Barcelona, 1 de setembre del 1640. Fa 384 anys. El Dietari de la Generalitat consignava la recepció d’una missiva oficial del rei hispànic Felip IV declarant la guerra a Catalunya. Aquella missiva, que la cancelleria de Madrid va titular “Las cargas que su magestat haze al principado de Cathalunya”, marcava l’inici d’una etapa incerta. I el mateix Dietari, mitjançant les anotacions dels dies immediatament posteriors, revela que la principal preocupació de les classes rectores catalanes passa a ser l’articulació d’una defensa per a fer front a l’amenaça hispànica. El 20 d’agost, reunits els Braços Estamentals (l’equivalent a l’actual Parlament), aprovaven la constitució de l’Exèrcit de Catalunya. I el 7 de setembre del 1640, a Ceret, els representants diplomàtics catalans i francesos signaven una aliança militar.
Quina relació tenien Catalunya i la monarquia hispànica?
Per a entendre el sentit de la declaració de guerra de Felip IV a Catalunya, cal saber com estava articulada la relació entre el Principat i el poder central hispànic. I en aquest punt és important saber que d'ençà de la unió dinàstica entre Ferran i Isabel (1479), Catalunya era un domini independent dins de l’edifici polític hispànic. Durant l’etapa dels Reis Catòlics (1479-1516) i dels seus successors Habsburg (1518-1700), la monarquia hispànica va ser un trencaclosques d’arquitectura confederal, compost per moltíssims dominis independents, vinculats al poder central a través de la figura del rei i de les seves respectives i diferenciades relacions bilaterals amb el poder central. Per dir-ho d’una manera ràpida i entenedora, la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII és una mena d’Unió Europea amb música de Pierluigi da Palestrina.
Quin era l’origen de la crisi catalano-hispànica?
També, per a entendre el sentit de la declaració de guerra de Felip IV a Catalunya, cal saber que la crisi entre les institucions catalanes i el poder central hispànic es remuntava al 1623, coincidint amb el nomenament de Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares, com a ministre plenipotenciari. L’Europa del moment es debatia entre dos nous models d’estat: l’absolutisme, representat per la França borbònica, i el parlamentarisme, representat per Anglaterra i els Països Baixos independents. Olivares va optar pel primer model i la seva política sempre estaria encaminada a enderrocar l’arquitectura confederal hispànica i substituir-la per un model uniforme, centralitzat i absolutista. Les seves topades constants amb Catalunya serien l’origen d’aquella crisi.
Per què la declaració de guerra?
No és possible entendre la creació dels Miquelets sense explicar com es fabrica la guerra entre Catalunya i la monarquia hispànica. I en aquest punt, una altra vegada, és molt important saber que aquell conflicte va ser fabricat, expressament, per la cancelleria de Madrid. Olivares, incapaç de doblegar les tenaces classes dirigents catalanes, va maniobrar per a sumir Catalunya en un estat de crisi i revolta que havia de justificar la invasió militar hispànica i la supressió de l’autogovern català. Va desplaçar, expressament, el front principal de la Guerra hispano-francesa (1635-1659) dels Països Baixos hispànics al Rosselló, i ho va aprofitar per a introduir 40.000 Tercios de Castilla al Principat, que es van comportar com ho haurien fet en qualsevol país ocupat. El 7 de juny del 1640, diada del Corpus de Sang, el poble de Catalunya va dir prou.
L’evolució de la idea de nació
La nació catalana del 1640, presidida per Pau Claris, té una arquitectura ideològica evolucionada del concepte “nació” respecte a, per exemple, la del cronista medieval Ramon Muntaner; que s’hi refereix per identificar un conjunt de comunitats culturalment heterogènies però políticament subordinades a un mateix poder feudal. El que passava a la Catalunya de Pau Claris és el mateix que passaria als Països Baixos dels Witt o a l’Anglaterra de Cromwell. Les classes rectores ja no eren les oligarquies feudals medievals, sinó les elits plebees modernes, amb una idea evolucionada del concepte de nació (comunitat històrica i cultural amb una projecció de futur). Per tant, quan el poble de Catalunya diu prou (diada del Corpus de Sang), les classes rectores catalanes se senten interpel·lades i assumeixen el lideratge d’aquell procés revolucionari.
