Del Masnou a La Pobla de Segur hi ha ben bé dues hores i mitja de carretera, però des de fa setmanes és possible anar del Maresme al Pallars Jussà en menys d'un minut i, a més, passant també per Sitges. El mèrit d'això és de Miquel Villà (Barcelona, 1901 - El Masnou, 1988) , que si fos viu no voldria saber que un article sobre la seva pintura comença amb aquest to digne d'un anunci d'Halcón Viajes, parlant de temps, cronòmetres i velocitat. Encara li agradaria menys saber, però, que les altres dues ciutats més dibuixades al llarg de la seva vida han acabat sent famoses precisament pel turisme i l'automoció: Altea, per una banda, i Eivissa, per una altra. Qui sap si aquest pintor traspassat fa trenta-dos anys conduiria avui un SEAT Altea o un SEAT Ibiza, però el que es pot descobrir visitant La pintura sense atzar al Museu Maricel de Sitges és que els seus quadres no són precisament fruit de cap creació amb la cinquena marxa posada, ja que si alguna cosa defineix l'obra de Villà és l'apologia permanent de tot el contrari: de la lentitud, de la calma i de la paciència per crear a poc a poc i bona lletra. A poc a poc i bon traç, més ben dit.
L'exposició La pintura sense atzar es pot visitar fins el 26 de setembre a Sitges. (@quadern_tactil)
París no era una festa: era una feinada
Per desgràcia, al 99% de la població no li sona de res el nom de Miquel Villà. Podria ser el veí del 4rt 2a, un traumatòleg de guàrdia a les urgències d'un hospital o la jove promesa del Barça que despunta amb l'Infantil A en un torneig de Setmana Santa. Diuen que, a les facultats de periodisme, els professors sempre asseguren que si un personatge és prou notable dins el seu context, es pot escriure el seu nom només amb el cognom. Messi, Rodoreda o Casas són qui són sense necessitar escriure cada vegada Leo, Mercè o Ramon, però amb Villà és evident que això no passa. De fet, el problema és que fins i tot escrivint Miquel Villà, la seva notorietat no es correspon encara a la qualitat desbordant de la seva obra, una de les més personals, inclassificables i importants de la pintura catalana del segle XX.
Dos autoretrats de Villà quan era jove, fumant la seva inseparable pipa.
Després de néixer al Maresme i viure uns anys a Colòmbia, on el seu pare tenia un negoci comercial en el món del vi, Villà va arribar a París a vint anys amb la voluntat d'aprendre i pintar, però sense cap necessitat d'engrandir el seu ego. D'històries de pintors catalans vivint la bohèmia a París n'hi ha per donar i per vendre, però malgrat que ara els seus quadres s'exposin ben a la vora dels de Rusiñol, Casas o Utrillo, la vida parisenca de Villà no va assemblar-se a la dels modernistes catalans que l'havien precedit a la capital francesa trenta anys abans. "De tots els pintors que érem a París, potser els únics que pintàvem realment érem en Togores i jo; els altres es passaven el dia al cafè, ocupats a trobar els diners que calien per seguir fent el mateix. Jo vivia amb cinc-cents francs al mes i, com que era ordenat, me'n vaig sortir", li confessava Villà a Gabriel Ferrater en una conversa que el poeta va transcriure a Sobre pintura.
Un detall de Cases eivissenques en el qual es pot apreciar la textura gairebé de palla del terra.
Quan un marxant li va oferir un contracte fix a canvi de quatre teles al mes, Villà va rebutjar-lo, ja que veia impossible acabar-ne més de dues. Aquesta lentitud pulcríssima a l'hora de crear, però, no tenia res a veure amb la ganduleria ni la mala vida als bars, sinó justament al contrari: a una obsessió malaltissa per treballar incansablement, tan incansablement que en la mateixa conversa el pintor confessa a Ferrater que es passa tot el dia al taller i, malgrat això, encara no té prou temps per pintar. L'única distracció de Villà era un exercici on la lentitud i la paciència també són un dogma: els escacs. Malgrat que la seva concepció de l'art s'assemblés a la dels dadaistes igual que un ou s'assembla a una castanya, un dels millors amics de Villà a París va ser Duchamp –de qui no cal escriure el nom de Marcel-, amb qui mai no parlaven d'art, però amb qui va passar-se hores i hores davant un taulell d'escacs, segurament l'únic objecte monocromàtic que Villà apreciava del món.
