Amb fenòmens de públic sense precedents, amb reconeixements internacionals i amb desenes de nominacions als premis Gaudí i Goya, les pel·lícules catalanes de 2024 han superat les expectatives i han marcat un any extraordinari pel nostre cinema. Fem balanç i recollim en aquest article un top 10 amb els títols indispensables estrenats els darrers dotze mesos. Citades en rigorós ordre alfabètic, aquesta desena de llargmetratges demostren el talent i la diversitat de mirades dels i de les nostres cineastes.
🟠 17 sèries de 2024 que has de veure abans de començar el 2025
🟠 15 cançons que han marcat el 2024: la banda sonora de l'any
Les millors pel·lícules del cinema català d'aquest 2024
-
Casa en flames
Recordeu El discreto encanto de la burguesía? Doncs Casa en flames no s'hi assembla en res, però podria haver-se titulat igual que la pel·lícula de Luis Buñuel, perquè la sàtira escrita per Eduard Sola i dirigida per Dani de la Orden posa el focus de la seva mala llet en una família pija, amb casa a Cadaqués i amb molts draps bruts, secrets i mentidetes que en un revelador cap de setmana s'acabaran posant al damunt de la taula. Amb Emma Vilarasau demostrant la ceguesa de tants productors que no li han donat espai en cinema per mostrar un talent que coneixem de sobres en teatre i televisió, el film es recolza en un grup d'intèrprets en estat de gràcia (Maria Rodríguez Soto, Enric Auquer, Alberto San Juan, Clara Segura, Macarena García i José Pérez-Ocaña) per despullar les dinàmiques familiars com a font de conflicte permanent, en un dels fenòmens més bèsties de la història del cinema català i en català.
-
El 47
L'altre gran fenomen de públic del cinema català de 2024 ha connectat amb la gent, molt probablement, perquè apel·la a la dignitat i a la lluita de la classe obrera contra les institucions i la burocràcia que sempre mira cap a una altra banda quan es tracta de defensar els drets de les persones més humils. A partir de la història real de Manolo Vital, un conductor d'autobús a la Barcelona de la Transició, la pel·lícula de Marcel Barrena fa una crida a la revolució dels petits, però transcendentals, gestos que marquen la diferència: Vital, líder veïnal sense proposar-s'ho, va segrestar l'autobús que conduïa, el 47, i el va portar fins a Torre Baró. La seva decisió, profundament política, volia assenyalar la manca de recursos del barri on vivia, reclamant transport públic, però també aigua corrent i electricitat. Amb uns extraordinaris Eduard Fernández i Clara Segura com a protagonistes, El 47 reivindica també la solidaritat entre els pobles i el paper dels migrants en la construcció de la Barcelona que coneixem.
-
Los destellos
Després de les aplaudides i premiades Les nenes i La maternal, Pilar Palomero tracta ara de trobar la bellesa i la tendresa en quelcom tan dur com és el dol i la pèrdua. Los destellos explica la història d'una dona que, davant la insistència de la seva filla adolescent, estreny el vincle amb el seu ex marit, fent-li costat en un dia a dia marcat per la seva malaltia terminal. La saviesa davant de la càmera de Patricia López Arnaiz (20.000 especies de abejas) i Antonio de la Torre, i la lluminosa energia de la debutant Marina Guerola, brillen en aquest relat delicat i emocionant sobre les cures i l'acompanyament en la recta final de la vida. Un film que confirma Palomero com una de les cineastes més rellevants de l'actual cinema català i espanyol.
-
Los pequeños amores
La sensibilitat i delicadesa que ja va demostrar amb la seva òpera prima, Viaje al cuarto de una madre, es manté en aquesta segona proposta de la cineasta Celia Rico Clavellino. Un accident domèstic provoca que una dona i la seva filla hagin de passar juntes l'estiu en una casa de poble. Adriana Ozores i María Vázquez interpreten dos personatges que han de reaprendre a conviure, enmig de la crisi de la segona, que arriba als 40 anys prenent consciència de les decisions sense marxa enrere que han marcat una vida que no s'assembla gens a allò que havia somiat. Tornar a compartir sostre servirà per estrènyer el seu vincle, però, també, per reviure algunes de les dinàmiques mare-filla que es tenen en la infantesa i l'adolescència. Lluminós i tendre, aquest conte d'estiu es fixa en els detalls i els gestos per parlar, amb subtilesa, de les petites coses que marquen la vida.
-
Mamífera
Explicava la cineasta catalana Liliana Torres que amb Mamífera vol assenyalar per quina estranya raó les dones s'han de sentir jutjades o estigmatitzades quan decideixen ser mares o, sobretot, quan escullen no tenir fills. És aquesta, diguem-ne, impopular elecció la que marca a la protagonista de la pel·lícula: interpretada per una magnífica Maria Rodríguez Soto (guanyadora del premi a millor interpretació al South By Southwest d'Austin), la Lola arriba a la quarantena contenta amb la seva vida, amb la seva parella (Enric Auquer) i amb la seva feina. Però un accident la farà dubtar d'un dels seus principis aparentment més consolidats. La decisió de no ser mare vehicula aquest tercer llargmetratge de Liliana Torres, amb el qual torna a barrejar ficció i exposició personal, perquè, igual que ja va fer amb les anteriors Family Tour i ¿Qué hicimos mal?, la cineasta navega constantment (tot i que de formes diferents) entre la ficció i una realitat en primera persona.
