Antoni Miralda (Terrassa, 1942) és un dels artistes més polifacètics i disruptius dels últims cinquanta anys del panorama artístic català. La seva trajectòria es caracteritza per la creació de projectes d’art col·laboratiu que irrompen l’espai públic. Tanmateix, fins a l’1 d’octubre, a La Virreina podem conèixer la seva faceta fotogràfica, rescatada i investigada per primer cop per Ignasi Duarte (Barcelona, 1976) el 2022. La mostra Miralda i Elle ha estat comissariada per Valentín Roma.
Trencant els cànons
Es tracta de fotografies que va fer de ben jove, durant la seva estada a París entre el 1967 - 1971, quan va col·laborar com a fotògraf publicitari amb la revista de moda Elle. Aquestes imatges indiquen per on aniran les seves creacions artístiques posteriors, ja que són fotografies que també prenen com a escenari l’espai públic. El fet que Miralda s’emportés les models pels carrers de París a fotografiar-les va ser quelcom molt innovador als anys seixanta. Fins llavors, totes les fotografies de revistes de moda empraven un fons gris impersonal on la dona era un objecte més. En canvi, Miralda trenca amb aquests cànons; la dona pren protagonisme i aporta una narrativa a les imatges a partir de combinar les peces de roba amb els escenaris públics.
Miralda busca els racons de París menys normativitzats. Escull els carrers on hi ha més ebullició i s’allunya dels bulevards d’Haussmann. D’aquesta manera, acosta la moda a la cultura popular
Això no és tot, Miralda busca els racons de París menys normativitzats. Escull els carrers on hi ha més ebullició i s’allunya dels bulevards d’Haussmann. D’aquesta manera, acosta la moda a la cultura popular, cosa que s’estava començant a gestar als anys seixanta. Una imatge que copsa a la perfecció tot aquest pensament de Miralda és una fotografia presa el 1968 al parc de tractors de Massey-Ferguson, a París. La fotografia és un mar de tractors vermells i la composició és interrompuda per dues models a primera línia vestides amb una gavardina beix i complements del mateix vermell que els tractors.
L’exposició ocupa una de les sales petites de La Virreina. El primer espai simula el que podria ser un estudi de revelar amb la típica llum vermella. A més, a la porta hi ha una cortina que vetlla per la bona conservació dels negatius exposats. Aquesta sala està banyada en colors fluorescents, com els que estaven de moda als anys seixanta, cosa que sovint ens passa per alt perquè la gran majoria d’imatges que ens han arribat són en blanc i negre. Al llarg de l’exposició trobem negatius, impressions i ampliacions originals. En algun cas s’indica quines van ser publicades a Elle per decisió de l’editorial i quines són les favorites de l’autor. La mostra acaba amb una sala divina on el terra està cobert per una catifa rosa brillant i es projecten diapositives a la paret. Mentrestant, sona música dels anys seixanta que parla de la moda, com la mítica These Boots Are Made for Walkin’ (1966) de Nancy Sinatra.