El psiquiatre martiniquès Frantz Fanon va ser un dels grans pensadors de les repercussions del fet colonial sobre colonitzadors i colonitzats. Aquest negre antillà, nascut el 1925, va lluitar a la Segona Guerra Mundial amb les Forces Franceses Lliures. En acabar la guerra, se'n va anar a estudiar medicina a França, i després de fer de passar una temporada al revolucionari psiquiàtric de Saint Alban, va anar a Algèria, on es va sumar a les forces del Front d’Alliberament Nacional (FLN). Fanon va escriure magnífiques reflexions sobre el colonialisme, com Pell negra, màscares blanques o Els condemnats de la terra. Però va morir prematurament, víctima d’una leucèmia, als 36 anys. La seva filla, Mireille Fanon-Mendès France, és la presidenta de la Fundació Frantz Fanon, encarregada de difondre el pensament d’aquest intel·lectual martiniquès. Mireilla Fanon ha visitat Barcelona, convidada per l’editorial Pol·len, amb l’objectiu de presentar l’obra Els EUSclaus feliços, un còmic d’Asisko Urmeneta que aplica les tesis de Frantz Fanon al País Basc i que retrata als bascos com el Divendres de Robinson Crusoe. Mireille Fanon ha aprofitat la seva estada a la capital catalana per parlar amb El Nacional.
Frantz Fanon.
Fanon va ser un gran estudiós de la colonització, però algú ens podria dir que el colonialisme ja s’ha acabat i que el pensament de Fanon ja no té vigència. Què li respondria?
En realitat, jo no diria que Fanon és un gran estudiós del colonialisme, sinó que va analitzar, sobretot, les conseqüències del colonialisme sobre l’individu, tant sobre les seves víctimes, com sobre els propis colonitzadors. No es pot oblidar que ell era, abans que res, un psiquiatre... I jo crec que el seu pensament encara té valor. El colonialisme pot haver pres noves formes, però no estic convençuda que hagi acabat. El trobem, encara, a l’Afganistan, a l’Iraq, a l’Àfrica... Per tant jo crec que el seu anàlisi és vàlid, encara.
Cal explicar a la gent que el colonialisme està viu i que la mentalitat colonial encara és activa
Els estudiosos del fenomen colonial, especialment els de l’escola decolonial, en els darrers temps, han tendit a recuperar el pensament de Fanon...
Això en part és cert, però l’escola decolonial, al món, és molt petita. L’aproximació decolonial té el suport de molt poca gent. En l’àmbit polític hi ha tota una altra percepció; es pensa que el colonialisme està acabat. El treball de l’escola decolonial es queda a l’esfera universitària, i tan sols contagia a alguns activistes. Cal explicar a la gent que el colonialisme està viu. I també que la mentalitat colonial encara és activa: ho podem veure en com són tractats els immigrants, per exemple. Encara estem ben lluny de trencar el sistema colonial. Per a això caldria que deixéssim de pensar en les víctimes del sistema socio-polític només com a víctimes i les tractéssim com a part de la solució. Això encara està molt lluny.
Fanon va ser traduït a l’Estat espanyol al basc i al castellà ja a principis dels anys 1970, en ple franquisme, i va tenir un gran impacte. Què pensa que atreia al lector local d’un intel·lectual antillà que havia lluitat al Front d’Alliberament Algerià?
No conec el cas català, però Fanon fins i tot està traduït a l’hebreu, a desgrat de que Israel manté una ocupació inhumana dels territoris israelians. A Israel hi ha cases editorials alternatives que han volgut traduir-lo: valia la pena publicar-lo en hebreu... Hi ha gent que s’enfronta a l’ideologia dominant i que pensa que un autor com Fanon aportarà alguna cosa al conflicte que viu el seu país. Potser per això es va traduir Fanon a l’Espanya de Franco.
A desgrat de l’èxit acadèmic de les teories postcolonials, cada cop hi ha més difusió, a l’Estat espanyol, però també a d’altres punts d’Europa, de les tesis revisionistes, que fan una apologia del colonialisme. Com valora això?
Hi ha, efectivament, una divisió entre alguns intel·lectuals crítics, i una dreta populista, que cada cop pren més força, a Europa i als Estats Units, però no només a aquests països. El populisme de dretes arriba també, per exemple, a l’Índia, amb Modi... El problema és que els qui són a la postura decolonial tenen menys força que els populistes; aquests tenen una força inaudita i treballen amb unes mentides que no tenim prou força per deconstruir. S’ha de treballar més a fons amb la teoria decolonial per aconseguir invertir aquestes relacions de força, o això serà terrible, per al present i per al futur.
La política actual és perillosa per a tots, fins i tot per als qui pensen estar del “bon costat”
Però la gent segueix als líders populistes...
D’allò que no s’adonen els populistes és que són instrumentalitzats pel seu líder, i que per això no són homes lliures, homes dempeus, sinó que estan alienats. I estan alienats per un sistema que té necessitat d’ells. Si bé la gent a vegades es sent del costat del poder, hauria de preguntar-se què passarà el dia que el poder se n’adoni de que no els necessita. Se’ls ha de fer veure que el seu interès és ser realment un home dret, no un possible perill. La política actual és perillosa per a tots, però fins i tot pels qui es pensen que estan del “bon costat”
Va tenir alguna influència en l’obra de Fanon el fet de passar per l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban i de conèixer el seu director, el català Francesc Tosquelles?
