Cap dubte: la collita del cinema català de 2022 és fabulosa. S’ha rebel·lat contra els elements i les dificultats i ha donat un grapat de títols magnífics. I no només: un Os d’Or històric, seleccions a les seccions oficials dels millors festivals (Canes, Berlín, Sant Sebastià), guardons internacionals, portades a mitjans estrangers... Aquest és el top 10 de Revers amb les millors pel·lícules catalanes d'aquest 2022 —entre les que també s'inclouen aquelles produïdes per productores catalanes—, sense ordre de preferència
🟠 Les 10 millors pel·lícules estatals i internacionals per acabar aquest 2022
1. Alcarràs
Quin viatge el de Carla Simón amb la seva segona pel·lícula. L’històric Os d’Or a la Berlinale engegava un petit fenomen de públic, en temps en que les recaptacions a les sales són un drama, amb una història que, des de des del seu caràcter local, esdevé universal. Alcarràs és la crònica de la mort anunciada de la pagesia tradicional, o com a mínim una forma de vida que intenta resistir als nous temps, però sobretot és la història d’una crisi familiar, la dels Solé: quan els propietaris de les terres que porten 80 anys conreant reclamen la seva devolució per instal·lar-hi plaques solars, explotarà el conflicte entre pares i fills, avis i nets, amb el que Simón construeix un relat emocionant i lluminós, subtil i desbordant, commovedor i empàtic, i plena de naturalistes petits detalls que li donen veritat i vida. El petit gran miracle de la pel·lícula és construir una família amb actors naturals, gent sense cap experiència davant la càmera, ni al damunt d’un escenari. Alcarràs ens interpel·la perquè parla de les fragilitats en les relacions dins un nucli familiar, i d’això tots en sabem, perquè de família en tenim tots.
2. Un año, una noche
Supervivència o vida. Aquella terrible nit del 13 de novembre de 2015, quan París es va convertir en un infern de sang i mort en nom d’Alà, va deixar milers de persones marcades per sempre. Una d’elles, Ramón González, gaudia amb la seva nòvia i una altra parella d’amics del concert dels Eagles of Death Metal a la Sala Bataclan quan els terroristes van començar a disparar. Tots quatre van esquivar les bales, però no les greus ferides de l’ànima. Potser com a teràpia, González va escriure el llibre Paz, amor y death metal, gènesi d’aquesta pel·lícula, en la que Isaki Lacuesta deconstrueix la cronologia i proposa un prodigiós trencaclosques sensorial en el que es barregen la nit de l’horror i els dies de l’any següent, i posa el focus en les diferents maneres de plantar cara, o no, al trauma, al shock: si en Ramon s'enfonsa de seguida i decideix que és un avís per canviar de vida, la seva nòvia fa com si res, ni tan sols explica al seu entorn que ell va viure l'atemptat en primera persona, decidida a que res ni ningú interferirà en el seu dia a dia. Fan el que poden per tirar endavant. I Un año, una noche els acompanya en el seu camí de dolor, frustració, tristesa, esperança, terror i lluita per oblidar, o per recordar, la nit que els va canviar per sempre. Supervivència o vida.
3. As bestas
Una parella francesa s’instal·la a una aldea gallega, buscant una vida tranquil·la tirant endavant el seu petit projecte d’agricultura ecològica. Però la seva convivència amb els vilatans no és tan idíl·lica com voldrien. Un conflicte amb els seus veïns, dos germans nascuts al poble, farà que la tensió creixi fins a assolir un punt de no retorn. La premissa d’As Bestas es transforma, en mans de Rodrigo Sorogoyen, en una obra madura, tràgica i contundent sobre homes violents i dones conciliadores, que beu del true crime i del western, fins i tot del cinema de terror, i que, amb una atmosfera a estones irrespirable, reflexiona sobre l’odi a l’estranger i el xoc entre urbanites que miren per damunt de l’espatlla i vilatans frustrats per la manca de futur. Sorogoyen acompanya la poderosa intensitat del relat amb un inconformisme formal que proposa un canvi en el punt de vista (a la Psycho) a meitat del relat o moments com una llarga conversa de bar en pla fix convertida en un dels grans moments cinematogràfics de l’any.
4. Suro
No deixa de ser curiós que el xoc entre l’urbà i el rural sigui leit motiv de tres de les pel·lícules d’aquest llistat. Aquí, una parella deixa la ciutat per començar una nova vida gestionant una plantació d’alzines i tot el procès de lleva del suro dels arbres. Poc a poc, l’enverinada fantasia inconscient de tants urbanites de connectar amb la terra va esdevenint malson, els seus ideals i valors s’esquerden sense remei, el progressisme és més de façana que real, la xenofòbia es descontrola, la lluita entre l’home i la natura té guanyadora clara. L’òpera prima de Mikel Gurrea sorprèn per la maduresa, i ens descobreix un cineasta que domina el tempo narratiu, la tensió i l’atmosfera, i que és tremendament hàbil en transmetre les sensacions, estímuls, textures i sons del bosc. Amb la complicitat d’uns implicadíssims Pol López i Vicky Luengo, som davant, probablement, del debut de l’any.
