L'artista mallorquí Miquel Barceló acaba de publicar De la meva vida (Galaxia Gutenberg, 2024), un llibre de memòries on exposa reflexions com que considera que "la pintura és com Dràcula, sempre es parla de la seva mort, però sempre ressuscita". En una trobada amb la premsa a la capital catalana, Barceló ha recordat quan era jove, "i sentia dir que la pintura ha mort, pensava, quina putada!, ara que començo jo". Títol del tot descriptiu que no convida a la confusió, a De la meva vida, Barceló parla per primera vegada de... la seva vida. Ho fa a través dels seus carnets, la seva pintura, els seus dibuixos i una llarga sèrie de textos sobre la seva infància, els seus pares, la seva Mallorca natal, la seva relació amb el mar o amb els animals. "Pintar, nedar, llegir. Faig això des que tinc memòria. Però també escric. De vegades. El menys possible, però sempre massa, com per desgràcia, ara, aquí", confessa en l'inici del llibre l'artista. Curiosament, el llibre el va escriure en francès, un idioma de què explica que "llegeixo bé i escric malament, el meu llatí particular".
Un mal escriptor, un bon lector
Barceló va néixer el 1957 a Felanitx, "just abans de l'explotació turística de l'illa". Llavors el seu poble era semblant al del 1857 i no gaire diferent del de 1757. Data el 1982, l'any que ho va canviar tot: "Ja res era igual, en vint anys va canviar més que en dos segles". Amb tot, celebra haver pogut viure els últims anys de la vida agrícola, "abans del desastre, primer del turisme, i després de l'euro, que va implicar la destrucció gairebé absoluta de la cultura tradicional" i també del Mediterrani. Potser per això, la seva pintura està lligada a la infància i a Mali, perquè amb els dogons, va sentir que es retrobava amb el món de la seva infància: "El que no vaig absorbir a deu anys, ho vaig aprendre amb ells. Va ser la meva mili, el meu refugi, el meu batxillerat".
Miquel Barceló celebra haver pogut viure els últims anys de la vida agrícola, "abans del desastre, primer del turisme, i després de l'euro, que va implicar la destrucció gairebé absoluta de la cultura tradicional"
Barceló es descriu com un mal escriptor que si tingués aspiracions d'escriure, "ho faria en català". L'artista mallorquí, en canvi, es descobreix com un bon lector, tot i que "poc del que llegeixo m'agrada". I aquí esmenta Verlaine, Proust, Montaigne, Savitzkaya, Stendhal i Modiano. Evocant les paraules de Rodrigo Rey Rosa, que deia que "al Purgatori obliguen a llegir les novel·les tardanes de Vargas Llosa; a l'Infern, les de Coelho, i al Paradís tenen a Borges, però no és de lectura obligatòria", Barceló comenta que ell voldria que estiguessin "Sciascia, Stendhal i Proust, a les tres plantes".
El moment de mirar enrere
De la meva vida va néixer fa un parell d'anys quan l'artista va sentir que era el moment de mirar enrere, però mai va pensar a fer un dietari; i malgrat haver conegut a moltes persones famoses, va rebutjar qualsevol concessió a la vanitat: "Tinc fotografies amb gent important com Warhol o Basquiat, però no les hem inclòs perquè no tenen interès". Sí que ha conreat cert fetitxisme, com quan va anar per primera vegada a París i va visitar tots els llocs pels quals havia passat i creat Picasso. També va visitar els tallers de Pollock o De Kooning, pensant que "sempre hi ha alguna cosa màgica als espais de creació dels artistes". Una màgia que també va trobar al taller parisenc de Bramsen, on sempre fa les seves litografies, "amb l'esperança d'algun dia topar-me amb la mateixa pedra que Cézanne, que també van utilitzar Bonnard, Jorn, Saura i Topor".
Tinc fotografies amb gent important com Warhol o Basquiat, però no les hem inclòs perquè no tenen interès
Al llarg de les pàgines del llibre sorgeixen sentiments i impressions sobre assumptes d'allò més variats. Així, a De la meva vida, Barceló reflexiona sobre l'ensaïmada i la sobrassada o ens descobreix a la seva mare de 96 anys. Va ser ella, brodadora de professió, que el va iniciar en la pintura. També ens descobreix el viatge a Portugal que va fer l'any 1984 amb Javier Mariscal, o la mala relació amb el seu pare, encara que reconeix que li va ensenyar el nom dels arbres, els ocells i els peixos. Ara planta arbres com ell. També pinta, neda, llegeix... I, tot i que en francès, escriu llibres.