Miquel Missé i Noemi Parra són experts en gènere i sexualitat. Per separat, han escrit molts llibres, però aquesta vegada s'han aliat per escriure Adolescents en transició. Pensar l'experiència del gènere en temps d'incertesa (Bellaterra, 2023). Aquesta aliança rebel que va veure la llum a finals d'any és un far per a les persones que volen entendre com estan afectant les normes de gènere als joves i com la qüestió trans de vegades s'entén de manera errònia, fruit d'estereotips, protocols rígids i poc diàleg. Parlar amb ells d'aquest assaig rigorós apunta a un altre llibre, a un projecte de futur. Perquè avui més que mai urgeix abordar els malestars dels adolescents i acompanyar-los, continuar fent-nos preguntes. Som-hi.
Per què heu escollit aquest moment per reflexionar sobre les transicions de gènere?
Noemi Parra (NP): Hi ha una qüestió que és evident, i és que està havent un augment de transicions i que alguna cosa ha canviat en relació a allò que les mobilitza. És a dir, que els enfocaments tradicionals en la manera d'interpretar les transicions de gènere no estan sent molt adequats, sembla que no acaben de donar respostes a la realitat que ens estem trobant, i això dificulta els processos d'acompanyament i plantegen nous desafiaments.
Hi ha un moment en què se satura aquest tema a nivell institucional, però també a nosaltres com a professionals. Hi ha una cosa que falta a les peces del puzle del discurs públic, que no acaba d'atendre amb complexitat el que està passant. I aquí apareix un altre element per nosaltres, és que va més enllà de la qüestió trans. Aquest llibre l'escrivim per començar a entendre què està passant amb els malestars de gènere en l'adolescència.
Què voleu dir quan apunteu que el gènere està funcionant com una caixa de ressonància dels malestars de l'adolescència? Al llibre parleu que els adolescents durant aquests últims anys responen a altres categories no binàries i potser les polítiques públiques no estan sabent acompanyar aquestes identitats. Les normes de gènere estan en disputa i això dificulta com s'identifiquen els adolescents?
Miquel Missé (MM): Som hereus d'una tradició que pensa les normes de gènere d'una forma molt concreta. Penso en Gerard Coll Planas, sociòleg, o Cristina Gairazabal, psicòloga feminista, que reflexionen sobre com les normes de gènere són tant coses que ordenen la vida de forma normativa com que la configuren. És a dir, entendre que les normes de gènere són una cosa dolenta o nociva és simple perquè alhora que limiten la nostra llibertat, també generen moltes desigualtats i orienten de vegades els nostres projectes de vida, i alhora ens configuren totalment com a subjectes.
La forma en què ens aproximem al gènere és comprenent que, com a norma social, d'una banda ens encotilla i ens oprimeix, però alhora ens configura i ens dona sentit. Especialment en els últims anys aquesta norma ha estat molt sacsejada per la popularització de les crítiques feministes, que eren urgents i necessàries. Però quan mirem quin impacte tenen aquestes transformacions en els subjectes, ens adonem que alhora que aquests sotracs són positius per la flexibilització en l'imaginari del gènere i disputen l'hegemonia masculina, són una cosa que desorienta moltes persones, i aquesta desorientació genera efectes i símptomes.
Què vols dir amb que genera símptomes?
MM: Aquest qüestionament tan fort de les normes de gènere, que s'ha donat en els últims anys, és una cosa que genera molta llibertat per a molta gent perquè no trobava el seu lloc, però alhora podria ser que estigués generant "orfandat", com diu Montserrat Puig. Hi ha unes normes de gènere que orientaven la teva vida, els homes feien una sèrie de coses i les dones en feien d'altres, i si de sobte diem que això estava i està malament, hi ha molta gent que es perd. La nostra proposta adverteix que les normes de gènere que volem transformar són uns engranatges i mecanismes molt delicats. Per això hem d'entendre tot aquest malestar que hi ha i posar-lo en relació amb la transformació de les normes.
Sembla que el gènere s'ha anat tensant com un lloc fonamental en la configuració de la vida de la gent
NP: El que sembla que s'obre en l'actualitat és una esquerda entorn del gènere, per això diem que és una qüestió d'època o que és la caixa de ressonància, sembla que el gènere s'ha anat tensant com un lloc fonamental en la configuració de la vida de la gent. I amb aquesta tensió poden passar dues coses: que es pluralitzin les experiències vinculades amb el gènere —és a dir, que hi hagi una diversificació més gran de maneres d'identificar-se, més enllà de ser home o dona d'una perspectiva clàssica normativa—, o que es reafirmin posicions identitàries. Això està passant en el cas de les masculinitats, hi ha una certa por de perdre el control i que s'acabin els privilegis.
Heu parlat que en l'adolescència la identitat és important. I l'orientació sexual? No sé si els adolescents se senten més còmodes a través del gènere o a través de l'orientació sexual.
