als Estats Units, primer, i després a la resta del món, l'any 1991 R.E.M. ja eren tots uns veterans amb una trajectòria impecable amb diversos discos més que notables en el seu full de serveis.
Tot va acabar per explotar quan les ràdios van començar a fer sonar 'Losing My Religion', una d'aquelles cançons que acaben transcendint tot, fins i tot el disc que l'acollia.
Però més enllà de la seva composició més popular, Out of Time és un disc que voreja l'excel·lència de principi a fi. Elevació a la màxima potència de la proposta, reformulació en clau indie del pop rock de guitarres de clàssics com The Byrds, de la banda de Michael Stipe.
L'any 1991 el hip hop també estava passant per un moment de transformació. En mig d'un ambient dominat pels rimadors afiliats a les formes violentes del gangsta rap, van anar sorgint diferents propostes que apostaven per una recuperació de l'herència musical afroamericana, molt especialment l'ús d'estàndars del jazz en els seus samplejats, i un discurs molt més positiu, que no absent de reivindicació i protesta.
Hereus de la Universal Zulu Nation d'Afrika Bambaataa, al capdavant d'aquest ressorgir es va situar el col·lectiu Native Tongues, de què formaven part, entre altres, Queen Latifah, Jungle Brothers, De La Soul i A Tribe Called Quest. The Low End Theory va ser el seu segon disc, fantasia rap, entre les declinacions old school, imaginatives bases jazzies i un discurs afrocèntric.
El disc de la seva generació, l'àlbum que, decàleg del grunge, captura el zeitgeist de l'era. Un treball monumental esdevingut clàssic instantani, obra maga, títol que figura entre els millors discos de la història del rock.
Trenta anys després de la seva aparició, els 30 segons inicials de Nevermind amb la progressió d'acords distorsionada d'Smells Like Teen Spirit' continua sent un accelerador perquè t'exploti el cap.
Han passat 30 anys i el segon disc de Nirvana, un trio que fins aleshores havia viscut en la precarietat del que publica un disc molt correcte, però tan difícil de deglutir com va ser Bleach, continua ressonant tan atractivament incòmode, fascinantment irat i colpidorament depressiu. Guitarres com a fulles d'afaitar rovellades, melodies amb el poder de seducció del pop, lletres curulles d'imatges nihilistes i el magnetisme d'una figura, Kurt Cobain, que esdevindria la icona, heroi i màrtir de la Generació X.
10 discos més de 1991 que no poden faltar a la teva discoteca
De La Soul. De La Soul Is Dead
Fugazi. Steady Diet of Nothing
Guns N’ Roses. Use Your Illusion I & II
Hole. Pretty on the Inside
My Bloody Valentine. Loveless
Pixies. Trompe le Monde
Slint. Spiderland
Smashing Pumpkins. Gish
Soundgarden. Badmotorfinger
Teenage Fanclub. Bandwagonesque