No sé si us agradaria poder tafanejar les diverses versions de la vostra novel·la preferida. Les tres frases diferents (o cinc, o vint-i-set) que va tenir aquell inici que recordeu de memòria. Poder saber com aquell personatge que per a l’autor tenia inicialment una importància relativa, va anar sobreeixint d’ell mateix i va acabar sent allò que ens agrada o que no suportem (i potser per això ens agrada). Frases esborrades i reescrites i reformulades i finalment descartades, potser a contracor perquè l’autor, que les ha llegit massa vegades, les troba bones (o no dolentes del tot). També frases pesades, de les que et fan tornar enrere perquè no saps què has llegit, amb tanta subordinada de la subordinada. Moments en què la trama no avança i només hi ha descripcions anodines. Diàlegs inversemblants. Finals fluixos. Tot el camí, tot el llarg camí de les novel·les, les històries d’entremig, els esborranys i les versions descartades fins que són allò que veiem a les taules de novetats a punt per a Sant Jordi.
Un Only Fans de l’escriptura
Potser penseu que no us interessa tant el procés creatiu, la idea inicial i tot el que passa durant els mesos o els anys que dura. Però posats a fer conjectures (jo no paro), imagineu si a més poguéssim tafanejar la informació temporal d’aquest llarg historial de composició i de correccions, imagineu si la tinguéssim a temps real. Llavors encara tindria més gràcia: veuríem les hores seguides de dedicació a la matinada, els paràgrafs escrits a raig que quedarien tal qual van ser parits, les poques hores de son. Hi sabríem llegir èpoques: de poca dedicació, d’avançar lent i malament, de rellegir i arreglar el que ja té escrit però sense atrevir-se a avançar. Potser pensaríem que està en aquell moment crític, que li ronda pel cap fotre foc a la novel·la que a nosaltres tampoc ens estaria convencent. Si l’aplicació (perquè seria una aplicació amb nom anglès) ens deixés posar-hi comentaris, com a Wattpad, votaríem girs i finals i li esguerraríem la vida perquè aquella no seria la novel·la que l’autor hauria pensat, però seria la que li reclama el públic. En altres moments, el sabríem veure en el punt d’exaltació de tot escriptor, com si s’hagués pres la píndola de la inspiració: una pàgina i mitja sencera en dues hores, tu. Ens el miraríem, com un Only Fans de l’escriptura, com un Gran Hermano amb les càmeres als dits. Quin desgavell i quina pressió. Els subscriptors voldrien material i l’autor no sabria què dir, ni què vol escriure ni quin és el sentit del món (un món on la literatura generaria l’interès de subscripcions mensuals).
Ens el miraríem, com un Only Fans de l’escriptura, com un Gran Hermano amb les càmeres als dits. Quin desgavell i quina pressió
Us deveu preguntar per què se m’ha acudit aquesta idea estranya de voyeur que porto estirant quasi 500 caràcters. Doncs perquè dissabte em vaig deixar mirar escriure, amb una càmera en un ordinador que projectava a una pantalla gegant tot el que teclejava. Així com us dic. Va ser a Calonge, a una jam d’escriptura amb un públic generosíssim (sort d’això). Vam compartir teclat amb el Ferran Grau, l’Stefanie Kremser i el Jordi Puntí. Va ser divertit i després no vaig parar de pensar-hi. En aquesta sensació blackmirroresca d’entrar al cap d’algú i llegir-li els pensaments, de contemplar-li les idees; de veure en directe com en neix una, de petita, que potser acabarà sent un llibre que analitzarem i sobreanalitzarem i pensarem com carai li va venir allò al cap. A vegades, potser més val no saber-ho. Com tantes coses té menys màgia de la que sembla, amb faltes d'ortografia i frases que són tòpiques o òbvies i quan hi ets no te n’adones. Fa uns quants dies que només em ronden pel cap els poliments de l’escultura. Això íntim i privat i estrany d’escriure, tot el que queda per sempre més a dins del taller, molt abans de l’ordre definitiu, de l’olor de nou i la portada lluent.