Els de l'any passat estaven destinats a ser els últims concerts del jefe a Barcelona. En aquell moment, després de set anys sense veure'l en directe, el públic va pispar-se definitivament dels moviments senils de Bruce Springsteen i va començar a veure-li les orelles al llop de la retirada. Els més pessimistes inclús el van donar ja per mort. Però el que no es diu no passa, i amb els llavis ben segellats, introspectius, allà també va ser quan els fans es van congregar a un únic desig: tornar a veure'l una última vegada, si us plau, si us plau, amb els ullets ben enganxats. I quatre-cents sis dies després es va obrar el miracle a l'Estadi Olímpic.
Quan en Bruce (com l'anomenen els més devots del springsteeanisme) va trepitjar l'escenari per fi es va dissipar el patiment de la seva fidel quadrilla. Després d'una úlcera i quatre concerts cancel·lats per afonia, van ser molts els que portaven dies turmentats per l'estat de salut d'algú que consideren la seva família. I després del sospir de tranquil·litat, la constatació de respirar el mateix aire, va arribar l'entusiasme. El Boss va ressuscitar i va apaivagar les boques dels descreguts, i les primeres notes de Lonesome day van confirmar que seria un altre concert de llegenda. Està clar que els millors temps de Springsteen ja van passar a millor vida, però la voluntat incommensurable d'aquest septuagenari cap als seus seguidors mereix un apèndix a part en la història de la música. Per això segurament les primigènies My love will not let you down, Radio Nowhere —tema debut en aquesta gira, en cada concert n'escull algun i aquest no el tocava des de 2017— o No surrender van sonar millor que mai, perquè ressonen a infinit, a allò que mai no acaba del tot i està destinat a perpetuar-se per sempre.
"Bona nit Barcelona, com esteu?", va cridar en un català amb accent a Freehold, picada d'ullet adorable per al ramat nacional. Amb pinta de predicador del rock, ulls tancats i un autèntic magnetisme, va sorgir d'entre les bambolines vestit amb classe, armilla i pantalons negres, corbata del mateix color, i camisa blanca arremangada. Bruce ara és un senyor galant que controla perfectament les regles del joc del temps però que continua portant la guitarra elèctrica a les venes i al cor, enganxada a la carn com un marcapassos. Acompanyat de la seva estimada E Street Band no ha deixat de ser el jove de Nova Jersey que va enamorar Amèrica amb la seva rebel·lia fanfarrona i la seva característica veu esquinçada. Enfilat a aquest escenari gairebé sembla que hagi de ser etern.
Unes 60.000 persones van omplir l'Estadi Olímpic, però era tanta la sincronització de les seves ànimes que semblava una de sola, mastodòntica
Unes 60.000 persones van fer ple a l'Estadi Olímpic, però era tanta la sincronització de les seves ànimes que semblava una de sola, mastodòntica. Darkness on the Edge of town es va consolidar com la primera balada de la nit, en un bloc de sortida atípic, amb grans temes estrenats ja en la primera part del xou, com Hungry heart, que va ser la banda sonora amb la qual va agafar una samarreta del públic i es va abocar a enganxar-se a les primeres files amb una humanitat fora del comú en algú de la seva trajectòria. "Us estimem", va dir, de nou en català, i alguna llàgrima es devia escapar entre la gentada, enlluernada i emocionada. Va ser una pregària conjunta de tres hores invocant a una espècie de messies terrenal. Un flautista d'Hamelín carregat amb una harmònica. Com sempre, els fidels de Springsteen tenen alguna cosa que els fa especials i generen un huracà que va més enllà d'un fenomen fan a l'ús, i és que molts li donarien un ronyó a aquest vell entranyable que els ha ajudat a superar-ho tot.
El repertori es va omplir de temes d'abans amb petites pinzellades de novetat, com Ghosts o The power of prayer, que van ser residuals comparades amb la resta del viatge al passat. Waitin' on a sunny day, The River o She's the one van fer retrunyir un estadi intergeneracional que també ha ensenyat als més novells a rendir-se als clàssics de Bruce. I amb Because the night o la versió Nightshift, de Commodores, va donar una lliçó musical de campionat, perquè per damunt de tot Springsteen és un músic excepcional. "La mort atorga una certa perspectiva", va dir, abans d'enfundar-se a cantar Last man standing, dedicada al seu amic George Theiss, ja mort i amb qui va tocar a The Castiles, el seu primer grup de rock. Perquè "l'aflicció no és sinó el preu que paguem per voler bé".
La mateixa camaraderia es va respirar en tot el concert al costat dels seus inseparables. Max Weinberg, Garry Tallent, Roy Bittan, Steve Van Zandt, Nils Lofgren, Soozie Tyrell o Jake Clemons —nebot del desaparegut Clarence Clemons, Big Man, ambdós prodigiosos del saxo— van estar a l'alçada de la millor orquestra, una banda que sona com un rellotge suís i els integrants de la qual són els millors en l'art de demostrar que l'experiència té un grau difícil de superar. L'afonia inicial va sortejar-se amb dignitat i Springsteen es va llançar a uns solos de veu per demostrar que només baixarà dels escenaris amb els peus per davant. No en va ha canviat les corredisses pels moviments lleus de malucs, conscient d'una realitat cada cop més propera: i cal dosificar-se perquè té claríssim que vol morir tocant.
Alguns van viure la cita com si fos un altre comiat, però sense la nostàlgia que l'any passat feia presagiar que el cantant no tornaria ja a aquesta ciutat. Aquest possible adeu va romandre compactat i substituït per un halo d'esperança que vol creure que si amb gairebé 75 anys pot actuar, per què no amb 76. Aquesta fe en no sé què que tots necessitem per fer un altre pas endavant. L'epíleg va ser èpic, portentós, un prodigi musical i vivencial malgrat que ja s'olorava. Badlands va donar el tret de sortida a l'excel·lència i Thunder Road la va seguir per fer-nos somiar desperts, amb el saxo de Clemons fent-nos pessigolles a les orelles i no podent sonar més que perfecte. Born in the USA, apoteòsic Born to run, Bobby Jean, Dancing in the dark, què més podia dir-se. Un Twist and Shout (Beatles) i un altre Rockin' on all over the world (John Fogerty) sonant en una enorme pista de ball. Tot va ser millor del previst, una altra nit imperible, un altre somni complert. Tots els llums es van encendre perquè tothom en fos testimoni i difongués el missatge. Bruce Springsteen es va acomiadar sol en escena reafirmant que ens veurà en els seus somnis perquè sap de sobres que no hi ha finitud en aquesta comunió universal. I així es va obrar el miracle, un altre miracle per seguir confiant en la seva eternitat.
