Quines són les millors pel·lícules d'aquest 2022? S'acaba l'any i és moment de buscar llistes de recomanacions sobre les pel·lícules imprescindibles de l'any. Aquest ha estat un any històric pel cinema català, amb l’Os d’Or a la Berlinale de l’Alcarràs de Carla Simón. Però d’això en parlarem la setmana vinent amb la llista del millor, que ha estat molt, del cine fet a casa nostra. Ara ens fixem en la magnífica collita de llargmetratges internacionals, afegint-hi també els de producció espanyola, que han il·luminat les pantalles d’arreu aquest any que ja s'acaba: aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2022 (sense ordre de preferència).
🟠 Les 10 sèries del 2022 que hauries d'haver vist abans d'acabar l'any
Aquestes són les 10 millors pel·lícules internacionals i estatals del 2022
1. La peor persona del mundo
A les portes de la trentena, la Julie intenta comprendre el desgavell existencial que sent i, mirant enrere, coneixerem aquells anys immediatament anteriors en els que es buscava a sí mateixa, temps d’autoconeixement basat en l’assaig-error emocional, sentimental, vital. Estructurada en 12 capítols, més un pròleg revelador que dibuixa una protagonista tastaolletes (de parelles, de vocació, de feines) que mira de controlar l’atabalament i els dubtes propis de la joventut, i un epíleg que tanca el cercle. I posa el focus en dues relacions sentimentals de la protagonista per parlar sobre temes com la cerca de la pròpia identitat, el trànsit a l’adultesa, l’enamorament, l’amor i la mort, el carpe diem, la llibertat i les responsabilitats. Dirigida per Joachim Trier i protagonitzada per una lluminosa Renate Reinsve (millor actriu a Cannes), La peor persona del mundo acompanya la Julie en aquest descobriment constant i en les seves tombarelles emocionals, des d’una seductora lleugeresa, jugant de vegades amb les constants de la comèdia romàntica per subvertir-la. Fabulosa.
2. Todo a la vez en todas partes
La millor pel·lícula d'aquest 2022 (i de la història) sobre multiversos no té res a veure amb Marvel ni amb els superherois. Tot i que darrere el guió d’aquesta bogeria plena d’imaginació deu haver alguna cosa relacionada amb poders vinguts del més enllà. Perquè la història escrita (i dirigida) per Dan Kwan i Daniel Scheinert no s’assembla a res i demostra que en la ficció no tot està inventat. La parella de cineastes expliquen que l’origen de Todo a la vez en todas partes està en pensar en les seves mares veient els salts temporals i dimensionals de Matrix sense entendre absolutament res. La protagonista d’aquest desplegament de fantasia i sorpresa constant també és mare, i té cinquanta anys, i és xinesa immigrant i... l’escollida per salvar el món. Visca la diversitat! “Intentàvem crear l'equivalent narratiu de la Teoria del Tot. Un manifest maximalista per sobreviure al soroll de la vida moderna”, expliquen els cineastes, i ens proposen una muntanya russa que convida a ser gaudida d’una manera més visceral que racional, i que reflexiona sobre aquelles petites decisions quotidianes que dibuixen un trajecte vital i deixen enrere camins infinits. Comèdia, kung-fu, ciència-ficció, spoof i amor a la maduresa es donen la mà en una pel·lícula que és, per damunt de tot, una autèntica festa.
3. Aftersun
Una dona que acaba de ser mare recorda, a partir d’unes velles cintes de vídeo, unes vacances que van marcar la seva infantesa i la seva vida. Uns 20 anys abans, quan era preadolescent, va viatjar a un resort de la costa turca amb el seu pare, un home divorciat i instal·lat en una tristor que ha envaït tots els racons del seu cos. A partir de pinzellades que són memòria trencadissa i el·líptica (i de vegades imaginada, així de capriciosos són els records), Aftersun fuig d’estructures convencionals per posar el focus en l’atmosfera i en els petits gestos, en suggerir més que explicar, en les reaccions més que en els fets (quin ús del fora camp). A la seva commovedora òpera prima, la britànica Charlotte Wells s’inspira en la seva pròpia experiència per barrejar remullades i llàgrimes, nits de karaoke i fugides a mitjanit, somriures i depressió profunda, un despertar a la vida i una vida que s’ha adormit, potser per sempre. Amb una devastadora escena on sona l’Under Pressure de Queen i David Bowie, i amb un final que connecta present i passat, Aftersun és d’aquelles pel·lícules que et trenquen per dins, però que fan estimar el cinema per sempre.
