Això dels cognoms és un tema interessantíssim que dona per molt, ja ho veureu. Heu pensat mai què significa o d’on ve el vostre cognom més enllà d’aquells cartellets que es venien a les fires medievals escrites en Comic Sans i que explicaven alguna curiositat del vostre cognom? Jo, sí. Sobretot i especialment després d’una classe en què l’August Rafanell (professor i personatge de l’elit universitària gironina) ens preguntava com ens dèiem i feia hipòtesis in situ sobre l’origen dels nostres cognoms.

Heu pensat mai què significa o d’on ve el vostre cognom més enllà d’aquells cartellets que es venien a les fires medievals escrites en Comic Sans i que explicaven alguna curiositat del vostre cognom?

Una altra qüestió interessant (i polèmica) pel que fa als cognoms: l’ordre en què els escrivim. Que em disculpi la persona que em va explicar això fa pocs dies, perquè amb això del mummy’s brain tinc el cervell fregit i la memòria un pèl tocada. Aquesta persona em va dir: “Abans dèiem que la mare donava la vida i el pare donava el cognom”. Em va semblar una explicació senzilla, maca i gens masclista. En canvi, les últimes teories dels cognoms sempre tiren cap a conspiracions masclistes… Oi? Ja us aviso que avui no en traurem pas l’aigua clara d’aquesta qüestió, però a mi em sembla divertit i m’agrada pensar en aquestes curiositats de la llengua. I, parlant de controvèrsies… Així mateix, podríem parlar de l’ús de la ‘i’ entre els dos cognoms, ja que alguns lingüistes argumenten i, de fet, han provat, que aquesta tradició no és pas catalana i que, per tant, no és genuïna i caldria evitar-ne l’ús. També podríem parlar dels tipus de cognoms que hi ha; toponímics (Navarro, Manlleu), d’oficis (Ferrer, Sabater), adquirits, patronímics, etc. Impressionant, oi? Ah! I també m’he preguntat per a què serveix un cognom… Perquè en principi, la funció d’un cognom és complementar un nom i, per tant, situar-lo i evitar algunes confusions… Perquè, per exemple, de Jordi Serra n’hi ha uns 9239489238592, però de Jordi Serra X (un segon cognom), ja no n’hi ha tants. Oi? Doncs això. Situar una persona i no confondre-la podria ser una de les utilitats dels cognoms.

Cognoms catalans i molt catalans

L’altre dia (i precisament amb un d’aquests 9239489238592 Jordi Serra) vam espanyolitzar el nostre fill. És a dir, li vam fer el DNI. La funcionària que feia el DNI del nen em va preguntar: “‘Planas’ amb -as, en castellà, oi?” I jo vaig contestar-li: “Planas, sí, amb -as, però en català”. I em va dir, “però amb -as és en castellà, no?”… I jo vaig dir: “Sí, sí, amb -as, però això és català!”. Evidentment i per una qüestió de temps no li podia ni em venia de gust explicar a la senyora en qüestió que els cognoms catalans acabats en -as són igual de catalans que els que acaben en -es. De fet, potser són més catalans i tot, perquè els qui escrivim el nostre cognom així, sovint sense saber-ho, en mantenim la grafia original.

Per una qüestió de temps no li podia ni em venia de gust explicar a la senyora en qüestió que els cognoms catalans acabats en -as són igual de catalans que els que acaben en -es

Santi Arbós, a La normalització dels cognoms catalans, explica el següent: “Considerarem la normalització dels cognoms catalans com la seva adequació formal a les normes ortogràfiques de la llengua catalana actualment vigents després de la reforma fabriana de principis del segle XX.” És a dir, l’adaptació a la normativa de Fabra va comportar canvis ortogràfics importants en molts cognoms catalans. Hi ha moltíssimes teories sobre l’impacte d’aquesta normalització. Alguns lingüistes creuen que és una manera de combatre la submissió lingüística, ja que ens allunyem de grafies foranes i adaptem les grafies a la nostra llengua, abandonant per exemple la grafia -ñ- de cognoms com Peña i substituint-la per -ny- (Penya) i, d’aquesta manera, “catalanitzar-lo”. Altres lingüistes no ho veuen així, ja que ho veuen com una pèrdua d’identitat i creuen que etimològicament aquests canvis ortogràfics van fer perdre la forma original d’alguns cognoms catalans. En definitiva i com sempre en temes lingüístics: en podríem parlar durant hores i tampoc no ens posaríem d’acord en res.

El desconeixement d’aquest fenomen no és només una anècdota lingüística, sinó que també revela una tendència més general a considerar qualsevol tret català que s’assembli al castellà com una contaminació externa. Això denota una manca de confiança i una visió simplista de la pròpia llengua

El que sí que podem afirmar és que la majoria dels cognoms catalans acabats en -as no són castellanismes i que corresponen a una evolució ortogràfica pròpia de la nostra llengua. En altres casos va ser una espanyolització del cognom durant l’època franquista, per tant, caldria buscar molt bé l’origen de cada cognom per saber quina és la història concreta de cada cas. A més a més, el català, com totes les llengües romàniques, ha experimentat múltiples canvis fonètics i morfològics al llarg dels segles. En el cas d’aquests cognoms, la terminació en -as no sol ser una interferència del castellà, sinó una forma que ja existia en determinades zones del domini lingüístic català i que simplement no es va normativitzar. La confusió sorgeix pel fet que el castellà té molts substantius acabats en -as, però la realitat és que aquesta terminació ja es documenta en català antic i es manté en algunes varietats dialectals. L’obsessió per corregir aquests cognoms cap a formes suposadament més “pures” ha fet que algunes persones vulguin modificar l’ortografia del seu cognom. Hi ha qui escriu Ferrer en comptes de Farré, o Coma en comptes de Comas, amb la idea que així estan recuperant la forma original. Però, en realitat, aquests canvis no sempre tenen una justificació històrica, perquè en molts casos el cognom ha existit i s’ha escrit així des de fa segles.  El desconeixement d’aquest fenomen no és només una anècdota lingüística, sinó que també revela una tendència més general a considerar qualsevol tret català que s’assembli al castellà com una contaminació externa. Això denota una manca de confiança i una visió simplista de la pròpia llengua. Així doncs, la pròxima vegada que algú us digui que el vostre cognom és “en castellà”, feu-li saber que està reproduint un mite sense fonament i que aquestes formes són una mostra més de la diversitat i profunditat de la llengua catalana. O, si us va bé, passeu-li l’enllaç d’aquest article… Acabareu abans.