El paisatge d’Astúries amaga llocs que són portes a d’altres mons, explica la llegenda que introdueix cadascun dels 9 episodis d’Alma, la producció de Netflix sorgida de la fèrtil imaginació de Sergio G. Sánchez, el company de batalles de Jota Bayona des de l’autoria dels guions de L’orfenat (2006) i Lo imposible (2012), i director d’El secreto de Marrowbone (2017). La llegenda en qüestió parla de dimonis, de possessions, de sacrificis humans, de criatures sobrenaturals i de portals interdimensionals. La llegenda en qüestió potser és menys llegendària i més real del què ningú podia pensar i vol creure.
La trama de la nova sèrie que Netflix estrena demà comença en un refugi de muntanya on un grup d’adolescents hi passa uns dies. Un estada feliç truncada per un accident d’autobús causat per una misteriosa boira, que deixa només un grapat de supervivents. Una d’elles és Alma, a qui interpreta la catalana Mireia Oriol (Argentona, 1996), conegudíssima a casa nostra pel fenomen Les de l’hoquei. Sobre les seves espatlles descansa un personatge que desenvolupa un arc narratiu enorme, que inclou una amnèsia i una multiplicació de personalitats que només entendreu seguint cada gir argumental, cada sorpresa, cada replec, cada racó d’un guió tan murri com addictiu, amb el que Sergio G. Sánchez ha fet la seva particular catarsi. I és que ell mateix va patir, l’any 2005, un accident de cotxe que el va fer caure 12 metres, el va tenir quatre mesos ingressat en un hospital i quasi el deixa en una cadira de rodes. Ell, com la protagonista d’aquesta sèrie, tampoc recordava res de l’accident.
“És un personatge amb una complexitat identitària enorme”, ens explica Mireia Oriol. “Sense entrar en detalls, et diré que quan em preparava per interpretar-lo, quasi pensava en cinc personatges diferents. Era un repte”, afirma, abans de confessar-nos de forma molt natural, i sense embuts, les inseguretats que la van apretar: “De fet, al principi pensava que em farien fora, que no seria capaç d’abordar-lo, que era impossible. Sentia desconfiança cap a mi mateixa i cap a dominar la tècnica per fer possible la feina. Estava molt capficada, molt obsessionada per treballar petits gestos, petits detalls, per aconseguir que tot fos molt clar”. Alma demana certa paciència a l’espectador, perquè la història és retorçada i està plena de ramificacions, i d’alguna que altra trampa narrativa: “T’he de confessar que, llegint els guions, va haver-hi un moment en què em vaig sentir molt tonta”, continua Oriol. “Segons avançava, va arribar un moment en què vaig pensar que m’havien vacil·lat, i com no me n’havia adonat de res, vaig rellegir-los. Crec que si veus la sèrie una segona vegada, t’adones de les pistes tan clares que et va deixant des del principi... El guió és molt hàbil, juga molt bé a embolicar-te, m’agrada molt”.
Al principi pensava que em farien fora, que no seria capaç d’abordar el personatge, que era impossible; sentia desconfiança cap a mi mateixa
L’actriu continua donant valor a l’astúcia de l’escriptura de Sánchez: “Soc zero objectiva, però em sembla que el guió és una obra d’art. No deixa caps sense lligar, els personatges són complexos... el Sergio és algú amb un món interior molt ric, amb una imaginació desbordant, amb molta sensibilitat, i la història està impregnada de tot això. Més enllà de l’amor pel gènere que també ha mostrat en anteriors treballs, hi ha aquest segell personal tan clar”. Director d’alguns capítols de la sèrie juntament amb Kike Maíllo (autor de films com Eva o Cosmética del enemigo), Sánchez juga, com ja feia a L’orfenat, amb elements del fantàstic i el terror psicològic per parlar, en realitat, d’una altra cosa. I aquí són les emocions, l’amor, l’amistat, la família, la salut mental o la identitat sexual. I el trànsit entre la vida i la mort. El meloterror, o el terror melodramàtic, està servit.