4. Argentina, 1985
Cineasta particularment inclinat a la reflexió política, amb films com El estudiante, Paulina o La Cordillera, Santiago Mitre ofereix la pel·lícula definitiva sobre la Transició a l’Argentina. Perquèf a una mirada al Juicio de las Juntas que va posar davant els jutges els nou militars que van liderar la sanguinària dictadura entre 1976 i 1983. Conscient de la necessitat de fer arribar a la major quantitat de públic possible el missatge contundent de com n’és, de necessària, la memòria històrica, Mitre aposta per deixar de banda el risc formal d’anteriors films seus i per utilitzar una narrativa spielbergiana amb un protagonista, el fiscal Julio Strassera, que s’apropa moltíssim als herois idealistes i humanistes de les pel·lícules de Frank Capra. Amb un descomunal Ricardo Darín (quan no ho està?) a la pell de l’home que va portar a judici Videla i els seus col·legues genocides plens de medalles, Argentina, 1985 apel·la a les emocions i participa sense vergonyes d’alguns estereotips del cinema judicial, afegint-hi detalls de drama de suspens i moments obertament humorístics. Però aquesta aproximació als fets fent un cinema que vol ser popular s’endevina necessària, perquè si parlem de memòria històrica cal arribar a tots els racons. Perquè cal no oblidar ni el dolor ni els morts a les fosses comunes, o al fons de l’oceà, i tampoc els noms dels assassins. Imprescindible.
5. Cinco lobitos
La maternitat inaugurada i la criança, sense idealitzar, sense romanticismes ni blanquejaments, lluny dels arquetips i les felicitats plenes impostades. La maternitat com a viatge d’anada i tornada, amb els canvis de rol a la família obligats pel pas del temps. La maternitat és el seu gran tema, però la pel·lícula també parla de conciliació i de dinàmiques de parella, de precarietat laboral i de les cures, de la malaltia i de la mort... És enorme el ventall de temes que toca la prodigiosa òpera prima d’Alauda Ruiz de Azúa. I ho fa des del naturalisme més proper i des d’un minimalisme sorprenent. Sembla que no passi res però passa tot. Passa la vida mateixa. Amb una interpretació miraculosa de Laia Costa, molt ben acompanyada de Susi Sánchez i Ramon Barea, Cinco lobitos és honesta i emocionant. Una meravella.
🎅 Les 24 millors pel·lícules de Nadal per a nens i nenes (i per als que encara es consideren nens i nenes)
6. Pinocho de Guillermo del Toro
La lamentable adaptació del conte de Carlo Collodi feta per Robert Zemeckis i estrenada fa uns mesos a Disney+ empal·lideix encara més si la comparem amb aquesta mirada lliure i, al mateix temps, extraordinàriament fidel, que Guillermo del Toro i Mark Gustafson (responsable també de l’animació de El fantástico Mr. Fox) signen per una altra plataforma, Netflix. Amb un bellíssima feina d’stop-motion, que multiplica la màgia i la sensació de delicadesa i fragilitat de les seves imatges, el Pinocho de Guillermo del Toro, una de les millors pel·lícules d'aquest 2022, posa el focus en què significa ser monstruós. Mentre un pare traumatitzat per la mort del seu fill, alcoholitzat i desesperat, construeix una titella de fusta que miraculosament cobra vida, assenyalat per tothom com una tara de la naturalesa, un altre monstre molt pitjor escalfa a la banda, a punt de sortir al terreny de joc. Perquè una de les novetats d’aquesta adaptació està en situar-la a la Itàlia dels anys 30, quan l’ombra del feixisme i la figura de Mussolini (ridiculitzat en un cameo) està a punt de canviar-ho tot. La personalitat. la cura, l'estètica de la proposta i la potència d’una història que coneixem bé però a la que podem mirar des de perspectives un pèl diferents, converteix aquesta en una de les indiscutibles pel·lis de l’any. Una joia.
