Miquel Coll i Alentorn, nascut a Barcelona el 12 de maig de 1904 i traspassat al cap i casal el 15 de desembre de 1990, fou un home del segle XX. La seva història de vida, a banda de connectar amb la història de l'Escola d'Enginyers de Terrassa, ens facilita elements substantius per a la comprensió del que fou la passada centúria. En temps de la República, Miquel Coll i Alentorn, tot i no ser un dels fundadors del partit Unió Democràtica de Catalunya (UDC), figurà al costat de Manuel Carrasco i Formiguera al front del que no deixava de ser una petita organització. Una formació que s'integrava en un corrent que tant determinant havia de ser en el conjunt d'Europa abans i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial per bé que a Catalunya jugués un paper de segon ordre. Un segment de la política democràtica que tal vegada no sintonitzava de ple amb el sentit últim de la República advinguda aquella primavera, però que es mostrava disposada a la cooperació per un marcat sentit democràtic, institucional i nacional.

Figura 1 ADuarte
Exlibris creat el 1987 per la dissenyadora Teresa Costa-Gramunt, número 155 del conjunt de la seva obra // Font: Arxiu de Teresa Costa-Gramunt

Si intentem fer una breu glossa de l'ideari i la filosofia política de Coll i Alentorn ens trobem amb tres eixos principals. En primer lloc, es mostra com un polític d'una radicalitat nacional incontestable que es reclama hereva, en darrera instància, del mestratge d'Enric Prat de la Riba. La clau, per a Coll, era fixar el subjecte de sobirania. Ser sobirans no era altra cosa que complir amb els designis de la Providència. La sobirania corresponia, per mandat diví, a la nació catalana i qualsevol modalitat d'articulació superior, o més ampla, hauria d'assumir aquest ciment de consistència geològica. En els anys republicans, tot i acceptar el marc estatutari, es plantejava un horitzó confederal ibèric lliurement pactat "sobre les bases d'independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual". Més endavant procedia a concretar el marc nacional que creia necessari, i factible en la mesura que l'assumissin els "naturals d'aquestes regions": les terres de parla catalana, els Països Catalans. El segon dels trets que sobresurten en el corpus d'idees que sosté Coll és la importància atorgada a la qüestió social, en tant coneixedor directe, des de la condició d'element tècnic i directiu en el món laboral. Finalment, si hem d'assenyalar un darrer element definidor del corpus de doctrina de Coll, cal assenyalar el de la decidida confrontació amb la política laïcista dels governs del primer bienni republicà.

Ja en temps de la Dictadura franquista Coll i Alentorn fou una de les figures que va promoure, sempre dins de les possibilitats que oferien les circumstàncies, la revitalització dels reduïts nuclis d'activistes del partit a l'interior, que el representà en els organismes de col·laboració opositora i que, durant la Transició i primeres dècades de l'actual democràcia, se situà en primera fila d'UDC i, en nom d'aquesta i a recer de la cooperació amb Convergència Democràtica de Catalunya i la consolidació dins CiU, ocupà llocs de la més alta responsabilitat institucional en la vida autonòmica.

Miquel Coll fou un polític d'una radicalitat nacional incontestable que es reclama hereva del mestratge d'Enric Prat de la Riba

Enginyer i humanista, i de nou afamat historiador, Coll i Alentorn passà a ser una figura pública en un país en què proliferaven, cada cop més, els exercicis de resistència a un règim que, en uns primers moments, havia estat ben acollit per prohoms que ara tenien que fer del mecenatge a empreses culturals d'envergadura per tal d'evitar els efectes devastadors que la Dictadura podia tenir sobre el redreçament cultural que sostenia, al mateix temps, les seves hegemonies polítiques. Ell sempre se'n situà en oposició a aquestes. Coll excel·lí en els exercicis de represa de l'activitat investigadora medievalística i de la tasca institucional, en l'àmbit de la cultura, en els temps inaugurals i més foscos del franquisme. Una feina que es prolongà fins els primers moments de la Transició. Fou investigador d'arxiu i erudit, partícip d'alguns dels debats de major alçada en relació a la condició de les grans Cròniques medievals.