Una prota a Netflix
És evident que una sèrie tan ambiciosa com Alma pot suposar un abans i un després per la carrera de qualsevol. I aquí hi ha un bon plantell de promeses, un repartiment de joves amb trajectòries que podrien prendre volada si la producció funciona. I, al costat de Claudia Roset, Álex Villazán, Javier Morgade o Nil Cardoner (compte amb la, probablement involuntària, picada d’ull amb el seu paper a Polseres vermelles), qui brilla per damunt de tots és Mireia Oriol. A banda de Les de l’hoquei, l’actriu argentonina ha participat a d’altres productes televisius com Terror.app o Com si fos ahir, i va tenir un paper rellevant a El pacto, un altre relat que posava els pèls de punta, dirigit per David Victori i on feia de filla de Belén Rueda.
Però encapçalar el repartiment d’Alma és una altra cosa, i ella n’és plenament conscient: “Fer un prota a una sèrie de Netflix és un graó més, està clar. No tant a nivell de rodatge, tot i que fos un projecte gran, però sí a nivell d’impacte, de la quantitat de gent que pugui veure-la. I sí, hi ha una pressió afegida, et sents molt responsable, si tu estàs malament, la sèrie estarà malament. I penses que la feina de tota aquesta gent estarà malament per culpa teva”, es sincera la jove intèrpret. I continua: “És una pressió de merda, no aporta res pensar en això, però ho tenia al cap: tia, t’ho has de currar molt, has d’estar molt concentrada, que tot s’entengui i que arribi a la gent... Quan feia les proves de maquillatge, de càmera, sentia que tot em sobrepassava. Pensava que no podria liderar això. Recordo molt la primera setmana de rodatge, el Sergio em deia constantment que necessitava que jo confiés en el que estava fent, en mi mateixa i en ell. Que si jo estava allà era perquè m’ho havia guanyat, perquè m’ho havia treballat. Estava rígida, m’ho sabia tot perfecte però el Sergio em deia que fluís, que em relaxés. I m’ho vaig tatuar (ens ensenya un petit tatuatge a l’avantbraç), són uns triangles que signifiquen pla a pla. No puc posar els cinc sentits en tot tota l’estona, així que aniré pla a pla, pas a pas. I no em generaré expectatives, ho aniré gestionant a poc a poc”, afirma.
Després del rodatge, vaig passar un temps bastant intens de molta ansietat, de no saber gestionar la incertesa
L’actriu, en tot cas, va ser capaç de superar les pors i la maleïda pressió i va acabar fent una feina magnífica que, això sí, hem hagut d’esperar massa temps per comprovar. “Aquest any i mig que ha passat des de que vam acabar el rodatge ha estat complicat, bastant inquietant. Quan rodes una sèrie així hi deixes molta energia, gran part de tu mateixa. Quan vaig tornar a la realitat després del rodatge, estava bastant desubicada. D’alguna manera havia estat uns mesos dins d’una bombolla, i els amics i la família havien seguit amb les seves vides. Per sort això ja ha passat, però vaig passar un temps bastant intens de molta ansietat, de no saber gestionar la incertesa, d’estar descol·locada. Vaig anar a viure a Madrid, sense saber gaire bé per què. Havien estat molts mesos ficada en el personatge i en el projecte, i d’alguna manera m’havia desenganxat de qui era jo abans de començar la feina. Sona estrany, però d’alguna manera necessitava retrobar els meus ancoratges a terra. Afortunadament aquesta sensació, aquesta etapa, ha transcendit. Portem molt de temps d’espera i confio molt en la sèrie, que és una cosa gens habitual en mi, normalment soc molt crítica amb tot el que faig. No sé si serà exitosa, però m’agrada què expliquem, i em sento molt orgullosa del resultat final”, explica.
Desfilades i salut mental
És cada cop més habitual que cineastes, actors i actrius, sobretot els qui formen part de les noves generacions, parlin obertament dels seus conflictes amb la salut mental. “Crec que ara estic en un moment bastant conscient de qui soc, fa temps que faig teràpia, perquè crec que és important cuidar-se en aquest aspecte, ordenar-se: al final tenim una vida bastant intensa, amb molts moments que estàs a full, però també molts d’altres que estàs a casa rascant-te el nas i pensant quin sentit té tot plegat”, apunta Mireia Oriol.