7. Drive my car
Un relat curt de Haruki Murakami convertit en un llargmetratge de tres hores que passen com un sospir. Un director teatral i una guionista d’èxit viuen una relació de parella amb alts i baixos i traumes impossibles de curar. Després d’un mal cop del destí, l’home es troba sol lluny de casa, a punt de tirar endavant un muntatge de L’Oncle Vània de Chéjov a un festival d’Hiroshima, quan inicia una relació cada vegada més estreta amb la xofer que li han contractat. Poc a poc, sense aixecar la veu, Drive my car va embolcallant l’espectador en la seva tendra i subtil reflexió sobre la pèrdua i el dol, sobre la incomunicació, la memòria i el llegat. D’aquesta manera, el director i guionista japonès Ryûsuke Hamaguchi es confirma com una de les grans veus del cinema internacional.
8. X
Amb pel·lícules com La casa del diablo o Los huéspedes, Ti West s’ha convertit en una de les veus de referència del cinema de terror dels darrers temps. I amb l’esgarrifosa X es doctora: partint d’una premissa vista mil vegades, un grup de joves aïllats a una cabana enmig del no-res, el cineasta fa un desplegament de recursos narratius i estètics per fer un rendit homenatge al cinema dels anys 70, on es situa la trama. I es fixa més concretament en la feina de Tobe Hooper, amb dos clàssics al punt de mira: La matanza de Texas i Trampa mortal. Però el dispositiu plantejat per Ti West va més enllà, perquè la colla de víctimes potencials d’ensurts i amputacions és un equip de rodatge que ha arribat a la vella granja on passa tot amb la intenció de rodar una pel·lícula porno. Això permet que West jugui amb les infinites possibilitats que dona el cinema dins el cinema, i amb el creuament de dos gèneres, l’slasher i el porno, que multiplica els efectes d’una gola profunda, barrejant crits, ensurts i orgasmes, sordidesa i una insòlita sensibilitat cap a la seva protagonista, una magnífica Mia Goth (que fa una interpretació amb sorpresa que aquí no desvetllarem). Desitjant que arribi als cinemes la seva preqüela, presentada al darrer Sitges, Pearl.
9. Sin novedad en el frente
La novel·la homònima d’Erich Maria Remarque, ja portada al cinema en d’altres ocasions, troba la seva millor adaptació en aquesta producció alemanya per Netflix, poderosa i colpidora, que parla sense embuts dels horrors de la guerra. Nord d’Alemanya, primavera de 1917, tercer any de la Primera Guerra Mundial. No gaire conscients del què viuran, un grup de joves s’allista per combatre en primera línia. De seguida, només trepitjar el front occidental del nord de França, l’eufòria i els inconscients riures inicials es convertiran de seguida en fred, pluja, atacs de pànic, sang, suor i llàgrimes. Sense espai per l’èpica, Sin novedad en el frente mostra tota la cruesa i l’absurd de la guerra, en escenes bèl·liques tan espectaculars com terrorífiques. I posa el focus, també, en el contrast entre els generals que esperen a la rereguarda, omplint-se la boca amb paraules pomposes que apel·len a la pàtria i a l’honor mentre s’endrapen un tiberi. Els soldats, en canvi, es conformen amb pells de patata abans d’agafar el camí a l’escorxador. Cap novetat al front, morts i més morts, mentre els que organitzen la festa són a casa.
10. Voy a pasármelo bien
Tanquem el llistat de millors pel·lícules de 2022 amb una recomanació que és una festa (no només) per boomers. Una història d’amor en dos temps, el present i el de finals dels anys 80, els de l’infantesa de la parella protagonista: l’època de l’EGB, dels bollycaos i les mirindas, dels empollons que somiaven amb ser malotes, dels walkmans i de rebobinar les cintes de casset amb un bolígraf, de la llet de pantera i d'aquell innocent primer amor. El director David Serrano (el de Días de fútbol, i guionista d’El otro lado de la cama) recorda la primera aventura romàntica que va viure d’adolescent, i li fa un homenatge en forma de comèdia musical, inventant què hauria pogut passar en un suposat retrobament. Viatjant temporalment endavant i endarrere, Serrano es troba com peix a l’aigua quan explica les peripècies de la colla d’amics losers a l’institut (compte amb aquest monstre de la comèdia i robaescenes nat anomenat Rodrigo Gibaja), i quan fa servir les cançons dels Hombres G, memòria emocional de tota una generació, per deixar-se anar en números musicals tan innocents com encantadors. Voy a pasármelo bien encomana entusiasme i vitalitat, i és, possiblement, la pel·lícula més bon rotllera de l’any.