L'enamorament sobtat amb Rufus és immediat. És igual quan i com el coneguis; enamorar-se d'ell és inevitable. De la seva persona, del que emana i de la música que fa. Després, és feina de cadascú seguir-li la pista. Ell, que fuig dels convencionalismes i que, sempre, d'una manera o una altra s'enfronta a reptes impossibles. Temps enrere, i com a prova de foc, va abordar el famós concert de Judy Garland el 1961 al Carnegie Hall de Nova York. 45 anys més tard, en dues nits consecutives i al mateix lloc, juntament amb una orquestra de trenta-sis peces, va portar aquest repertori al seu terreny. Mentrestant, continuava gravant discos, uns amb un caràcter més extravagant, altres de més pop i romàntics. Fins i tot, va trepitjar el terreny del barroc. Fins que, en un exercici d'intrusisme i atreviment, es va ficar a fons a l'òpera. "Des que tinc memòria, sempre vaig estimar l'òpera, m'ha influït en tot", m'explicava en una entrevista de 2020. "La meva mare va ser la causant, vaig aprendre molt amb ella. Vaig descobrir una àrea, una parcel·la de la música que potser per edat no em corresponia. Per tant, sempre està present, en major o menor grau. L'educació d'aquest gènere és intensa i molt dura, t'exigeix. I potser per això, per les normes, ara estimo més el pop!", deia Wainwright.

Sempre, d'una manera o una altra, Rufus Wainwright s'enfronta a reptes impossibles

Un luxe al Palau de la Música

En aquest curs, 2020, va tornar al camí|senda del pop amb Unfollow the rules. Mentrestant, havia passat una dotzena d'anys lliurat als musicals, a l'òpera, a Shakespeare. El punt d'inflexió per a la seva tornada al pop va ser assolir la maduresa, fruit de la paternitat i reflexionar sobre la mort de la seva mare. En l'estrictament artístic, conèixer a fons Joni Mitchell per l'obsessió del seu marit. I com no tot pot ser tan seriós i tan profund, també se li podia veure per Nova York juntament amb l'actor Jake Gyllenhaal fent cançons de The Everly Brothers. Per allò de passar una estona divertida. Per tant, quan es va anunciar que Dream rèquiem aterraria a Barcelona, la data quedava marcada en color vermell. L'obra escrita per Rufus Wainwright (la va escriure durant la pandèmia per rendir homenatge als morts) comptava amb un al·licient extra: l'actriu Sharon Stone s'ocuparia de narrar-la. Una ocasió única i insòlita, que finalment no ha arribat a bon port. Els incendis a Los Angeles han impedit que ella pugui viatjar i demostrar els seus dots com a narradora (Meryl Streep també es va ficar a aquesta pell). Sens dubte, una petita decepció a què Rufus va posar remei: seria ell qui fes la narració. Així que, ni tan malament. El que sí continuava igual era la participació de l'OBC i Orfeó Català. D'altra banda, la confirmació de la presència del Cor Infantil, la soprano Anna Prohaska i la direcció de Ludovic Morlot. Amb la qual cosa, i malgrat la baixa de Sharon Stone a última hora, una jugada rodona.

Una producció faraònica i la sensació que pocs músics amb una categoria similar a la de Rufus es permeten un caprici com aquest

Com en les òperes més clàssiques, Rufus és canònic. Tracta temes universals com la mort, la guerra, la desesperació, les lluites o la crueltat (les lletres sortien traduïdes al català en una pantalla). I per si mateix, l'obra recorda als quadres barrocs, un poema en què imagines la gent devorant-se entre ells. Hi ha cadàvers i, al costat d'ells, la fidelitat i conjura de les mascotes. Aquest respecte està allà, com el tema catòlic i cristià; clamar al Déu i al cel, un viatge en bucle en què ell canvia el to i la intenció. En el recitat, Rufus li donava un enfocament o un altre en funció del que passava en escena. Una espiral en la qual repetia versos i un cor molt potent en el qual intervenien per parts, d'una banda només els homes, després només les dones i, finalment, nens cantant ubicats al costat de l'orgue. Una imatge, si més no, portentosa. I Rufus, assegut en un tamboret i vestit tot de negre, tancava els ulls i movia lleument el cap. Només en una ocasió es va deixar anar, pres per la passió. Un nervi que, sigui dit de passada, també li faltava a la soprano: el seu impacte a l'obra és discret. Al contrari d'aquests cors que et portaven d'una ària a l'altra (disset en total) amb furor. Més de cent persones sobre l'escenari, una producció faraònica i la sensació que pocs músics amb una categoria similar a la de Rufus es permeten un caprici com aquest. Que sí, hi ha una necessitat vital (i artística), però això per a ell és un luxe, una demostració de poder. A la sortida, es venien discos (el doble vinil a 85 euros, mare de Déu), amb un reclam infal·lible: el protagonista de tot això estaria firmant a la sortida. Com el gran divo que és, no va acceptar fer-se fotos. Això sí, en contrapartida et regalava un somriure.