El dia 7 de juny de 1926 era dilluns i Joan Miró tenia, en aquell moment, trenta-sis anys. Vivia a París, immers en plena etapa creativa de pintures de somnis i paisatges imaginaris. Un any abans, el Carnaval d'Arlequí havia estat la gran atracció d'una exposició celebrada a la capital francesa que va tenir un èxit de públic rotund. Tant, que Pablo Picasso, com un obsequi per a Miró, va contractar una cobla de sardanes per amenitzar l'espera de la gent que feia cua davant el número 13 de la rue Bonaparte. A França, doncs, es començava a forjar un artista que esdevindria universal, mentre que a Catalunya moria per un accident de trànsit el creador de l'edifici que acabaria esdevenint el més universal de la ciutat, ja que aquell dilluns 7 de juny de 1926, en un pas de la Gran Via, un tramvia atropellava Antoni Gaudí. Tres dies més tard, el geni del modernisme moria a l'edat setanta-tres anys.

La història d'aquesta tràgica mort la sabem tots de memòria, però el que no sabem tant és que tots dos artistes, ni que fos durant un breu temps, havien compartit classe al Cercle Artístic de Sant Lluc, l'any 1913: Miró, com a alumne aprenent; Gaudí, com a veterà dissenyador que volia seguir formant-se. Mai no sabrem si van coincidir en alguna classe, ni tan sols si van dirigir-se la paraula en algun passadís, però sabem molts anys més tard d'aquell 7 de juny de 1926 que el mestratge de Gaudí en Miró va ser cabdal per l'obra del segon, de forma directa o indirecta. D'això va, precisament, Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l'art, l'exposició coorganitzada per la Fundació Vila Casas i la Fundació Joan Miró al Museu Can Mario, a Palafrugell.


Obra número XIII de Miró dins la sèrie Gaudí, que l'artista va crear l'any 1979. (Fundació Joan Miró) 

Dos genis retratats per Joaquim Gomis

Molt abans que milers de turistes fessin cua davant la Casa Batlló o que desenes de restaurants del barri Gòtic tinguessin un Menú Gaudí amb patates braves congelades que farien plorar a Antoni Gaudí, durant gairebé els trenta anys posteriors a la seva tràgica mort, l'obra de l'arquitecte reusenc no estava gens de moda i va caure, de fet, en l'oblit. Si va sortir de la foscor, a mitjans dels anys cinquanta, va ser gràcies a la feina continuada de difusió d'una sèrie de persones vinculades al món de l'art, de l'arquitectura i de la cultura en general. Entre aquestes persones, Joan Miró. Però sobretot, Joaquim Gomis, que mitjançant les seves fotografies i els seus fotoscops com La Sagrada Familia de Antonio Gaudí (1952), es va convertir en un dels principals difusors de l'obra gaudiniana. A través de la seva càmera, l'obra de Gaudí no només semblava més moderna, més genuïna i més seductora, sinó que feia aflorar les semblances amb la de Joan Miró, de qui Gomis també va fer-ne un fotoscop: Atmósfera Miró (1959).


Detall d'una de les xemeneies de la Casa Milà, fotografiada per Joaquim Gomis l'any 1946. (Fundació)

Les fotografies que Joaquim Gomis va dedicar respectivament a Gaudí i Miró són el punt de partida de l'exposició, comissariada per Teresa Montaner i Ester Ramos, que a través d'imatges, escultures i quadres fila les connexions artístiques, filosòfiques i conceptuals entre els dos creadors, sempre amb la natura entesa com a principi generador de tot. Si Gaudí s'hi inspirava per crear tant ornaments com elements estructurals, Miró emmotllava directament objectes del seu entorn quotidià o bé elements de la natura per tal d'incorporar-los a les seves escultures, per exemple. "Penso en Gaudí, que d'una pedra en fa sortir un camp d'estels, amb un crisantem al mig", va dir en una ocasió Miró, que també sentia predilecció per la tècnica del trencadís gaudinià que ell mateix va adoptar en algunes obres monumentals emplaçades a l'espai públic.


Téte, escultura de Joan Miró creada l'any 1949 i amb inevitables semblances amb les formes gaudinianes. (Fundació Joan Miró)

L'arrelament a un paisatge

La primera exposició de Miró a Barcelona, a les Galeries Dalmau i amb obres inspirades en els corrents artístics francesos, no va funcionar bé. Aquella decepció va provocar en Miró un retorn als orígens, al camp, a la seva casa familiar de Mont-roig en la qual pintaria anys més tard La masia. L'estudi del comportament de la natura va resultar essencial per a la definició de la síntesi plàstica de l'obra de Miró, de la mateixa manera que descobrir les lleis estructurals i geomètriques de la natura va ser cabdal per a Gaudí, capaç de traslladar aquelles lleis a l'arquitectura. El paisatge natural, per tant, és en tots dos creadors inspiració, primer, i expressió, després. Carburant i camí. Memòria i projecció. Realitat i fantasia. En plena Guerra Civil i exiliat a París, l'any 1936 Miró esmenta Gaudí en una entrevista a Cahiers d'Art i reivindica la necessitat d'arrelament dels artistes a la mateixa terra, no en un sentit polític, sinó natural i cultural, com a forma d'autoafirmació artística i com a mitjà per recuperar els atributs màgics i sagrats de l'art. Dos anys després, angoixat per la imminent entrada de l'exèrcit franquista a Barcelona, dibuixa un Autoretrat en el qual el seu rostre es fon en una metamorfosi amb les muntanyes de Montserrat, les mateixes muntanyes que Gaudí havia traslladat de forma gairebé literal coronant una gran roca al Portal de l'Esperança de la Sagrada Família.


Mosaic del Pla de l'Os a la Rambla de Barcelona. (Jaume Blassi)

Tant Gaudí com Miró entenien l'art com una expressió vinculada a la vida ciutadana. Si el primer va inspirar-se en la natura per edificar i ornamentar obres com la Casa Milà, la Sagrada Família o el Park Güell, el segon va inspirar-se en la natura, però també en Gaudí, per crear obres públiques que s'integressin en el paisatge, com per exemple els murals de la UNESCO a París (1956-1957) i les ceràmiques i escultures per al Laberint de la Fondation Maeght a Sant Pau de Vença (1963). A finals dels anys seixanta, en una carta escrita a Lluís Permanyer, Miró confessa voler fer una donació particular a la ciutat de Barcelona amb quatre obres que saludin als nouvinguts: "A l'Aeroport, la benvinguda a la gent que arriba per l'aire; un monument de 30 m d'alçada als Jardins Cervantes, per la gent que ve per carretera, per terra; un mosaic al Pla de l'Os, a la Rambla, per la gent que arriba per mar i que entra a la ciutat; per acabar, un Centre d'Estudis Art Contemporani (CEAC) Joan Miró, com a porta oberta vers el futur i d'intercanvi cultural internacional, amb la meva fe absoluta que Catalunya té un gran paper a jugar en el món de demà". De costat amb el seu company Josep Llorenç Artigas, Miró compleix el seu propòsit, deixant per sempre més la seva petjada a una ciutat de la qual mai no se'l considera un símbol, com en canvi sí que passa amb Gaudí, el seu company de classe que va esdevenir un mestre. Un referent. Un exemple. Algú de qui Miró, aquell 7 de juny de 1926, se'n podria haver acomiadat bastant-li una sola paraula sincera: gràcies.