Doncs bé, si emmarquen el nostre personatge entre aquestes dues coordenades -acció política i historiografia- podria semblar el menys enginyer dels protagonistes d'aquesta sèrie. No obstant, Coll i Alentorn no s'entén sense fer notar la condició emprenedora, metòdica i sostinguda sobre la col·laboració en els esforços que reforçà en el pas per l'Escola d'Enginyeria de Terrassa durant els anys vint del segle passat. Al darrera de l'home polític i l'historiador, va haver-hi un professional apassionat que ocupà les hores i els dies, al llarg dels anys, en la indústria tèxtil -a les colònies industrials de les valls fluvials o a les fàbriques de Barcelona i la costa del Maresme-, un enginyer que passà amb èxit complexes experiències laborals i tingué un paper clau en l'associacionisme dels enginyers industrials i, en concret, dels tèxtils.

Figura 2 ADuarte
Cartell d’Unió Democràtica de Catalunya // Font: La Vanguardia (26/04/1977)

Coll i Alentorn passà per diversos tallers i fàbriques radicats a Hostafrancs per acabar entrant, gràcies a l'home que l'havia tutelat en tot aquest procés, Jaume Casals, representant de la casa anglesa Hetherington, de maquinària de filatura de cotó, qui el recomanà a la casa Josep Sanglas i Germà S.A. La condició d'enginyer va manifestar-se tan en l'exercici directe de la professió com en les iniciatives associatives de la mateixa. En aquest àmbit, trobem Coll, des del 1926 formant part del nucli d'industrials tèxtils que, tot i reivindicant-se enfront dels enginyers industrials, impulsaren una associació de defensa d'interessos. Els treballs van quallar amb la constitució de l'Associació d'Enginyers d'Indústries Tèxtils de Catalunya. Som als primers dies de 1927. Coll i Alentorn passà a ser, com a membre de la junta directiva, el bibliotecari de l'entitat que presidia Joan Gili i Torres. La competència amb l'associacionisme dels enginyers era, per moments, ferotge. No endebades aquests portaven tres quarts de segle, pel cap baix, procedint a dignificar, singularitzar i articular el seu àmbit professional i l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona comptava amb una especialitat tèxtil pròpia.

Coll i Alentorn abandonà les obligacions directives aviat, a l'alçada de 1928, però va mantenir el compromís amb l'Associació i en les dècades de 1950 i 1960 el trobarem participant en diverses activitats i encontres. En aquells moments l'Escola de Terrassa diversificava els seus ensenyaments i assumia un cert monopoli en la formació d'enginyers tèxtils. El 1965, finalment, Coll i Alentorn s'incorporava, com els restants membres de l'associació que ell havia contribuït a forjar, a l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya al mateix temps que l'Escola passava a obrar com a Escola Superior d'Enginyers. Coll va creure sempre en la centralitat atorgada a uns estudis d'enginyeria que els relligaven amb una indústria que s'havia constituït en el fil conductor de la prosperitat material de la Catalunya-ciutat. Un vincle que es mantingué, tant en un cas com en un altre, sobre la doble condició d'enginyer en exercici en seu fabril i de peça clau en les pràctiques de docència científica-tecnològica i de presència activa en les estructures associatives i reguladores de l'activitat de fabricants i enginyers. Més enllà, com a teló de fons se situa la dimensió humanística i social posada al servei d'un projecte de nacionalització de present i de futur tot atenent al passat com a ciment, la condició democràtica que en constitueix l'arrel última (sigui laica o catòlica) de la participació en l'esfera pública, com ho és, cap al final dels seus dies com a l'inici del recorregut biogràfic, la del mateix Coll i Alentorn.

IMAGEN CIERRE DE TODOS LOS CAPÍUTULOS terrassa cesta