MM: Ens hem adonat de què per poder mirar realment bé, hauríem de fer un pas enrere i no només mirar la qüestió trans. Fa la sensació de què, en aquest moment històric, les ruptures amb les normes de gènere i sexuals s'expliquen més a través de la identitat de gènere que a través de l'orientació sexual.
Abans no era així?
MM: No, perquè abans un noi que tenia interès per la feminitat s'explicava a si mateix a través de la categoria d'homosexual i ara sembla que això està desplaçant-se, però alhora és només una hipòtesi d'una cosa que ens sembla que podria estar passant, però que més que confirmar, el que volem dir és que convidem a més gent a fer-se aquesta pregunta i a continuar investigant.
NP: També hi ha una altra cosa que ha anat operant i que és molt interessant per pensar les qüestions d'identitat de gènere i d'orientació sexual de gènere, no com a qüestions essencials, sinó com a qüestions que es mouen al llarg del temps i que depenen també dels contextos en els quals es produeixen. És un dels eixos del llibre. Hi ha un desplaçament d'una posició identitària cap a una posició més d'experiència i fluïdesa. Ara mateix, el fet de tenir una experiència homo eròtica no et fa homosexual. Mirem el trans com un fenomen contextual que passa en un temps i que, per poder llegir-ho, necessitem saber què és el que passa amb el gènere en un context determinat.
S'està deixant de banda l'educació sexual?
NP: A l'estat espanyol mai no ens hem pres seriosament l'educació sexual, tenim un dèficit brutal, i el que sí s'ha anat fent és atendre qüestions urgents. Per exemple, hi va haver un auge de l'atenció a les ITS i embarassos no planificats, o el tema de la coeducació o la diversitat sexual. Estem parcialitzant els temes en relació amb l'educació sexual quan s'haurien de treballar de forma integral al llarg de l'etapa educativa. L'educació sexual ha de permetre tenir eines per configurar un cap crític que ens permeti moure'ns en la sexualitat. Crec que necessitem una educació sexual que tingui una perspectiva feminista i interseccional i que permeti a la gent desenvolupar aptituds crítiques sobre les normes socials. La sexualitat també és una caixa de ressonància dels malestars socials.
S'està fent un bon acompanyament de les transicions en els centres educatius?
MM: En aquest estudi ens centrem en la ciutat de Barcelona. Jo crec que durant molt temps la posició normativa respecte al gènere ha estat una posició rígida que espera unes exposicions en general que reprodueixin el model heterosexual i que reprodueixin la dominació del masculí sobre el femení, i crec que aquest marc igual que s'ha mogut en la societat espanyola també s'ha mogut en l'àmbit de l'educació. Avui dia, diria que en molts instituts el sentit comú del claustre és afavorir una mirada crítica amb el sexisme, un context favorable a la diversitat sexual i diria que l'àmbit educatiu és un dels contextos on més s'ha integrat una mirada diversa i no normativa. Hi ha molts centres que ho estan intentant fer bé i hi ha una posició que és comprensiva de totes aquestes desigualtats i discriminacions, això és una qüestió. Encara que hi ha una bona voluntat, falten eines per a una mirada més complexa i actuar a llarg termini perquè hi ha una falta de recursos evident. El que intueixo és que el mateix professorat se n'adona que l'acompanyament és molt complex, sento que de vegades apliquen el protocol, canvien el nom, però van acumulant moltes preguntes que no formularan perquè estem en un context molt complicat per formular dubtes.
Diria que l'àmbit educatiu és un dels contextos on més s'ha integrat una mirada diversa i no normativa
Per què estem en un context complicat?
MM: En la recepció del nostre estudi moltíssims professionals de l'educació ens van donar les gràcies perquè entenien que l'acompanyament a joves trans era més complex i alhora era un reflex d'un malestar més transversal. Per què hi ha gent que té tal nivell de malestar amb aquestes categories de gènere? Hi ha alumnes que no fan transicions de gènere i que també pateixen. Hi ha moltíssim malestar respecte al gènere i ens fixem només en el de les transicions. Hem de dotar-nos de molts més recursos per acompanyar aquests professionals que acompanyen, perquè s'estan fent preguntes que requereixen respostes més complexes que un protocol.
NP: No podem reduir temes complexos a titulars com "l'ús de viagra augmenta per part dels joves", ens hem de preguntar què ens està indicant això. Els Trastorns de Conducta Alimentaria, per exemple, també s'observen com una patologia mental sense relació amb el gènere, i no ens n'adonem dels patrons estètics que estan travessant-los. No tot es pot reduir a una qüestió de canviar-te d'uniforme si ets nen o nena, hauríem de reflexionar sobre per què hi ha uniformes segregats per gènere al segle XXI.
Cristina Gairazabal diu al llibre que "les noies heterosexuals han entrat en una crisi en els últims anys (per sort)". Es fuig de ser una noia perquè la identitat que ens han imposat és incòmoda?