La idea moderna del concepte de nació i el sorgiment dels Miquelets
El 20 d’agost del 1640, els Braços Estamentals aprovaven la creació de l’Exèrcit de Catalunya. I redactaven una missiva adreçada a tots els sergents majors de cadascuna de les vegueries del país (els màxims responsables policials del territori) que deia: “ajustà lo número de gent (...) que seran aptes per lo maneig de les armes, ço es, pica, mosquet i arcabús, i reservarà impedits, eclesiàstics, i los que seran de edat de 60 anys en amunt ( ...) Dit sergent major i ajudants disciplinaran los soldats aptes per lo maneig de dites armes ab molt amor, policia i cuidado (...) ensenyant-los la obediència i lo orde (...) formant-los en esquadrons (...) i qu’els apliquen en fer-los exercir los puestos d’alferes, sargent i cab d’esquadra, reservant per lo mateix exercici los puestos de capitans per les persones generoses o particulars”.
Les Companyies d’Almogàvers
Els temps durant els quals els barons feudals, en virtut de la servitud del “servei militar”, cridaven els seus vassalls a la guerra (segles X a XV) ja havien passat a la història. Amb el triomf revolucionari dels Remences (1486), Catalunya seria el primer país d’Europa que iniciaria el desballestament del règim feudal. I això explica, també, que el 1640, la idea evolucionada de nació era general en la societat catalana. I explica, també, que els Braços Estamentals haguessin de vestir ideològicament aquella lleva general amb el propòsit de reforçar el sentiment de cohesió nacional. En aquell dramàtic escenari, marcat per l’amenaça de destrucció de la nació catalana, els Braços Estamentals recorren a l’èpica de la tradició popular i anomenen part d’aquelles lleves “Companyies d’Almogàvers”.
El Royal-Catalan
El 1642, el mariscal La Mothe-Houdancourt, general en cap de l’exèrcit francocatalà, va ordenar la dissolució de les Companyies d’Almogàvers, per la seva indisciplina i la seva tendència al pillatge. En aquell moment, ja eren anomenats “Miquelets” —probablement per la derivació del nom d’un dels seus caps militars, el capità Miquelot de Prats—, i no se’n té més notícies, fins que, a les acaballes del conflicte (1657), amb el Principat ocupat pels hispànics, el cardenal Mazzarino —ministre plenipotenciari de França— busca un revulsiu i crea el Regiment Royal-Catalan, format per antics miquelets rossellonesos. Aquest regiment transcendiria en el temps, més enllà de la guerra, quedaria incorporat a l’exèrcit regular francès i adquiriria un gran protagonisme en el conflicte franco-britànic pel domini de l’Amèrica del Nord (1754-1763).
Del 1640 al 1714
Però molt abans del Royal-Catalan, els Miquelets reapareixen a Catalunya, i ho fan amb més força que el 1640. El 9 de novembre del 1705, punt culminant de la revolució austriacista, Catalunya acomiada fulminantment Felip V. En aquella operació (desembarcament aliat angloneerlandès, expulsió de l’aparell borbònic de Barcelona i nomenament de Carles d’Habsburg), hi havia tingut un paper destacat el Reial Exercit de Catalunya, format, en part, per una lleva de 6.000 miquelets (juliol-agost, 1705) que, a diferència de la del 1640, estava integrada, exclusivament, per voluntaris. Durant la guerra i fins a l’últim alè de Catalunya en aquell conflicte (setembre, 1714), els miquelets (infanteria i cavalleria lleugeres) van tenir un paper fonamental, al costat de la Coronela de Barcelona i de la resta de regiments del Reial Exèrcit de Catalunya.
Miquelets i Mossos d’Esquadra
Conclosa la guerra i desarmat el país, els miquelets, sorprenentment, reapareixen com a voluntaris proscrits que desenvolupen tàctiques de guerra de guerrilles contra l’ocupació borbònica francoespanyola. En aquell context, apareix una de les figures més destacades del món miquelet, Pere Joan Barceló i Anguera (Marçà-Capçanes, 1682), anomenat, popularment, "Carrasclet". El cap guerriller i indiscutible heroi popular Carrasclet personifica una de les històries més paradoxals de la Catalunya del segle XVIII. Lliurat a una guerra per a venjar la repressió dels militars de Felip V sobre la població civil catalana, hauria de patir la persecució d’un cos policial de nova creació fundat per Pere de Veciana, batlle borbònic de Valls, i format per la seva parentela, que s’acabaria anomenant Mossos d’Esquadra.