-
Pepi Fandango
Quan només era un nen, Peter Perez va veure com un oficial nazi l'apuntava amb una pistola al cap, amenaçant amb matar “aquest puto jueu”. Es va salvar però va haver de fugir de Viena amb la seva família, i va acabar presoner al camp de concentració de Rivesaltes, al sud de França. És allà on el patiment dels interns més joves es traduïa en música: el cant flamenc i més concretament els fandangos servien com a forma de comunicació entre els centenars de nens espanyols interns, gitanos i fills de republicans, i els seus pares, presos a l'altra banda del mur. Molts anys després, ja jubilat, Peter va començar a visitar el municipi gadità de Paterna de Rivera, en una estranya recerca de les arrels d'aquella música que el va marcar de petit, i que li dolia tant com el consolava, amb la secreta esperança de trobar una clau per enfrontar-se al seu passat. La història d'en Peter, batejat pels seus amics andalusos com a Pepi Fandango, va fascinar a la cineasta croata establerta a Barcelona Lucila Stojević (La Chana), que va decidir dedicar-li aquest documental, quasi una road movie commovedora, emocionant, que reflexiona sobre la gestió d'experiències traumàtiques i que aborda una sorprenent relació entre l'Holocaust i la música flamenca.
-
Polvo serán
El musical sobre l'eutanàsia, quina premissa tan suïcida i mai millor dit, de Carlos Marques-Marcet és també una de les propostes més arriscades, provocadores i valentes dels darrers temps. El cineasta barceloní explica la decisió d'una parella de fer un viatge sense retorn a Suïssa. Ella malalta terminal i ell incapaç de continuar endavant sense l'amor de la seva vida, aquest matrimoni reclama el dret a marxar amb llibertat i sense pressions familiars. Amb Ángela Molina y Alfredo Castro (i l'enlluernadora debutant Mònica Almirall) com a còmplices, Marques-Marcet fa servir l'eutanàsia com a macguffin per retratar com ens enfrontem a una cosa tan indefinida com és deixar d'existir. El cineasta mira la mort de cara i als ulls, sense por, de forma desinhibida i desacomplexada, lluminosa, amb commovedora tristesa però també amb un enorme sentit de l'humor. I amb la música de Maria Arnal i coreografies a càrrec de La Veronal, donant forma, amb picades d'ull als clàssics de Busby Berkeley, a un musical que, destruint tota expectativa, es converteix en una de les claríssimes pel·lícules de l'any.
-
Salve Maria
Amb el seu retorn al cinema, onze anys després de Tots volem el millor per a ella, la barcelonina Mar Coll aposta amb fermesa per mirar de canviar els relats establerts. Més quan afecten a les dones i a la maternitat, i aquests relats no han estat escrits ni per dones ni per mares. Salve Maria és, efectivament, arriscadíssima i desconcertant des del seu punt de partida: la protagonista sent una immensa angoixa i una tremenda culpa per la inexplicable desafecció cap al seu nadó, i comença a fantasiejar amb la idea de l'infanticidi. La radicalitat i visceralitat de la proposta, adaptació de la novel·la de Katixa Agirre Las madres no, es tradueix en un dramàtic, però també juganer, viatge emocional que agafa aires de thriller psicològic, fins i tot de cinema de terror. Amb el sensacional descobriment de l'actriu Laura Weissmahr a la pell d'aquesta mare fràgil superada pels esdeveniments, Salve Maria és una polanskiana mirada a les pors i la culpa, i a la cara més fosca de la maternitat, aquella que no apareix als relats establerts.
-
Segundo premio
“Aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas”, adverteix el subtítol de Segundo premio. Potser no, però definitivament sí ho és sobre la llegenda que envolta a la que ha estat una de les bandes referencials de l'escena musical espanyola dels darrers trenta anys. Hi ha molta literatura al voltant dels orígens del grup, de les relacions entre els seus components i de com van compondre els seus grans èxits. Els mateixos músics han explicat versions diverses, potser complementàries, sobre el seu passat. I Segundo premio s'apunta a jugar i a fabular, sent fidel als fets contrastats i imaginant-ne d'altres, per construir una extraordinària mirada als capricis i la poètica de la memòria, a la duresa i les conseqüències dels processos creatius, i als vincles personals que es donen en aquests entorns. Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez signen una sensacional, i sensorial, pel·lícula que sembla seguir els consells de John Ford a L'home que va matar Liberty Valance: aquell Print the Legend que aconsella saltar-se alguns fets contrastats per retratar allò que es transmet de forma oral i que és, en realitat, el que dona grandesa a les històries. I la que explica Segundo premio és gran, molt gran.
-
Un sol radiant
Quan l'any 2023 va passar pel D'A Film Festival de Barcelona, aquesta pel·lícula, nascuda com a treball col·lectiu de cinc talents sorgits de la Pompeu Fabra, es va endur el premi Talents reconeixent, en paraules del jurat, “un imaginatiu relat de coming-of-age, senzill i poètic, que expressa la crisi de futur de la joventut contemporània". Les directores Mònica Cambra i Ariadna Fortuny (i les seves companyes Clàudia Garcia de Dios, Lucía Herrera i Mònica Tort, caps de departament però totes elles formant part de la presa de decisions) proposen un punt de partida apocalíptic: la immediata caiguda d'un meteorit des de la mirada d'una nena d'onze anys que espera el moment acompanyada de la seva germana gran, la mare i l'avi en una masia aïllada enmig del bosc. La fi del món com a metàfora de la manca de futur de dues joves que tot just comencen a descobrir la vida. Una petita pel·lícula a descobrir.