Madrid, 9 de desembre de 1715. Quinze mesos després de l’ocupació borbònica de Catalunya i de la conclusió de la Guerra dels Catalans (segona i darrera fase de la Guerra de Successió hispànica a la península). El Consejo de Castilla, l’equivalent a l’actual Consell de Ministres— decretava un nou règim fiscal per a Catalunya: el “Real Catastro”, una tributació de guerra que seria vigent durant mig segle i que, posteriorment, s’ha renovat i transformat fins a esdevenir un espoli permanent i etern. I, tot i això, a partir de 1750 Catalunya, iniciaria un espectacular enlairament econòmic i demogràfic, sense rèplica en cap altre país del sud d’Europa, que els historiadors han anomenat “el miracle català”. ¿Com podia ser que un país sense recursos naturals i amb un règim en contra, fos capaç de situar-se en la casella de sortida de la Revolució Industrial?
El fals mite de la il·lustració borbònica
Una part de la historiografia espanyola, la més inclinada a la construcció i difusió d’un relat nacionalista, ha insistit fins a l’extenuació que l’explosió econòmica i demogràfica catalana de la segona meitat del segle XVIII era conseqüència de les polítiques il·lustrades del rei Carles III. I en aquest punt, es vol veure el Decret de Lliure Comerç amb Amèrica (1778) com el tret de sortida d’aquell fenomen. Però això és un fals mite. El “miracle català” clavava les seves arrels a les dècades finals del segle anterior. Les fonts documentals, àmpliament estudiades i divulgades per l’historiador Pierre Vilar, revelen que a partir de 1680, Catalunya és una potència fabricant i exportadora de tèxtil, armes, vaixells i alcohols destil·lats. I en la mateixa època el cronista Feliu de la Penya divulga la idea que Catalunya ha desenvolupat un espai econòmic propi.
La bonança catalana i la revolució austriacista
El creixement econòmic català de finals del XVII cap a un model mercantil que situava el país al llindar de la Revolució Industrial; explica el posicionament polític de Catalunya en la Guerra de Successió hispànica (1705-1714/15). A la vigília del Pacte de Gènova i del desembarcament de Carles d'Habsburg a Catalunya (1705), les classes mercantils europees —la catalana, inclosa— eren oposades als règims absolutistes (com el borbònic) que s’havien edificat sobre un principi que no distingia autoritarisme i arbitrarietats, i que perjudicava notablement els negocis. El decret borbònic de prohibició de comerç amb Anglaterra i amb els Països Baixos (1701), potències de l’aliança internacional austriacista; i principals socis comercials de Catalunya, seria un bon exemple d’aquestes arbitrarietats, capaces de trinxar l’economia d’un país.
El règim borbònic i la ruïna de Catalunya
I diem que perjudicaven l’economia d’un país, perquè Catalunya, abans de l’esclat de la Guerra de Successió hispànica als camps de batalla continentals (1701), ja havia desenvolupat una “agricultura industrial”. Durant les darreres dècades del segle XVII, les comarques del litoral i del prelitoral catalans ja havien iniciat la substitució del tradicional conreu de cereal, pels “conreus industrials”: la vinya, destinada a la producció d’alcohols destil·lats; i el cànem i el lli, destinats a la confecció tèxtil. Per tant, una mesura dràstica i, totalment inopinada (o no!), com la prohibició borbònica de comerç amb les potències atlàntiques; condemnava l’economia i la societat d’un país sencer. L’intent de confiscació i expulsió d’Arnold Jager, un comerciant neerlandès naturalitzat català, presentat pel règim com un cas de públic escarment, faria la resta (1702-1704).
La nova fornada de negociants de la postguerra
Després de la guerra i de l’ocupació borbònica, Catalunya havia quedat carbonitzada. Els exèrcits d’ocupació francocastellans de Felip V havien trinxat l’aparell productiu català. I el bo i millor de la societat catalana —la classe emprenedora que havia situat el país al llindar de la Revolució Industrial— havia desaparegut: morts als camps de batalla, consumits a les masmorres borbòniques, o desposseïts a l’exili. I, a més, Catalunya va ser sotmesa, durant dècades, a una brutal tributació de guerra que tenia el propòsit d’amputar la força econòmica del país (el nervi de la revolució austriacista). El professor Josep Maria Torres i Ribé (UB), en els seus diversos treballs d’investigació, confirma que la nova generació de comerciants catalans sorgida a mitjans i a finals del segle XVIII no tenia cap relació genètica amb les nissagues mercantils anteriors a 1714.
La recuperació dels mercats perduts
Però, sorprenentment, la societat catalana va ser capaç de desafiar el destí i d’iniciar un enlairament econòmic i demogràfic espectacular; que, per la seva extraordinària excepcionalitat ha estat motiu de debat de la investigació historiogràfica. L’historiador Pierre Vilar ja apunta les primeres causes que expliquen aquest “miracle”. Vilar ens diu que, a partir de 1750, es va recuperar progressivament la fabricació vitivinícola i tèxtil. L’economia catalana va retornar, molt lentament, a les places comercials perdudes després de 1714 (Anglaterra, Països Baixos); i, fins i tot, va guanyar noves places fins llavors desconegudes (Amèrica colonial hispànica). Aquest esperit d’empresa —de recuperació de mercats perduts i de conquesta de mercats nous— estimularia un procés de transformació constant que canviaria, per sempre, la fesomia del país.
Una societat d’emprenedors
Vilar ens cartografia la ruta d’aquell viatge; però la resposta a la pregunta inicial ens la dona el professor Antoni Simón i Tarrés (UAB), que ens confirma que Catalunya no tenia fonts d’energia destacables (carbó, ferro); ni podia destinar grans extensions al conreu de “plantes industrials” (cotó, vinya). Però, en canvi, l’habilitat dels negociants catalans (que havien reobert pacientment els vells mercats i que se situaven prudentment en nous mercats desconeguts) generaria una demanda de producte que l’economia i la societat catalanes, assumirien com un estímul, quasi com un repte. Naturalment, aquest recorregut va ser possible perquè el país disposaria, progressivament, de capital humà (la demografia s’estava recuperant) i de capital social (de les primeres empreses de la postguerra).
La tradició negociadora i contractualista
Ara bé, Catalunya no era l’únic país productor de vinya de la península Ibèrica. I, per tant, el “miracle català” hauria pogut ser, també, el “miracle castellà”. Però segons el professor Simón i Tarrés, el que acabaria d’explicar l’excepcionalitat del “miracle català” seria l’existència d’una vella cultura política de negociació i jurídica contractualista —sorgida durant l’Edat Mitjana que, en el decurs dels segles, hauria transcendit a tots els àmbits de la societat i de l’economia—; i que als països de la Corona castellanolleonesa era totalment absent. A la Catalunya de la desfeta de 1714, els gremis (nucli de la Revolució austriacista de 1705; i dipositaris i transmissors d’aquesta cultura negociadora i contractualista) serien durament perseguits pel règim borbònic. El “miracle català”... obra de la il·lustració borbònica? Obra d’un règim i d’un Estat en contra?