NP: I menys mal que fugim d'això... El feminisme ha remogut moltes consciències i el problemàtic seria que els avenços ens bloquegin o ens facin por. Em preocupen alguns dels discursos que han anat arrelant, perquè al mateix temps que s'assenyalen discriminacions i desigualtats, no veig rebel·lia. Per mi, la pregunta és com el feminisme pot donar-nos més eines perquè canviï la subjectivitat dels joves.
En els joves no ha filtrat un discurs mainstream socialment acceptat sobre el feminisme o la igualtat, però no s'ha fet efectiu perquè no tenen com incorporar-lo.
NP: La incorporació dels discursos feministes de vegades s'implementen de manera molt moralista. Hem de ser conscients que les normes que ens oprimeixen també ordenen la nostra subjectivitat. Si només penses que tot és una qüestió d'opressió, no saps com t'està afectant subjectivament.
El gènere no és treure's i posar-se una camisa...
MM: Si bé l'eslògan de "el personal és polític" és molt revelador i aporta molt, crec que ara estem en un moment en què hi ha una certa confusió entre l'estructura i el subjecte. Perquè una cosa és l'heterosexisme i una altra és la pràctica de l'heterosexualitat. Nosaltres diem que l'heterosexisme és un problema perquè modela una manera de relacionar-se sexualment i afectivament com a norma, i és problemàtic. Però moltes vegades s'està criticant l'heterosexualitat com a pràctica, i això és molt poc transformador. Hi ha molta culpa en persones per tenir pràctiques heterosexuals i reproduir relacions normatives, de vegades quan se'ls fa una enquesta contesten que són bisexuals... dir que ets heterosexual avui és una categoria problemàtica perquè s'ha confós l'heterosexualitat amb l'heterosexisme.
Tot se centra en el tema trans i estem veient que hi ha molt més malestar en les expressions de gènere.
MM: I específicament molt malestar cap a l'heterosexualitat perquè es planteja com una ombra de sospita, una posició poc feminista i conservadora. Algunes persones pensen que poc avançada i massa tradicional, i jo crec que per a la gent que s'identifica com a heterosexual, més enllà de generar-los culpa o por, és poc transformador.
I què està passant amb la masculinitat?
MM: La masculinitat està sent assenyalada per certs discursos d'alguns feminismes com a una cosa negativa. A molts xavals se'ls està demanant que es desconstrueixin i que baixin dels seus privilegis a segon de la ESO. Quan tens 12 o 13 anys, has rebut una sèrie de missatges i d'estímuls perquè desenvolupis la teva personalitat, i no és tan fàcil; cal convidar-los que ho pensin críticament, però no invalidar la seva personalitat. No és una qüestió individual, és estructural. No entenc que ens sorprengui que els adolescents reprodueixin actituds "masculinitzades" perquè són socialitzats en una pauta de gènere molt normativa. No se'ls han de demanar comptes perquè ells han obeït bastant bé... Ells estan apropant-se a una posició adulta i per començar una conversa més honesta podríem dir: "Hem promogut uns models de gènere que no ens fan gaire lliures".
Dir que ets heterosexual avui és una categoria problemàtica perquè s'ha confós l'heterosexualitat amb l'heterosexisme
També ells pateixen quan s'apunta a la reproducció del patriarcat.
MM: Quan un xaval ha estat socialitzat en la nostra cultura sota un cànon masculí tradicional, segurament haurà après a gestionar les seves emocions de vulnerabilitat d'una forma específica. En la nostra societat per als nois gestionar la vulnerabilitat es fa mitjançant la ràbia i l'odi.
Per exemple?
MM: Si a en Manuel se li ha mort la mare i vull generar una connexió amb ell, de res no serveix que li digui "Manuel, s'ha mort la teva mare, no tinguis aquesta masculinitat tan tancada, plora". Perquè en Manuel ja se n'ha adonat que té una dificultat per plorar i aquest aprenentatge no el pot activar en cinc minuts. Un es pot adonar d'una cosa que ha après i pot canviar-la? Interpel·lar algú assenyalant la seva falta no fa cap connexió, sinó que genera culpa. En Manuel sentirà que estic assenyalant la seva incapacitat per plorar. En canvi podríem apropar-nos d'una manera comprensiva. Estem assenyalant la falta de qui reprodueix les masculinitats, però no ens fem càrrec d'ajudar-los a canviar-lo.
NP: Igual en Manuel ha fet un esforç grandíssim per adaptar-se a aquesta masculinitat i l'han assenyalat perquè no juga a futbol, perquè està amb les nenes. De vegades els xavals necessiten persones que entenguin el seu món i el que els està travessant i no que els posin tots al mateix sac. Parlar de gènere i de patriarcat danya totes les persones, no només a les dones. El problema de tot al final és essencialitzar el gènere el que implica despullar-lo de la seva dimensió estructural. El problema resideix en les persones que són estereotipades d'alguna manera, però en realitat tot és moltíssim més complex. Vivim fent un diàleg constant amb l'estructura i així ens anem fent subjectes.