5. La maternal
La Carla té 14 anys, i reprodueix els mateixos errors que ha vist a la seva desestructurada llar. La Carla té 14 anys, es queda embarassada i, vist el panorama i la tensa relació amb la seva mare, ingressa en un centre que acull a mares menors d’edat sense recursos. Commovedora, tendre però sense concessions, la segona pel·lícula de Pilar Palomero després de Las niñas manté aquella sensibilitat en el retrat juvenil i juga amb les fronteres cada vegada més difuses entre ficció i realitat, el naturalisme elevat a la màxima potència, i navega entre la mirada als complexes vincles materno-filials i la radiografia del dia a dia al centre on viuen nenes obligades a madurar abans d’hora. I, com a Las niñas, Palomero torna a treure petroli de la seva insòlita capacitat de convertir noies sense experiència en grans actrius. Quina exhibició, la de Carla Quílez, quin miracle!
6. Mantícora
Els universos tan tenebrosos com hipnòtics de Carlos Vermut, els de Magical Girl i Quién te cantará, es recargolen encara més en una pel·lícula de clima malsà, incòmode, que posa l’espectador entre l'espasa i la paret, obligant-lo, obligant-nos, a submergir-se en els racons més foscos de l'ànima humana, i a reflexionar en una cosa tan real com abjecta. Perquè Mantícora (que pren el nom d’una criatura mitològica devoradora de persones) ens presenta un monstre real, camuflat entre d’altres éssers humans amb aparença similar a la seva. Julián, el protagonista (extraordinari Nacho Sánchez), és un jove solitari que dissenya bèsties assassines per videojocs, i és aquest món de realitats virtuals el què li serveix com a pal·liatiu del secret que el turmenta, la seva pedofília. Julián viu una baralla diària amb sí mateix per mantenir els seus instints sota control i no creuar la línia que converteixi la fantasia i el desig en realitat. I enmig de les tenebres, la llum que podria suposar l’aparició d’una noia a la vida de Julián. Austera i pertorbadora, la pel·lícula no té por a caminar per la corda fluixa, i assegura una experiència que penetra en l’espectador i marxa a casa amb ell.
7. Tolyatti Adrift
Als anys 60 era sinònim de progrés i orgull de l’URSS, gràcies a la fàbrica d’automòbils Lada. Avui, Tolyatti és una de les ciutats més pobres de Rússia, i els joves que hi viuen no tenen gaire esperances en el futur. Vivint la taxa d’atur més alta del país, molts d’aquests nois i noies es rebel·len contra el seu destí i ho fa amb un moviment que uneix passat i present: Boyevaya Klassika, que converteix els vells Lada en vehicles amb els que derrapen sobre gel, com a forma d’expressar el seu descontent i les seves frustracions. Fruit d’un llarg procés de set anys de feina, la catalana Laura Sisteró documenta aquesta iniciativa, tan poètica com plena de ràbia, i es fixa en tres joves que exemplifiquen a la perfecció els somnis trencats, però també la lluita per obrir-se camí, de tota una generació. Tolyatti Adrift és un potent documental amb olor a gasolina.
8. Malnazidos
Pocs cineastes més juganers amb els gèneres que Javi Ruiz Caldera, capaç de saltar de l’spoof d’Spanish Movie al biopic d’Un hombre de acción, passant per la comèdia romàntica de 3 bodas de más o aquesta pel·lícula d’aventures, guerra i zombis, on comparteix direcció amb el seu muntador habitual, Alberto de Toro. Fanàtics del cinema de gènere, el duo proposa una peripècia plena de sang i fetge, d’humor i persecucions, que, en plena Guerra Civil Espanyola, uneix republicans i fatxes contra un enemic comú: una plaga de morts vivents fruit d’un experiment dels nazis. Divertidíssima, trepidant, explosiva i plena d’homenatges a mestres tan diferents com John Carpenter, Luis G. Berlanga, Steven Spielberg o George A. Romero, Malnazidos és una festa per amants d’un cinema de desacomplexada evasió.
9. Mi vacío y yo
Després de Sedimentos, el cineasta Adrián Silvestre segueix explorant les realitats del col·lectiu trans, ara seguint la peripècia de la Raphi, una jove francesa instal·lada a Barcelona que, després de ser diagnosticada amb disfòria de gènere, inicia el seu trànsit mentre segueix la cerca del seu príncep blau, entre desastroses cites de tinder i sense perdre l’esperança. En una mena d’exercici d’autoficció, Raphaëlle Perez s’obre en canal interpretant-se a sí mateixa i bolcant davant la càmera tot un seguit d’experiències íntimes en un relat tendre sobre la identitat, emocionant i lluminós, honest i profundament compromès, ple d’esperança.
10. Pacifiction
El cinema d’Albert Serra no s’assembla al de ningú altre. Creador original i provocador, obsessionat en oferir experiències úniques, amb Pacifiction ofereix la seva obra menys críptica (o la “més escrita”, diu ell), amb personatges que evolucionen i una trama que progressa, sense deixar de ser enemic de la narrativa tradicional, com demostra l’últim terç d’un film que ens situa a Tahití per seguir els moviments de l’alt comissionat de França a la Polinèsia. Un home a la deriva, que navega entre les seves responsabilitats i la voluntat de mantenir una vida de luxes, i que s’enfronta a una població que ja no es refia d’ell davant els rumors que apunten que França tornarà a fer proves nuclears a les seves aigües. Serra proposa reflexions sobre els mecanismes de poder i l’ambigüitat dels sinistres personatges que mouen els fils, la paranoia, la resistència organitzada i, com diu el protagonista, “els polítics desconnectats de la realitat“. I entre la fascinació de l’aparell visual, de l’atmosfera, dels paisatges, de la llum i la foscor, i d’una gran onada, un Serra que continua sent l’últim, o l’únic, mohicà d’una forma d’entendre el cinema.