Acabat el concert, fent un piti a l'entrada de l'estació de metro de Paral·lel, decidint si marxava a dormir o agafava el camí més llarg per tornar a casa, em vaig trobar un col·lega de l'Ara a què m'estimo bastant. Els seus articles esportius són pura joia literària. Anava amb la parella. Ens vam abraçar i amb l'entusiasme que el caracteritza em va explicar que sempre van a un dels dos bolos que Mishima munten a la sala Apolo per Nadal, que a vegades és el primer, a vegades el segon. Aquest 2024, per feina, havia tocat el primer, però mai falten. "És la tradició". David Carabén ja ho havia dit una estona abans, de tants anys actuant en aquestes dates, se'ls havia quedat cara de carn d'olla. "Volem la pilota", li responia el guitarrista Dani Vega -ja sabeu, tot allò del Nou clam i la celebració del 125 aniversari del Barça de què Carabén (president!), n'ha estat el comissari-. Quin personatge més entranyable, el Vega. Quin paio més carismàtic, en Carabén (president!).
Tornaràs a anar a un concert de Nadal de Mishima
A mi Mishima no m'agradaven. A mi m'agradava la noia que vaig conèixer una nit que, a la mateixa sala Apolo, punxaven 2 Many DJ's. En el tonteo em va explicar que estava enamorada del David Carabén, de la seva veu imperfecta, de les seves ulleres i les seves camises negres. Vam acabar al seu pis de la Rambla del Raval. L'endemà em va despertar una llengua aspra que em llepava la galta. Vaig pensar que era la seva, seca per la ressaca. Era la del Jimi, el seu gos, un xuxo mal nodrit i petaner. Encara amb els ulls clucs, vaig escoltar la seva veu. Que sortia a passejar el gos, que si volia em podia fer cafè, que les càpsules estaven a l'armari de sobre la pica de la cuina. Una hora més tard, vaig deixar la tassa del tallat al rentaplats i, sense senyals d'ella, vaig marxar tancant de cop. Espero que hagués agafat les claus. No ens vam donar els números de telèfon.
L'any 2024 Mishima no som més que això, un miler de persones que van a un dels seus dos concerts nadalencs. Les mateixes cares, les mateixes cançons, el mateix picar de mans a Tornaràs a tremolar. Les mateixes tradicions. Res no canvia, no volem que canviï res. Follem?
Setmanes més tard, passejava pel barri quan en un d'aquells cilindres reservats per a l'enganxada de cartells vaig veure un pòster que anunciava un concert de Mishima a la sala Apolo per celebrar el Nadal. Hi vaig anar per veure si me la trobava. No hi era. Hi vaig tornar l'any següent, i l'altre, i l'altre, i l'altre... Fins que va arribar un moment en què d'aquella noia només m'agradava el record i, en canvi, Mishima s'havien convertit en un dels meus grups favorits. Ahir, sí, vaig tornar al concert de Nadal de la banda de Carabén. Ella tampoc no hi era. O potser sí. Potser, si ara me la trobés, no la reconeixeria. O al revés, perquè com a ells, a mi, després de tantes vetllades prenadalenques cantant a viva veu Tot torna a començar, també començo a tenir una mica cara de carn d'olla.
Molt probablement, l'any 2024 Mishima no som més que això, un miler de persones que van a un dels seus dos concerts nadalencs. Les mateixes cares, les mateixes cançons (ahir, però, amb la sorpresa de l'estrena de la seva nadala El pollastre de la nit de Nadal, acompanyat de la Mariona Urpí, una de les veus més belles que hem tingut mai, anys enrere meitat de la banda de culte Fang), el mateix pica de mans a Tornaràs a tremolar. Les mateixes tradicions. Res no canvia, no volem que canviï res. Follem?