El pas per Saint-Alban és clau per a l’evolució de Frantz Fanon. Hi ha gent que pensa que Fanon va inventar la psicoteràpia institucional, i no, va ser Tosquelles. Jo el vaig conèixer, quan tenia 12 o 13 anys, perquè vivia a Saint-Alban. Tosquelles va ser l’iniciador de la psicoteràpia institucional, un home molt especial... Va ser ell qui va obrir les portes de l’asil, i també les portes dels pavellons... Els malalts circulaven per l’hospital i pel poble, sense problemes... Els interns vestien com tots, no se’ls podia reconèixer per la seva roba... Fanon va aprofitar molt la seva estada a Saint-Alban, i quan va arribar al psiquiàtric de Blida, a Algèria, el primer que va fer va ser treure les cadenes als presos i obrir les portes de les seves cel·les... Va alliberar els malalts, i va muntar una mesquita, un camp de futbol, un teatre... Ell va aprofundir i treballar una idea de Tosquelles. Massa gent oblida que Fanon era psiquiatra, i que el seu anàlisi del fet colonial parteix de la psiquiatria.
La psicoteràpia institucional continua en funcionament a Saint-Alban i a Blida?
No! Què va! Han tornat a tancar amb clau tots els pavellons. És atroç... Jo volia tornar a Saint-Alban, perquè hi havia viscut. I em vaig endur una decepció. Hi ha un pavelló Fanon però és atroç... També el psiquiàtric de Blida està fatal... Els malalts estan tancats tot el dia al psiquiàtric. La psicoteràpia institucional s’ha acabat. De nou, els malalts mentals són gent que molesta; gent a la que s’ha de tancar perquè no es vegi.
El colonialisme sempre s’expressa de la mateixa manera, amb el control de les persones, amb una reescriptura de la història, amb mentires i amb l’oblit
Les tesis del seu pare van inspirar el moviment basc d’alliberament nacional...
El colonialisme és el mateix per tot arreu. El seu funcionament és el mateix. La violència, la prohibició de la cultura, la prohibició de la llengua... I aquesta imposició genera resistència. És igual que el colonialisme s’apliqui als vietnamites, als bascos, als de Guadalupe, als algerians, als indis de l’Amèrica del Nord... El colonialisme sempre s’expressa de la mateixa manera, amb el control de les persones i, sobretot, amb una reescriptura de la història, amb mentires i amb l’oblit, que vol fer invisible el poble que es vol alliberar del colonialisme. Els bascos tenen una història particular, però a França ningú coneix la història del poble basc... Quin espanyol que no sigui basc coneix la història dels bascos? No m’estranya gens que Fanon interessés als bascos, com va interessar als Black Panthers, als Estats Units...
No sé si Fanon podria ser útil per analitzar la situació catalana
Considera que les tesis de Frantz Fanon podrien ser aplicades al cas català?
El que trobo interessant de la situació catalana, sense ser-ne especialista, és el fet de reivindicar el dret a l’autogovern dins un sistema europeu que no funciona. No es vol sortir de la Unió Europea, sinó tan sols obtenir una independència que no ha estat reconeguda. I això fa qüestionar la construcció artificial d’Europa, que ha incorporat pobles que no han estat preguntats i que volien ser independents. Però no sé si es podria parlar d’allò que s’està passant com un combat anticolonial, no n’estic convençuda... No sé si Fanon podria ser útil... Però crec que la qüestió de la independència de Catalunya és interessant, perquè pot fer moure els fronts. Què passa amb els pobles que defensen la independència al llarg dels segles? Són qüestions que també afecten a França, amb Còrsega o amb la Guadalupe. Quan els corsos demanen l’autonomia no tenen un projecte decolonial, però és un projecte interessant. Tampoc Puigdemont em sembla algú decolonial. El projecte decolonial implica un canvi radical de sistema, la defensa d’un projecte alternatiu, i aquest no és el cas de Puigdemont.
Al món actual hi ha un 1% de gent i un 99% de no-gent, d’éssers humans que no compten per a res...
Amb l’arribada de Putin i Trump al poder i l’ascens de l’extrema dreta a Europa, fins i tot a països com Suècia, sembla que es comencin a qüestionar discursos que fins ara eren inqüestionables, com l’antiracisme. Com veu l’evolució del món actual?
Els discursos contra el racisme sempre han estat qüestionats. Però abans aquests qüestionaments eren menys visibles. Ara la gent assumeix que és racista, i ho reivindica... Aquesta és la novetat. Per això és fonamental l’aportació decolonial. Al món on som, les extremes dretes pugen, i només cal veure Birmània... I no cal oblidar Macron, que per a mi és la mateixa cosa que Trump; té un vernís d’educació intel·lectual més gran que Trump, però té la seva mateixa visió del món... Anem cap a la catàstrofe, i no parlo d’ecologia; parlo d’una catàstrofe humana i humanitària. En pagarem un alt preu si aquests incompetents arriben a convèncer als seus que cal atacar l’Iran per salvar Israel... Si això passa, França, que és el petit caniche dels Estats Units, ajudarà els EUA i tota la coalició que organitzaran... Des dels Estats Units tenen a l’objectiu l’Iran i l’islam xiïta. Si arriba això, es demostrarà que l’escola decolonial té raó. El món, ara per ara està dividit: els blancs per una banda, i la resta per l’altra. En realitat, a l’altra banda hi ha els que estan exclosos, per la raça, per la pobresa, per l’orientació sexual... Al món actual hi ha un 1% de gent i un 99% de no-gent, d’éssers humans que no compten per a res...