L'artista pintant a la plaça d'Ocata l'any 1960. (Arxiu Antoni Urrutia)
Entre Sunyer i Tàpies
Els quadres de Miquel Villà són segons la Viquipèdia dignes del fauvisme, però és difícil encasellar-los en dins un sol paraigües. No són abstractes, però en la gran majoria d'ells no hi existeix res figuratiu. Tampoc són cubistes, però en gairebé cap d'ells la realitat es mostra de forma ovalada. Parlant de la realitat, segurament tampoc es tracti d'una pintura realista en un sentit ortodox de la paraula, però sens dubte tots els seus paisatges, interiors o natures mortes fan referència a una mirada cent per cent versemblant del que és real, ara bé, traspassant a la tela el caos i el desordre d'allò que veuen els ulls. Possiblement aquest seria el resum més adient per descriure tot el que es pot descobrir a l'exposició retrospectiva del Museu Maricel: la pintura de Villà entesa com una codificació de la realitat més pura, traduint a partir d'una estructura de colors i textures totes aquelles sensacions que qualsevol ésser humà, també tu, pot sentir davant un paisatge concret. En el seu cas, són quatre els paisatges més recurrents: el del seu Masnou natal, el d'Eivissa, el d'Altea i el de La Pobla de Segur, refugi interior del pintor des del qual expressar amb un pinzell tota la força tel·lúrica de l'exterior.
El Masnou, pintat durant deu anys entre 1951 i 1961 per Villà.
Entre les dues sales de l'exposició, al costat de l'escultura d'El Greco, hi ha un breu parèntesi de Miquel Villà per escapar-se a Grècia. O a l'Olimp, directament. Rere tres escultures, uns grans finestrals permeten abraçar-se al mar. Tot l'interior de la sala s'omple del blau marí, i fins i tot l'espetec de les onades sembla haver d'esquitxar-nos la pell, d'un moment a l'altre. Després, sortint de la sala grega i tornant a La pintura sense atzar, s'entén perfectament el nom de l'exposició i de la lentitud creativa de la qual tan orgullós estava Villà, ja que potser dibuixar la realitat és una cosa ràpida i mecànica, però transmetre les emocions d'observar-la o de sentir-la reclama el seu temps. Com es pinta la sensació d'una onada trencant a l'escullera? Com es dibuixa la immensitat del blau del mar? Com es trasllada a una tela l'olor de salnitre? Doncs possiblement no deixant res a l'atzar, cuidant cada detall del quatre fins a l'extenuació i donant tota la força al color, però també a la textura i al volum, recreant amb relleu damunt la tela allò que el cos sent vers el món.
L'interior del Museu Maricel de Sitges, amb l'espectacular sala que precipita al mar. (@quadern_tactil)
Haver de reivindicar la figura de Miquel Villà és decebedor, per això tanmateix necessari. Ningú posa en dubte que Sunyer és el pintor català més reconegut després dels modernistes, com tampoc ningú oblida que Tàpies ho és després dels surrealistes. Tots dos beuen de la tradició que els precedeix per transformar-la, cadascú a la seva manera, per això Villà passa de puntetes i desaparcebut entre tots dos, perquè la tradició de la qual beu ve de molt lluny i, a la vegada, és un poti-poti de molts referents, des de Rembrandt fins a Gauguin passant per Pietro della Francesca o Cézanne. Hi ha una mica de tots ells en l'obra de Villà, que com millor s'entén és tractant-la així, en singular, com si tota ella fos només una sola cosa. És la millor manera de comprendre la creació d'un pintor que hauria volgut pintar només un sol quadre en tota la seva vida, tal com ell mateix afirmava. Una sola obra, sense cap -isme en la qual poder-la incloure, sense gens de pressa per haver-la d'acabar. Sense la necessitat, fins i tot, de no haver-la de firmar. Una obra per la qual llevar-se cada matí, dedicar la vida sencera a pintar-la i l'endemà -i l'endemà de l'endemà- tornar-la a pintar al damunt, ja que la pintura només és l'eina d'expressió i potser és finita, però allò que fa realment un artista és no parar mai de crear, infinitament. Això és el miquelvillanisme: l'únic -isme possible en el qual encabir Miquel Villà.