Porta d'entrada al Parc Natural del Montseny, La Garriga, és una de les nostres viles amb més músics per metre quadrat. Al nord de la comarca del Vallès Oriental, o el que és el mateix, al nord del nord de Barcelona, de La Garriga és Joan Garriga, aquest geni de la cocteleria sonora, propulsor de projectes com Dusminget, La Troba Kung-Fu o El Mariatxi Galàctic. De La Garriga també són els rumberos 2.0 Gertrudis.
🎤 Ferran Palau, manobre del pop metafísic, primer entrevistat de 'La cançó de l'estiu'
La Garriga és també Miqui Puig. Bé, qui va ser cantant de Los Sencillos, és, destaquem-ho per no ferir sensibilitats ni alimentar rivalitats adjacents, de la veïna L'Ametlla del Vallès, però ja fa anys que viu a aquest municipi hipnotitzant per ser com un gran museu dedicat a l'arquitectura modernista. Ell, cantant d'amor des de fa dècades, DJ i presentador del Pista de fusta, molt probablement el millor programa de ràdio que actualment es pot escoltar a les ones hertzianes, és el protagonista de la segona entrega del nostre podcast estival musical, La cançó de l'estiu.
Vinils i la gossa Pancho
Sonen les primeres notes de la versió de Joe Sherman and the Arena Brass del clàssic 'Fever'. Pocs compassos després entra el presentador. Pren la declinació d'un locutor musical dels vuitanta. És curiós. És addictiu. És Miqui Puig, el conductor del Pista de fusta d'iCat FM. El conductor del millor espai del nostre cosmos radiofònic justament ens acull al racó de casa seva on enregistra el programa. L'acompanya la seva border collie, la Pancho (sí, és una noia i es diu Pancho). Ens explica en Miqui que quan la Pancho veu que pren el micro, sap que està a punt de començar a gravar, marxa de l'habitació i, passi el que passi, no borda fins que el veu sortir.
Tenint en compte que és una de les nostres grans enciclopèdies musicals, no ens sorprén que en Miqui tingui tota la casa -una cantonada privilegiadament amagada a La Garriga, que va llogar a un periodista suïs, fill d'un fill de La Garriga que va marxar al bucòlic país alpí a mitjans del segle passat buscant un futur millor- folrada de vinils. En té milers. Electrònica, hip hop, soul, pop britànic, els catalans... Els té ordenats per estils.
Un home molt senzill
A Miqui Puig, hooligan de la vida i socialista del ball, el vam conèixer a finals de la dècada dels vuitanta. Aleshores era el líder de Los Sencillos, una banda que va irrompre en escena afiliada als postulats de l'escena mod. Ell, que mai ha estat un iconoclasta, ràpidament es va deslliurar de dogmes i normes. I amb ell la seva banda, que ho va rebentar amb el seu segon disc, En casa de nadie (1992), amagatall del single incontestable 'Bonito es'. La indústria els va voler fagocitar. Ells no es van deixar devorar.
Saldada l'etapa senzilla, Miqui Puig, que paral·lelament havia anat cultivant una prolífica activitat mediàtica, fos a la televisió, en programes com Sputnik, o a la ràdio, amb espais com Can Tuyus o el ja esmentat Pista de fusta, va emprendre el vol en solitari. D'aquesta etapa han sorgit àlbums tan recomanables com Casualidades (2004), Impar (2008), 15 Canciones de Amor, Barro y Motocicletas (2019) o Miqui Puig Canta Vol. 7 (2022) el seu novíssim treball d'estudi, confluència de les millors formes del pop i l'electrònica. D'això, i de motos, ciclisme, socialisme i estudis d'FP, parlem amb ell en la segona entrega del podcast estival de música de Revers d'ElNacional.cat, La cançó de l'estiu.