La nova normalitat ens ha apedregat a debats. Especialment al sector de la música en viu, com quasi sempre, al fil del precipici (ara concerts, ara no). Però hi ha una cosa que mai es discuteix: la importància de les cançons. Tant se val si és pop, rock o electrònica. La durada: single, EP o disc. Si manen les veus o l’autotune. Si la música la fan artistes consolidats o emergents. I el tema, s’hi toquen moltíssims! Les obres… Per triar i remenar, tot ens salva. Els artistes segueixen acompanyant amb virtut i poc ajut aquests moments de trasbals. I així i tot segueixen publicant-se discos grans i rodons com a sols. Aquests són els 10 millors àlbums catalans publicats el 2021.
Qui ens aporta la pausa necessària entre recomptes i corbes que no aplanen del tot? El més insospitat. Per exemple, el disc de debut de Maria Hein: nacre costumista, de producció mínima i un polsim de sal a la veu. Recorda a altres estrenes màgiques, com les de Maria Jaume o la primera Núria Graham. 'Aquell mes de març', bressol agredolç!
Ferran Palau ha anat diluent el seu so fins a arribar a fer cançó amb el més mínim: bateria mutejada, xiuxiueig i melodia. Ni metafísica ni hòsties, fórmula consagrada: taylorisme musical… Paradoxa! Igualment detallista i evocador. No s’explica sense aquesta gràcia poder llençar dos discos en un mateix any i que incloguin peces com 'Amor'.
Si fas electrònica i et publica un segell alemany… és com ser carriler i que t’entreni Pep Guardiola, a brillar nano! El segell Mobilee edita The big picture, continuació del celebrat Sons of a thousand sounds, un disc menys mental i més accessible on el productor valencià AFFKT juga, així i tot, a les capes: no cal conèixer Alan Parsons Project ni José Padilla per encizar-se amb la lúcida de 'Zambomba' o 'Adiós ayer'.
Eixamplar públics no sempre passa per deixar d’interessar aquells que ja et seguien. Els discos són folgats; hi cap molta cosa. Aquells que busquin ballaruga i bon rotllo sense fronteres tenen 'Petar-ho'. Els que vulguin emocions a flor de pell, i una de les millors cançons de l’any, 'La gent que estimo' (amb l’artista en auge Rita Payés, que també ha publicat aquest any Como la piel). Oques Grasses resignifiquen el que és comercial.
B1n0 s’ha proposat fer un dream team de les veus pop catalanes. Aplicant-hi bases electròniques sense fronteres. Ja ho van fer amb el disc homònim de 2019 i hi tornen amb bi, proposta millorada, més versàtil i arriscada. Del latin desconstruït amb Tarta Relena a l’angoixant i glitch 'AHH!' (Marina Herlop). Un EP de cinc cançons, però de molts mons.
Camins espinosos els de l’experimentació. Difícil no quedar-se arraconat en l’estètica frívola, fer de l’atreviment una boutade o, pitjor, resultar més cínic que els debats a Twitter. Sabedors d’aquests perills, encara s’ha de posar més en valor el camí de Tarta Relena: Fiat lux ha doblat l’aposta d’Ora pro nobis (2019)... Lorca, cançó tradicional georgiana o càntics afganesos conviuen amb un spoken word, a cops lirista, i una electrònica mínima, medievalista i ambient. Tot alhora. Mèrit.
A hores d’ara ningú pot dubtar del valor i la sensibilitat de Clara Peya. El que és sorprenent és que a cada passa unifiqui amb més subtilesa i criteri els dos mons que sempre l’acompanyen: transformació social i melodies vives. Perifèria és una nova lapidació del que estava previst: adéu a la turbulència d’Estòmac i benvinguda la bellesa colpidora i punyent. Benvinguda també la veu d’Enric Vergaguer. Budells amb noves i belles formes.
El de Queralt Lahoz és un d’aquells debuts que enganyen: sona a nou, però fa anys que va coent-se. Els discos, com qualsevol plat, temps i amor. La colomenca ja havia deixat entreveure el seu esperit pur però mixtat a l’EP 1917 (2019), i abans també amb 'De la Carmela'. Pureza és tot aquest ric passat: flamenc bastard, urban i músiques ballables.
L’atreviment no és el principal motor del pop, que busca comunicar de forma –habitualment– simple; però s’ha de valorar quan aquest es barreja amb la música accesible. El cas del gir copernicà de Maria Arnal i Marcel Bagés en el seu segon disc. Clamor és joc i risc, obertura de mires. Pop electrònic amb arrels. Una forma genial de fer progressar el concepte cançó.
No és l’estètica més sorprenent, ni tampoc conté les lletres més currades. Però és el premi a destapar-se, a treure’s la màscara (no la mascareta), d’un productor amb un munt d’anys a l’ombra i que aquest 2021 ha explotat. De Castelldefels als Grammy Llatins. De ser el cervell d’El Madrileño de C. Tangana a un disc propi nostàlgic i farcit de cançons senzilles però enganxifoses. Aquesta ha estat l’any de Cristian Quirante, Alizzz. No és poca cosa.
Fer llistes és més cruel que tancar una convocatòria per a un partit. Aquí tothom ha entrenat moltíssim. Però des que s’ha ampliat el número d’integrants per partit per la Covid –no tot podia ser dolent–, no s’han de cometre tantes injustícies: menció d’honor a mítics com Joan Colomo i el seu Disc trist, hiperpop d’autor, o Joana Serrat i l’americana (sintetitzada) de Hardcore from the heart. Gràcies per deixar-s’ho tot també als postrockers Böira (Cendres - mineral) o als poperos Marialluïsa (La vida és curta però ampla). Fort escalf als debutants. A l’electroshock de CLARAGUILAR amb Mistery is all o al folk de l’EP homònim d’Alanaire. I benvingudes sempre les filigranes: electrònica pel bonrotllo (Talcö, Artificial island), bandes-bandarra (La Ludwig Band, La mateixa sort) i urban de vocació popular (i internacional)... Lildami (Viatge en espiral), Rojuu (Roku Roku) o Bad Gyal (Warm Up). Us necessitem a tots, equip.