La feina de model no sempre és guai, és difícil ser conscient de certes coses quan ets joveneta
Potser hi té a veure l’haver experimentat des de molt jove els vaivens d’una professió encara més intensa que la d’interpretar. I és que la nostra protagonista va fer de model des de molt jove. “Va ser una època de molt moviment, ara aquí i ara allà, i hi havia un cert punt de deixar-me portar, sense prendre del tot les meves pròpies decisions. Crec que tot allò em va servir de molt. De fet, amb la moda tinc una relació d’amor-odi, per un costat és un art, tota la preparació de la creació, les desfilades... I per l’altre, la feina de model no sempre és guai, és difícil ser conscient de certes coses quan ets joveneta, és complicat tenir la força mental per posar límits, per dir que això no em convé o no em ve de gust. I crec que ara ho encaro tot més des dels límits, des del respecte per mi mateixa, i des de donar-me l’espai per veure com em senta fer una determinada cosa”, raona.
Oriol segueix reflexionant sobre el canvi radical que va suposar fer el canvi de la moda pel cinema i la televisió: “En la interpretació sento que tinc moltes més coses a dir. Sento que hi ha una feina de desenvolupament emocional, fins i tot físic, i un creixement. També hi ha comparacions, i molta exigència. Jo soc molt exigent. Però ho visc d’una manera molt diferent. Suposo que perquè amb la interpretació sento una vocació real, és una professió que vull lluitar encara que sigui complicada. I amb la moda mai m’hi vaig sentir enganxada de la mateixa manera, i a la mínima que la cosa anava malament tot em feia molt pal”, confessa.
Li preguntem a Mireia Oriol per l’èxit de Les de l’hoquei i per com un personatge com el que hi feia (i, en certa manera, també passa amb Alma) pot esdevenir un referent per un públic jove que probablement necessita miralls en la ficció. “Sí és cert que aspectes com la identitat sexual s’estan integrant en les trames d’una manera més natural. I jo em sento molt orgullosa quan faig una feina que pot convertir-se en un referent. Si amb un personatge pots visibilitzar una problemàtica o si pots ajudar algú... aquest és un dels motius pels quals escullo algunes feines. Però, tot i que la cosa està canviant, crec que segueixen mancant referents per a joves. I sobretot hi ha moltes històries per joves escrites per gent gran, i crec que és important donar veu a nous creadors. És necessari que els joves tinguin més oportunitats per crear els seus propis referents, per fer la seva pròpia ficció, per fer sentir la seva veu”.
Segueixen mancant referents per a joves
En aquest sentit, Oriol ha donat un pas endavant: “Sí, estic movent un projecte propi, una història personal de quan vaig marxar a viure a Londres. Acabava de deixar la moda, ho suspenia tot a la universitat, tenia una relació bastant complicada, patia anorèxia... hi havia un batibull de coses i vaig decidir trencar amb tot i marxar a Anglaterra a estudiar interpretació. I em vaig allotjar en un convent de monges, que era tot el contrari del què se suposava que buscava. Jo volia llibertat i vaig acabar a un convent, les arrels et persegueixen”, diu entre riures. I continua donant alguns detalls, pocs, del guió que ha escrit, i que ha passat per diverses fases. “Parla de la contraposició entre el món de la interpretació, que t’obliga a baixar als inferns i t’acompanya en el camí de la recerca de la identitat, i el món de les normes, de la feminitat, que a mi em feia sentir oprimida: aquesta cosa que una noia ha de ser intel·ligent, simpàtica, tímida, bona nena... També parla de la identitat sexual, i dels trastorns alimentaris, de les relacions tòxiques tant en l’amor com en l’amistat. Fa uns anys que em vaig posar a escriure, però el darrer any ha agafat embranzida i forma, i estic gestionant aquesta cosa de que deixi de ser meu per ensenyar-lo. Serà una pel·lícula, però no puc dir res més”, remata deixant-nos amb el misteri. De moment, veurem si la carrera de Mireia Oriol fa un salt gràcies a l’altaveu de Netflix i a una història que té tots els ingredients per convertir-se en un dels èxits de l’estiu.